L'experiència del dir

[Chimaera monstrosa]

L'experiència del dir

Vull discutir sobre la necessitat o no d'allò ens en venir a nosaltres per a apuntar a l'ésser que roman en les coses. Hi ha qui diu que és intrínsec a la natura de l'ésser mostrar-se i fer-se patent, és per tant propi de la seva així anomenada essència, com si poguérem determinar alguna veritat absoluta sobre allò que està més enllà de la realitat sensible que ve a nosaltres i que és el que origina tota percepció. Per al subjecte sensible que se'ns mostra en allò aparent, aquell qui es mou en primera instància per la recerca de la veritat i que destria d'allò aparent que ve a nosaltres una finalitat de moviment continu com origen i resultat de la lluita personal en la que s'enfronten les diverses realitats i sensibilitats que expressa l'ésser humà (de la mateixa manera que Kant afirmava haver escrit l'obra cabal sobre el moviment), per a aquest subjecte que acabem d'esmentar no és patent cap essència ni una idea ferma de quelcom que vulga fer-se entenedor com origen veritable. Més bé podem dir que nosaltres, convençuts d'haver descobert alguna veritat absoluta hem deixat per el camí el desig d'esbrinar la veritat que conforma els aspectes aparents i fenòmens del que entenem per real. Hem deixat també la consideració del moviment com lluita i contrast a formular la creència de que quelcom superior i exquisit se'ns mostra en allò aparent i que tenim una diàleg transcendent amb l'ésser que ve a nosaltres a mostrar-nos les seves veritats. Ens pensem ferits per el llampec del coneixement d'allò absolut que ens dona si més no un camí que va de forma considerada més o menys tortuosa de nosaltres a allò absolut.

Així hi ha qui afirma que està en l'essència de l'ésser el mostrar-se a nosaltres, com si tinguera aquesta necessitat i el resultat d'aquest enteniment posara un graó de superioritat a aquells qui infereixen un coneixement davant una pregunta concreta. Serà millor considerar amb modèstia si no estem sent escorxats per qualsevol coneixement absolut, del qui de cap manera podem esbrinar l'essència (pensar en termes de la paraula essència ja implica una degradació del pensament a esquemes més que sintètics, degenerats d'una intel·lecció nítida). Però per això no deixa de ser cert que quelcom se'ns fa patent, arriba a nosaltres si més no com a resposta de la inferència. Poc més podem afirmar de forma absoluta i també poques més sentències les considerem veritats baix qualsevol supòsit.

Si és ben cert que la intuïció ens fa pensar que tal o qual cosa ocorrerà o serà aquest o altre el motiu d'un fet contingent, per més que creguem que tenim raó en determinar que l'ésser es mou en una o altra direcció i passem a afirmar com Bergson les categories a priori o ens creguem anunciadors de judicis sintètics a priori, no tenim cap guia ni cap referència. Si pensem en el motiu d'un determinat comportament de la realitat aparent i que mesurem i entenem amb el propi concepte com formant-se a ell mateix i sent ell la seua pròpia mesura, es a dir, sent ell mateix el seu coneixement i la seva pròpia formació i aprehensió, entenem que de cap manera podem dir que hi ha un nombre cabal i restringit de possibles fenòmens o fenòmens en absolut. Donades qualsevulla premisses es poden donar qualsevol nombre de teories i no acabaríem mai de treure noves conclusions sobre aquestos principis, com tampoc de treure noves premisses i noves conclusions derivades d'aquestes, sent inabastable tant el nombre de premisses com el de conclusions que les acompanyen.

Així la tasca del coneixement de formalitzar-se davant nosaltres per a permetre'ns fer entenedora la realitat com a determinació a la veritat i al moviment, prenent aquestos dos exemples com trets importants de la vida, no acaba ni amb la jubilació.

Reconeixem en allò aparent l'ésser sensible amb qui podem concloure que també té una motivació estètica en el seu quefer com puga ser en qualsevol objecte pensant que interpreta la realitat que se li presenta com a aparent (i entenent ací sensible en la seva amfibologia -terme préstec de Kant- de subjecte i objecte percebut). Així allò sensible ve a nosaltres a demanar-nos tenir cura de l'ens en la seva totalitat, i no des de la posició prepotent i creguda de qui ataülla l'entorn com a detentador d'una veritat absoluta i omniscient, una veritat definitiva que acaba amb la necessitat del coneixement.