Hem de fer ús del temps i dels coneixements per fer-nos una idea de com era l'univers abans que existirem nosaltres, abans que començarem a plasmar la història, abans de començar a enregistrar observacions i pensaments. Retrocedint en el temps fins un hipotètic moment que desconeixem, ens ve a la ment la idea de l'origen de l'univers, és a dir, l'origen d'allò que existeix, o almenys, d'allò que percebem i/o creiem que pot existir. L'”origen”, la paraula mateixa ja expressa l'habitual concepció que els éssers humans tenim d'allò que ens envolta: atès que entenem el temps com aquella dimensió que no deixa d'evidenciar la realitat canviant de les coses, no podem evitar pensar que tot té un principi i, qui sap si un final, tot i ser absoluts desconeixedors de si existeix o no el principi i el final d'allò que conforma el cosmos.
L'ésser humà, és per tant, matèria còsmica. Som matèria còsmica. Estem formats per matèria que, en algun moment, va ser part d'algun estel, d'alguna nebulosa, qui sap? Som part del cosmos, al mateix nivell que qualsevol planeta o galàxia, que qualsevol animal o planta, que qualsevol roca o gas. Som cosmos com ho és la resta de l'univers, al mateix nivell. Seria incorrecte percebre-nos com un component aïllat de la resta.
És l'evolució de l'ésser humà, com a espècie animal al planeta Terra, la que ens ha fet capaços de qüestionar-nos l'existència i, en conseqüència, també la pròpia. Utilitzem la parla com una de les maneres més primitives de comunicació conscient, junt amb els gestos, la pintura, els ritus... Necessitem comunicar. Els nostres pensaments i com ha esdevingut la nostra espècie ens han conduit a fer-nos valer de la comunicació amb els nostres congèneres per tal d'establir possibles relacions: de conveniència, afectives, puntuals...
Pel temps hem anat adaptant el llenguatge a la necessitat d'expressar pensaments i coneixements cada cop més profunds i complexos. No obstant, encara que semble que la nostra manera de comunicar-nos siga extraordinàriament avançada i diferent respecte de la resta d'éssers vius, hem d'admetre que només és una impressió humana. No sabem el grau de complexitat del llenguatge de la resta d'éssers vius. Ni tampoc sabem si el grau de complexitat del llenguatge és proporcional a la complexitat i sofisticació de segons quin tipus de vida.
La transmissió d'informació no es limita ni molt menys a l'articulació vocal de sons per a referir-se a idees i conceptes, sinó que per mitjà de substàncies químiques segregades també informem de la nostra disponibilitat reproductiva, del nostre ànim, d'un estat emocional, etc. És un llenguatge aquest menys clar, més complicat de descodificar, però tot i això, de manera inconscient resulta fonamental per a relacionar-nos. Aquest tipus d'emissió d'informació és comú a gran part dels tipus de vida que coneixem. Bé per la via química, com per la via dels vocables, o dels gestos, etc., com a éssers vius, ens hem de comunicar per sobreviure. Una vegada més podem afirmar que seria incorrecte percebre-nos com un component aïllat, aquesta vegada, fins i tot podem afirmar que seria incorrecte aïllar-nos conceptualment de la resta d'éssers vius.
Els humans podem emprar un so per referir-nos a una poma, un altre per al seu color, un altre per a la seua forma, un altre per al seu sabor... Un altre animal, podrà emetre un so per a referir-se a la mateixa poma, no obstant és probable que no tinga un so que signifique “poma” exclusivament. Sinó que emetrà un so per referir-se a “aliment” o “menjar”. Potser els òrgans oculars d'eixe altre animal no descodifiquen de la mateixa manera que els humans l'espectre electromagnètic i, simplement no contemplen tan sols la diferenciació dels colors com un factor determinant. Significa això que els colors no existeixen? Podríem afirmar que existeixen per a nosaltres, els humans, perquè el nostre òrgan ocular pot descodificar uns determinats paràmetres de l'espectre electromagnètic. I com que els percebem, ens resulta útil utilitzar eixa percepció per a definir i descriure allò que ens envolta. La qual cosa no significa que l'altre animal tinga cap deficiència, ja que aquest es guia per altres paràmetres. Alguns animals són capaços de percebre visualment la temperatura d'allò que els envolta. Significa això que els humans tenim cap deficiència per no poder fer el mateix? No, perquè ens valem de les percepcions que ens són pròpies.
Fixant-nos en els anteriors casos, els humans podrem veure el color de la poma i, respecte a eixe color, podrem especular sobre la maduresa del fruit, i deduir si és apte per a menjar o no. Altres animals només podran veure la forma de la poma amb una gama reduïda de colors, la qual cosa els indicarà que es tracta d'aliment, però no de la seua maduresa per poder menjar-se-la. El tercer animal tal volta no diferencie bé la forma de la poma, ni el color, ja que es guia pels paràmetres de la temperatura. No obstant la poma existeix en els tres casos, però amb diferents maneres de percebre-la.
Açò significa que allò que ens envolta, existeix d'alguna manera, no obstant és la capacitat de percebre-la o no, i en cas afirmatiu, la manera en què es percep, allò que en determina unes característiques. Qui ens diu que no percebem més que una xicoteta part d'allò que ens envolta? Estem limitats per la nostra capacitat com a espècie. I res ens pot garantir que un dia deixarà de ser així.
Naturalitat i Artificialitat
Les paraules “natural” i “artificial”, com a tals, han sigut creades per subjectes de l'espècie humana. Des de la mera concepció mental d'una idea, fins al desenvolupament filosòfic de la mateixa. No pot existir objectivitat alguna sobre aquest tema. No obstant, allò que pretenc és obrir les portes a la possibilitat de redefinir aquests dos conceptes, per tal que es tinga en consideració i anàlisi, no sols el significat de les dos paraules, sinó el més important: l'essència de cadascuna d'aquestes.
Es fa necessari doncs definir les paraules, per a tenir una base sobre la qual argumentar. La noció de "natural" i "artificial", com dèiem, és purament humana. Pense però, que és incorrecte plantejar sobre què o qui apliquem aqueixos termes mentre es concep l'espècie humana com alguna cosa a banda del cosmos. La qualitat d'artificial ha de poder ser aplicada també a allò aliè a l'humà. Amb açò vull destacar la necessitat de veure'ns, com a espècie, integrats en la naturalesa, i exposar en aqueix context d'integració, el nostre vocabulari, com a part de l'expressió del nostre pensament.
Existeix la idea -fal·laç, segons el meu criteri- que tot el que succeeix, mentre que existeix i esdevé, és natural. Pense que és una falta de rigor. Per a ser rigorós cal aprofundiment. Un aprofundiment necessari, doncs afirmar que tot és natural comporta una forma de filosofia, i com a tal, ha de ser profunda la seua anàlisi; no es pot quedar en una mera afirmació. Aquesta afirmació que interprete com a fal·laç, pense que intenta ocultar d'alguna manera, determinats tipus de conducta artificials que es pretenen justificar més tard, diluint-los en la suposada naturalitat del tot.
Natural
La condició de natural, és susceptible de ser aplicada a qualsevol tipus de matèria del cosmos. I en el cas dels éssers vius, també a determinats camps de la vida, activitats i conductes. L'existència, característiques i processos propis de tota matèria inerta, són naturals, mentre que no intervenen més factors que els pròpiament físics en el seu desenvolupament.
Respecte al conjunt de matèria vivent, la naturalesa radica en aquelles característiques (aspecte, aptituds, limitacions, etc.) que els són pròpies com a espècie, innates i instintives.
Artificial
En contraposició a la naturalitat, existeix l'artificialitat. Aquesta no pot formar part de la descripció de les característiques i processos propis de cap cos inert, ja que sempre són naturals. Quant als éssers vius, anomenarem artificial a aquelles característiques adquirides per aprenentatge o per qualsevol altre mètode aliè a les purament innates i instintives.
Aquestes definicions no impliquen cap contingut moral per se. Són altres factors com la relació amb el medi, la resta d'espècies, i la resta d'individus, els que fan que es considere un determinat grau de justificació -o no- en l'artificialitat.
La mona que menja formigues mitjançant una branca impregnada amb la seua saliva
És natural que la mona menge, atès que és una característica pròpia de la seua espècie, i instintivament es veu conduïda a açò per a sobreviure. És natural que la mona aprenga, doncs té capacitat per a açò. No obstant això, és artificial que la mona capture formigues mitjançant una branca, atès que açò ha sigut après en algun moment de la seua vida. I aquesta tècnica apresa, en la naturalesa, pot donar-se, o no.
Per tant, el fet d'aprendre, com a habilitat assimilada gràcies a la capacitat d'aquesta espècie, com a aptitud adquirida mitjançant l'evolució, és natural, però no per açò ha de ser-ho la pràctica de qualsevol tècnica apresa. Açò és, que sent la capacitat d'aprendre natural, pot ser que les conseqüències d'aquesta capacitat d'aprendre, no ho siguen.
Llavors quines tècniques apreses són naturals i quines altres artificials? Entenem les tècniques, com a mètodes apresos, aquests els qualificarem com a naturals, a condició que qualsevol subjecte sa, mitjà, de l'espècie en qüestió, siga capaç realitzar-los sense necessitat d'establir un moment inicial d'aprenentatge. Encara que sí de perfeccionament, ja que es tractarà de desenvolupar una habilitat innata.
Existeixen tècniques apreses, que per evolució acaben sent habilitats i capacitats innates d'una espècie. Per tant, la capacitat d'aprendre, com a natural, és l'embrió de possibles futures habilitats que pot ser que acaben sent inherents a l'espècie, i per tant, esdevenen naturals. Mentre unes tècniques apreses no acompanyen a l'espècie com a característica pròpia, aquestes seran artificials.
La naturalitat d'aquestes tècniques solament es poden declarar com a tal des que comencen a ser innates. Si bé, aqueix moment, no és fàcilment determinable, ni existeix necessitat d'açò.
És bo o dolent, que la mona menge utilitzant aquest pal? Doncs açò dependrà de la seua relació amb el medi, la resta d'espècies, i la resta d'individus. Però sobretot existirà un factor molt important: la consciència. És la mona conscient del que implica aqueix mètode per a alimentar-se? Segurament no, o almenys no en profunditat. Per tant, és possible que alguna valoració humana concloga que no és convenient aquesta activitat de la mona. Però aquesta activitat queda explicada, o si més no, justificada: la mona és incapaç, per la seua naturalesa, de ser conscient de la seua pròpia activitat a un nivell suficient com per a valorar les conseqüències profundes dels seus actes.
Açò ens recorda que la naturalitat o artificialitat de les coses és un concepte purament humà, encara que, tot i això, aplicable a qualsevol cosa. La condició de natural/artificial pot ser aplicada a qualsevol component del cosmos, quedant així l'ésser humà com un component més, en absolut exclusiu.
Aquesta noció humana es déu a que som l'única espècie capaç de realitzar aquest tipus de reflexions, així que ens col·loca, com a espècie, en l'única -coneguda- capaç de pensar, o realitzar actes artificials i que alhora, podem determinar nocius, mentre que som capaços de ser conscients d'açò.
