Lo he sacado de la web del SOV de Barcelona de CNT-AIT (http://barcelona.cnt.es). A ver si en breve puede alguien traducirlo al castellano.
A continuació, reproduïm l’article d’opinió que ha aparegut avui a http://www.elmundo-eldia.com, escrit per Miquel Lopez Crespi.
L’ÀGORA
Un error històric
MIQUEL LOPEZ CRESPI
Un error històric de incalculables conseqüències. Així podríem definir el resultat de la decisió dels esquerrans illencs de l’OEC d’entrar a militar dins el sindicat CCOO. Anem a pams i expliquem al lector l’origen d’aquesta reflexió.
Cap a l’estiu de 1977, al cap d’anys i més anys de lluita en favor de la coordinació dels consells de fàbrica i veïnals (els organismes assemblearis del tipus de les lluites de Vitòria) que en els darrers temps del franquisme s’havien anat estenent per tot l’Estat; després d’impulsar quasi en exclusiva el combat per la unitat de classe obrera enfront la patronal (en defensa de la Central Unitària de Treballadors i que nosaltres anomenàvem CUT); una part majoritària de l’OEC decideix entrar dins CC.OO. per a provar de reforçar-ne el caràcter assembleari i de moviment socio-polític que comença a perdre’s sota la influència del carrillisme (PCE) al si del moviment obrer.
Alhora es vol ajudar els sectors d’esquerra que feia temps lluitaven dint re de CC.OO., i reforçar així les tendències unitàries enfront els partidaris de la divisió sindical.
En aquelles alçades de la transició era evident la intenció de les direccions del PCE i PSOE d’utilitzar els seus militants dins CCOO i UGT per a consolidar la divisió dels treballadors.
Era un dels punts del pacte amb els franquistes reciclats: debilitar les experiències més avançades del poble, crear simples sindicats reivindicatius (i a voltes ni això!) allunyats de qualsevol intenció unitària i de lluita activa; destruir les experiències consellistes, marginar i expulsar els diferents col.lectius que des de dintre de CCOO i d’UGT no acceptaven la reforma del franquisme i volien anar més enllà: uns fins a la República Federal, altres fins al socialisme.
Malgrat que a nivell general de l’Estat, i concretament a les Illes, els debats per a disoldre les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes que impulsàvem des de l'’OEC) i entrar dins les CC.OO. teledirigides pel PCE va anar bé, hi hagué, emperò, alguns sectors que criticaren aquesta decisió i no hi estigueren d’acord. Aquests companys deien que, coneixent l’esperit sectari i manipulador del carrillisme, aquest acabaria consolidant la divisió de la classe obrera, marginant els corrents d’esquerra del sindicat.
La destrucció de tot el que hi pogués haver-hi de mobilització antisistema dins CC.OO. aniria per etapes. Aconseguit el que hem dit anteriorment, més endavant s’expulsaria -i així succeí-, i marginaria els homes i dones més combatius dels sectors populars.
S’ha de reconèixer que els nostres dissidents, els comunistes i simpatitzants de l’OEC que no volgueren treballar amb els carrillistes (PCE), han tengut raó, vista l’actual política neo-liberal dels dirigents sindicals. Els anys han demostar la magnitud de l’error històric que, per voler servar la unitat dels treballadors, caigué la direcció política de l’OEC de la qual qui signa aquest article formava part.
Hem de tenir en compte que en aquells moments decisius de la reforma -si exceptuam les experiències unitàries de les coordinadores de fàbrica o barri que es donaven arreu de l’Estat-, el cert és que cada partit, creient que feia el millor, anava treballant el seu propi espai sindical, fent proselitisme per a les seves sigles, sense oferir mai una proposta d’autèntica unitat obrera tipus CUT (Central Única de Treballadors) -que era la proposta del POUM, l’OEC, etc.
Cap a l’any l976, quan els sectors dominats encara romanien atemorits per la impressionant demostració d’unitat demostrada a Vitòria, l’ampli moviment dels treballadors començava a estar dividit entre un nombre bastant elevat d’organismes d’acció obrera.
Si deixam a part l’eixam infinit de coordinadores de fàbrica que hi havia en aquell moment, hem de recordar que hi actuaven: les CC.OO. (Comissions Obreres), dins de les quals els carrillistes formaven la columna vertebral i esdevenien els agents dels pactes amb la patronal dins del moviment obrer; la CNT de tendència llibertària; els grups que encara romanien actius de les HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica); la JOC (Joventut Obrera Catòlica); el Moviment Obrer Autogestionari (MOA); l’Oposició Sindical Obrera (OSO), que era el front sindical del FRAP; les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes), juntament amb les Plataformes Anticapitalistes de Barris i de Centres d’Ensenyament que impulsàvem els comunistes de l’OEC; el sindicat Unió General de Treballadors (UGT), impulsada pel PSOE; i l’organització Unión Sindical Obrera (USO).
Davant aquesta situació una mica caòtica de dispersió de forces obreres i populars, els militants de l’OEC decidírem (no sense problemes i contradiccions) entrar a reforçar els corrents més esquerrans i combatius de CC.OO.
Ara, segurament ens ho pensaríem més de dues vegades, abans de prendre decisió tan arriscada i que, els anys han demostrat era una decisió ben equivocada.
Un error històric
Más o menos, es algo así:
L’ÀGORA (Nota del traductor "afisionao": en castellano "ágora", en las ciudades griegas plaza pública, lugar de reunión o discusión)
Un error histórico
MIQUEL LOPEZ CRESPI
Un error histórico de incalculables consecuencias. Así podríamos definir el resultado de la decisión de los izquierdistas isleños de la OEC de entrar a militar dentro del sindicato CCOO. Vayamos por partes y expliquemos al lector el origen de esta reflexión.
Hacia el verano de 1977, al cabo de años y más años de lucha en favor de la coordinación de los consejos de fábrica y vecinales (los organismos asamblearios del tipo de las luchas de Vitoria) que en los últimos tiempo del franquismo se habían ido extendiendo por todo el Estado; después de impulsar casi en exclusiva el combate por la unidad de clase obrera frente a la patronal ( defensa de la Central Unitària de Treballadors - Central Unitaria de Trabajadores) y que nosotros denominábamos CUT); una parte mayoritaria de la OEC decide entrar en CC.OO. para probar de reforzar el carácter asambleario y de movimiento sociopolítico que comienza a perderse bajo la influencia del carrillismo (PCE) en el seno del movimiento obrero.
Al mismo tiempo se quiere ayudar a los sectores de izquierda que hacía tiempo luchaban dentro de CC.OO., y reforzar así las tendencias unitarias frente a los partidarios de la división sindical.
A aquellas alturas de la transición era evidente la intención de las direcciones del PCE y PSOE de utilizar sus militantes dentro CCOO y UGT para consolidar la división de los trabajadores.
Era uno de los puntos del pacto con los franquistas reciclados: debilitar las experiencias más avanzadas del pueblo, crear simples sindicatos reivindicativos (¡y ni siquiera eso!) alejados de cualquiera intención unitaria y de lucha activa; destruir las experiencias consejistas, marginar y expulsar los diferentes col.lectivos que desde CCOO y UGT no aceptaban la reforma del franquismo y querían ir más allá: unos hasta la República Federal, otros hasta el socialismo.
A pesar de que a nivel general del Estado, y concretamente en las Islas, los debates para disolver las COA (Comissions Obreres Anticapitalistes-Comisiones Obreras Anticapitalistas que impulsábamos desde la OEC) y entrar dentro de las CC.OO. teledirigidas por el PCE fue bien, hubo, pero, algunos sectores que criticaron esta decisión y no estuvieron de acuerdo. Estos compañeros decían que, conociendo el espíritu sectario y manipulador del carrillismo, éste acabaría consolidando la división de la clase obrera, marginando las corrientes de izquierda del sindicato.
La destrucción de cuanto pudiese haber de movilización antisistema dentro de CC.OO. iría por etapas. Logrado lo que hemos dicho anteriormente, más adelante se expulsaría -y así sucedió-, y marginaría los hombres y mujeres más combativos de los sectores populares.
Se ha de reconocer que nuestros disidentes, los comunistas y simpatizantes de la OEC que no quisieron trabajar con los carrillistas (PCE), han tenido razón, vista la actual política neoliberal de los dirigentes sindicales. Los años han demostrado la magnitud del error histórico que, por querer conservar la unidad de los trabajadores, cayó la dirección política de la OEC de la que quien firma éste artículo formaba parte.
Debemos tener en cuenta que en aquellos momentos decisivos de la reforma -si exceptuamos las experiencias unitarias de las coordinadoras de fábrica o barrio que se daban a lo ancho del Estado-, lo cierto es que cada partido, creyendo que hacía lo mejor, iba trabajando su propio espacio sindical, haciendo proselitismo para sus siglas, sin ofrecer nunca una propuesta de auténtica unidad obrera tipo CUT (Central Única de Treballadors - Central Única de Trabajadores) -que era la propuesta del POUM, la OEC, etc.
Por el año l976, cuando los sectores dominados aún permanecían atemorizados por la impresionante demostración de unidad demostrada en Vitoria, el amplio movimiento de los trabajadores comenzaba a estar dividido entre un número asaz elevado de organismos de acción obrera.
Si dejamos aparte el enjambre infinito de coordinadoras de fábrica que había en aquel momento, debemos recordar que actuaban: las CC.OO. (Comissions Obreres - Comisiones Obreras), dentro de las que los carrillistas formaban la columna vertebral y devenían los agentes de los pactos con la patronal dentro del movimiento obrero; la CNT de tendencia libertaria; los grupos que aún permanecían activos de las HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica); la JOC (Joventut Obrera Catòlica - Juventud Obrera Católica); el Moviment Obrer Autogestionari - Movimiento Obrero Autogestionario (MOA); la Oposició Sindical Obrera - Oposición Sindical Obrera (OSO), que era el frente sindical del FRAP; las COA (Comissions Obreres Anticapitalistes - Comisiones Obreras Anticapitalistas), junto con las Plataformes Anticapitalistes de Barris i de Centres d’Ensenyament - Plataformas Anticapitalistas de Barrios y de Centros de Enseñanza que impulsábamos los comunistas de la OEC; el sindicato Unió General de Treballadors - Unión General de Trabajadores (UGT), impulsada por el PSOE; y la organización Unión Sindical Obrera (USO).
Ante esta situación algo caótica de dispersión de fuerzas obreras y populares, los militantes de la OEC decidimos (no sin problemas y contradicciones) entrar a reforzar las corrientes más izquierdistas y combativas de CC.OO.
Ahora, seguramente nos lo pensaríamos más de dos veces, antes de tomar decisión tan arriesgada y que, los años han demostrado era una decisión bien equivocada.