Dudas sobre el anarco primitivismo

[Fionn Mac Cumhaill]

Fionn, la cura de alguna persona o bailar alguna vez (bailar 10 veces por ejemplo y que llueva 2 ) y que llueva tambien puede ser casualidad , no tiene por que ser magia

Ese ejemplo, cantueso, es hipotético. No tengo ningún interés de convencer a nadie de nada, solamente me gustaría que nos abriéramos lo suficiente como para aceptar lo supuestamente imposible. Aceptarlo no significa darlo por sentado. El auténtico anti-dogmatismo lleva implícita la actitud de hallarse abierto ante lo increíble, pase o no pase.

[Jorge.]

Fionn, la cura de alguna persona o bailar alguna vez (bailar 10 veces por ejemplo y que llueva 2 ) y que llueva tambien puede ser casualidad , no tiene por que ser magia

Ese ejemplo, cantueso, es hipotético. No tengo ningún interés de convencer a nadie de nada, solamente me gustaría que nos abriéramos lo suficiente como para aceptar lo supuestamente imposible. Aceptarlo no significa darlo por sentado. El auténtico anti-dogmatismo lleva implícita la actitud de hallarse abierto ante lo increíble, pase o no pase.

Hombre, yo ante lo increíble, aunque pase, no me lo creo. Con que si no pasa... Si el dogma es lo que ha de ser creído, el antidogmatismo es no creer en carajotadas porque lo diga fulanito, o porque sí. Como ya te dije, las posiciones del brujo de la calavera y del doctor tomando el pulso, tienen un sico-drama en lo alto que te tumba de espaldas.

[p-ll]

Primitivisme és que et pique un insecte que quasi ni es veu, que se t'unfle el braç, i no anar al metge. Aaaauuurrrgghhh, com pica, i quin dolor. El poder i la indústria passen a un segon plànol quan una d'estes bestioles et pica. La puta mareeee!!

Disculpeu, l'anada de pinça.

Fionn, canya!

[genay]

Primitivisme és que et pique un insecte que quasi ni es veu, que se t'unfle el braç, i no anar al metge. Aaaauuurrrgghhh, com pica, i quin dolor. El poder i la indústria passen a un segon plànol quan una d'estes bestioles et pica. La puta mareeee!!

Disculpeu, l'anada de pinça.

Fionn, canya!

Explícate un poquito mejor, que no se te entiende. ¿canya?

Me gustaría saber qué es lo que opinas al respecto de lo que se ha hablado aquí. He creado este hilo porque me parece muy interesante el tema del primitivismo, y ya está.

En primera instancia, cree este hilo para que respondieras tu (entendí que aquella web la habías creado o contribuido a ello, quizás me equivoque).

Sin acritud.

[p-ll]

Explícate un poquito mejor, que no se te entiende. ¿canya?

Me gustaría saber qué es lo que opinas al respecto de lo que se ha hablado aquí. He creado este hilo porque me parece muy interesante el tema del primitivismo, y ya está.

En primera instancia, cree este hilo para que respondieras tu (entendí que aquella web la habías creado o contribuido a ello, quizás me equivoque).

Sin acritud.

Res home, res. El meu comentari era una exploració mentre gaudia d'un estat alterat de la consciència. Em limitava a transcriure les meues emocions. Això de la picada de l'insecte és cert. Em sentia molt identificat amb eixa experiència. Inclús em semblava molt autèntic. Però no volia faltar el respecte a ningú, i molt menys burlar-me d'un tema com aquest.

Les meues diculpes, amics

Voy a empezar por la parte de la ciencia. En dicha parte se presenta a la ciencia actual como un dogma (total o parcialmente) pero es que esta ciencia según yo tengo entendido no es ningún dogma. Básicamente se viene a decir que si en una población se prefiere creer que "cuchabumba" creó el mundo cuando le vino en gana, o que llueve por que el dios de turno le da por ahí es igualmente valido que investigar sobre el tema y realizar unas conclusiones serias sobre el tema. Realmente creo que sería bastante contraproducente que un grupo de gente creciera pensando en seres sobrenaturales, solo hay que ver los problemas que tienen ciertas tribus perdidas con depende que cosas se digan sobre sus creencias.

D'acord, en primer lloc cal assumir que els coneixements sempre van acompanyats d'una càrrega de creença: mai sabrem segur què és real o cert. I vaig més lluny: ¿per quin motiu hauríem de tendir cap a un model de creences basat en allò cert? Jo opte per la total llibertat en quant a maquillar i decorar les experiències per tal de fer-les més comprensibles i útils. Això no implica crear dogmes sobre tals coses.

Fiques com a un tal "Cuchubamba" com a exemple de Déu, però jo et diré que la divinitat, habitualment, adopta moltes altres formes. La ciència moderna occidental, les lleis, les convencions socials... actuen sovint com Déus: són inqüestionables, creixem amb ells, i morim creient que ens han acompanyat sempre. Aleshores jo em decante per la comprensió dels processos d'enteniment del nostre entorn; per entendre els mecanismes que utilitza la nostra ment per a comprendre les coses, i llavors explotar eixa capacitat.
El Déu "Cuchubamba" pot ser un tirà i una invenció d'autoeclavisme, o pot ser un element crucial per a la cohesió d'una tribu i el seu vincle amb l'entorn; del mateix mode, la ciència pot ser un dogma que s'erigisca com un Déu invisible, o pot ser una via més comprensió dels fenòmens.

Queda a la vista que, el model de creences a través del qual preferim comprendre i trobar sentit a l'experiència de la vida (amb total llibertat d'anar combinant models al gust), no és directament proporcional amb el grau d'esclavitud que patim. Tot depén del grau d'autoritarisme que vinculem amb la creença en qüestió.
I afegisc que, en el cas de la ciència moderna, la indústria a la què està lligada, implica autoritarisme. No la ciència en sí, sinó la utilització de tecnologia industrial per a practicar ciència, que és diferent.

Por último mencionar la defensa de mantener un modo de vida omnívoro, obviamente estando muy en desacuerdo. Aun con los pocos argumentos que aporta al respecto. Bueno, hasta aquí mi replica. Haber que os parece.

Al blog, més que defensar l'omnivorisme, s'informa sobre la postura que acostumen a tindre els anarcoprimitivistes al respecte.

Per últim, deixa que et faça una pregunta, amic genay: ¿existeix la tristesa?

[genay]

D'acord, en primer lloc cal assumir que els coneixements sempre van acompanyats d'una càrrega de creença: mai sabrem segur què és real o cert. I vaig més lluny: ¿per quin motiu hauríem de tendir cap a un model de creences basat en allò cert? Jo opte per la total llibertat en quant a maquillar i decorar les experiències per tal de fer-les més comprensibles i útils. Això no implica crear dogmes sobre tals coses.

Quizás yo, al no ser ningún científico si que necesito al principio aceptar lo que dice la ciencia solo por fe. Pero si me metiera de lleno a estudiar algún tema en cuestión, la ciencia podría demostrarme que lo que dice es cierto, al menos en muchos casos. Yo creo que sí que deberíamos tender hacia un modelo de creencias basado en lo que es cierto, o sino muy aproximado. Yo le he reprochado este tema al primitivismo por que se de las locuras que se han cometido en nombre de dioses o según que creencias.
Y me da miedo que si se llegara a una sociedad así, en el futuro se volvieran a repetir esos sucesos porque cada unx de la tribu tuviese su deidad particular.

Fiques com a un tal "Cuchubamba" com a exemple de Déu, però jo et diré que la divinitat, habitualment, adopta moltes altres formes. La ciència moderna occidental, les lleis, les convencions socials... actuen sovint com Déus: són inqüestionables, creixem amb ells, i morim creient que ens han acompanyat sempre.

Vale, pienso lo mismo.

Aleshores jo em decante per la comprensió dels processos d'enteniment del nostre entorn; per entendre els mecanismes que utilitza la nostra ment per a comprendre les coses, i llavors explotar eixa capacitat.
El Déu "Cuchubamba" pot ser un tirà i una invenció d'autoeclavisme, o pot ser un element crucial per a la cohesió d'una tribu i el seu vincle amb l'entorn; del mateix mode, la ciència pot ser un dogma que s'erigisca com un Déu invisible, o pot ser una via més comprensió dels fenòmens.

Según la primera frase, eso es lo que es la ciencia actual, a grandes rasgos. Es decir, observar, analizar un fenómeno natural cualquiera y a partir de ahí averiguar patrones de conducta, extraer conclusiones, debatirlas y elaborar un texto que guarde ese conocimiento. Si es eso lo que estas defendiendo, entonces estaríamos hablando de lo mismo. Quizás en regiones muy alejadas, los nombres que se les pudiera dar a las diferentes variables serian diferentes, pero estaríamos hablando de lo mismo al fin y al cabo.

Queda a la vista que, el model de creences a través del qual preferim comprendre i trobar sentit a l'experiència de la vida (amb total llibertat d'anar combinant models al gust), no és directament proporcional amb el grau d'esclavitud que patim. Tot depén del grau d'autoritarisme que vinculem amb la creença en qüestió.
I afegisc que, en el cas de la ciència moderna, la indústria a la què està lligada, implica autoritarisme. No la ciència en sí, sinó la utilització de tecnologia industrial per a practicar ciència, que és diferent.

Como he dicho más arriba, si la gente optara por establecer un modelo de creencias que tiene las pautas que he descrito, la máxima diferencia que habría entre ellas sería la diferencia de nombres a las cosas, a no ser que algunxs se equivoquen en alguna observación que hayan realizado, por ejemplo. Lo del vinculo de la industria en la ciencia, de acuerdo también. Ya hemos visto en otros hilos el mal que genera el industrialismo.

Al blog, més que defensar l'omnivorisme, s'informa sobre la postura que acostumen a tindre els anarcoprimitivistes al respecte.

Bueno, esto se podría debatir en otro hilo. Sobre si es posible llevar una vida autosuficiente y vegana, pros y contras...etc.

Per últim, deixa que et faça una pregunta, amic genay: ¿existeix la tristesa?

No sé a qué te estás refiriendo exactamente, ¿lo preguntas vinculándolo al tema de veganismo? Si te refieres a que si existe como una emoción que causa dolor psicológico en nosotrxs lxs animales, por lo que se ahora te diría que sí.

[p-ll]

S'han comés bogeries en nom dels Déus, d'igual manera que s'han comés (i es cometen) en nom de la ciència. Cap model de creença o d'adquisició de coneixements (com vulgues dir-li), per sí mateix, no assegura salvar-se de cap atrocitat.

La creença (i no parle estrictament de religió) és un vehicle de comprensió, res més. No tenim referències clares ni segures, sinó paràmetres útils a través dels quals donar sentit a les experiències, i ací acaba la història.

Y me da miedo que si se llegara a una sociedad así [amb bogeries comeses per qüestió de creences], en el futuro se volvieran a repetir esos sucesos porque cada unx de la tribu tuviese su deidad particular.

¿Vols dir que seria negatiu que cadascú creguera en allò que volguera? Jo més bé diria, que allò negatiu seria que algú volguera imposar la seua creença als demés.

Según la primera frase, eso es lo que es la ciencia actual, a grandes rasgos. Es decir, observar, analizar un fenómeno natural cualquiera y a partir de ahí averiguar patrones de conducta, extraer conclusiones, debatirlas y elaborar un texto que guarde ese conocimiento. Si es eso lo que estas defendiendo, entonces estaríamos hablando de lo mismo. Quizás en regiones muy alejadas, los nombres que se les pudiera dar a las diferentes variables serian diferentes, pero estaríamos hablando de lo mismo al fin y al cabo.

No, no és això el que vull dir. Al que em referisc és a que habitualment solem repetir els mateixos mecanismes mentals per a donar una "informació" per bona, per acceptable. I no sempre es dóna aquest fenòmen a través del mètode científic, en moltes ocasions, inclús en la nostra quotidianitat, actuem per impulsos, per esperança, per intuïció... res a vore amb la ciència, però que nosaltres assimilem i acceptem alegrement.

Aleshores, comprenent açò, se'ns obrin les portes a creure en qualsevol cosa, se'ns obri el ventall que ens posa a la nostra disposició, una infinitat de vies a través de les quals explicar-nos cada experiència personal. I tot amb la total tranquil·litat de no ser absorbits per cap persona amb voluntat dominadora, i alhora, sense cap ànsia de voler imposar res a ningú.

[p-ll: ¿existeix la tristesa?] Si te refieres a que si existe como una emoción que causa dolor psicológico en nosotrxs lxs animales, por lo que sé ahora te diría que sí.

Jo sols t'he anomenat la "tristesa", has sigut tu qui, amb aquesta resposta, has triat comprendre-la a través del paradigma científic modern. Per tant, d'aquesta manera, acceptes que una cosa anomenada "tristesa" existeix. De fet, estic segur que podries afirmar també, amb total seguretat, que tu l'has experimentat en algun moment de la teua vida. ¿Series tan amable de senyalar-me-la amb el dit? ¿Quina aparença té? ¿De quin color és? ¿Pot parlar? ¿Es contagia? ¿Jo en tinc també?...

¿I si la meua concepció de tristesa és distinta a la teua? ¿I si els meus matisos són suficients com per a poder dir que la teua tristesa i la meua no tenen res a vore?

Permet que et faça una altra pregunta: ¿Existeix algun/s Déu/s?

[genay]

S'han comés bogeries en nom dels Déus, d'igual manera que s'han comés (i es cometen) en nom de la ciència. Cap model de creença o d'adquisició de coneixements (com vulgues dir-li), per sí mateix, no assegura salvar-se de cap atrocitat.

Me faltó incluir a la ciencia también antes, hasta aquí deacuerdo.

La creença (i no parle estrictament de religió) és un vehicle de comprensió, res més. No tenim referències clares ni segures, sinó paràmetres útils a través dels quals donar sentit a les experiències, i ací acaba la història.

Sigo pensando que la ciencia actual es mucho más completa y mas útil. Para mí, ahora mismo inventarse una historia de 0 sobre que origen tiene lo que sea no tiene ningún sentido. Preferiria seguir los pasos que he descrito antes:

Es decir, observar, analizar un fenómeno natural cualquiera y a partir de ahí averiguar patrones de conducta, extraer conclusiones, debatirlas y elaborar un texto que guarde ese conocimiento.

Otra cosa es que ese supuesto texto luego lo quiera adornar y ponerle frases bonitas, llamar gaia a la tierra...etc eso ya va a gustos. De lo contrario sentiria que me auto engaño, esa es mi opinion. Si luego hay un grupo de gente que prefiere inventarselo, pos que hagan lo que quieran mientras no hagan daño a nadie (yo tampoco lo haría).

En definitiva, la creencia es simplemente eso, creer. Sin que haga falta ninguna prueba para comprovarlo, a mi almenos eso no me vale para depende que temas.

¿Vols dir que seria negatiu que cadascú creguera en allò que volguera? Jo més bé diria, que allò negatiu seria que algú volguera imposar la seua creença als demés.

De acuerdo también, quizás me faltó puntualizar.

No, no és això el que vull dir. Al que em referisc és a que habitualment solem repetir els mateixos mecanismes mentals per a donar una "informació" per bona, per acceptable. I no sempre es dóna aquest fenòmen a través del mètode científic, en moltes ocasions, inclús en la nostra quotidianitat, actuem per impulsos, per esperança, per intuïció... res a vore amb la ciència, però que nosaltres assimilem i acceptem alegrement.

Aleshores, comprenent açò, se'ns obrin les portes a creure en qualsevol cosa, se'ns obri el ventall que ens posa a la nostra disposició, una infinitat de vies a través de les quals explicar-nos cada experiència personal. I tot amb la total tranquil·litat de no ser absorbits per cap persona amb voluntat dominadora, i alhora, sense cap ànsia de voler imposar res a ningú.

Que no actuemos siempre siguiendo el modelo cientifico no creo sirva para dar por sentado que no es válido. Para muchas cosas también lo utilizas tu, estoy seguro. Si yo no recuerdo donde he dejado una cosa, me pongo a pensar donde puede estar, pregunto a alguien se las ha visto...etc y finalmente obtengo un resultado.

Jo sols t'he anomenat la "tristesa", has sigut tu qui, amb aquesta resposta, has triat comprendre-la a través del paradigma científic modern. Per tant, d'aquesta manera, acceptes que una cosa anomenada "tristesa" existeix. De fet, estic segur que podries afirmar també, amb total seguretat, que tu l'has experimentat en algun moment de la teua vida. ¿Series tan amable de senyalar-me-la amb el dit? ¿Quina aparença té? ¿De quin color és? ¿Pot parlar? ¿Es contagia? ¿Jo en tinc també?...

¿I si la meua concepció de tristesa és distinta a la teua? ¿I si els meus matisos són suficients com per a poder dir que la teua tristesa i la meua no tenen res a vore?

Yo mas bien diría que he recordado la definición que pone en el diccionario sobre que significa tristeza. La tristeza nose si tiene color, si alguien se lo quiere dar... Yo creo que es algo que pasa en la cabeza y que no es nada tangible, si alguien quiere pensar que si, el sabrá. Depende de como quiera llamarla cada unx. Creo que es producente que tengamos un diccionario para compartir las definiciones de las palabras y asi poder entendernos.

Permet que et faça una altra pregunta: ¿Existeix algun/s Déu/s?

Pues visto lo visto, yo diria que no. No he visto ninguno, ni se ha aparecido delante de mi. A noser que alguien se lo quiera montar en su cabeza, mientras que no me ralle a mi ni a nadie estupendo. De la misma forma pensaria de alguien que afirma rotundamente que no existe. Hay muchas pruebas que sugieren que seguramente exista en la cabeza de quienes quieren creer en algun dios, a mi me sobran los dioses.

[Fionn Mac Cumhaill]

la creencia es simplemente eso, creer. Sin que haga falta ninguna prueba para comprovarlo, a mi almenos eso no me vale para depende que temas.

No, genay. Creer es todo. Las cosas que sabes, en realidad, las crees. Uno nunca sabe, sólo cree saber. Y es el grado de fe que deposita en su creencia, sostenido por la cultura, la sociedad, su círculo de allegados o sus emociones personales, el que la ratifica.

[blackdrac]

Fionn, estás mezclando falacias con ciencia. No se debe confundir el post hoc ergo propter hoc con el verdadero método científico. La ciencia no crea teoremas (que no son lo mismo que las teorías) a partir de la mera observación. La gravedad, por ejemplo, es una teoría: no está demostrada. Y se sigue buscando explicación al respecto. No se sabe qué causa la atracción de un cuerpo hacia otro (aunque se sabe qué factores influyen: masa, distancia...). Quiero decir que todos observamos y experimentamos la gravedad a diario, y la ciencia no ha hecho de ello una verdad inamovible pese a que es observable hasta para el más negado para las ciencias. No ha creado un dogma, sino que ha buscado una explicación coherente con las observaciones y la ha dejado abierta a nuevas interpretaciones y aportaciones. Y hoy en día se trabaja en ella.

La medicina, la biología, la cartografía, por citar algunas, se basan todas en la observación y la experiencia. ¿Crees que sería útil para el cirujano no creer en la anatomía? ¿O para el cartógrafo no creer en los mapas? Lo que tú llamas creencias es al fin y al cabo la realidad palpable que encontramos en nuestro día a día. Admito que hay cosas que escapan a la explicación científica, pero también sé que la mayoría de esos hechos podrían ser explicados sin recurrir a la "magia" si los conociésemos totalmente.

[Fionn Mac Cumhaill]

Lo que tú llamas creencias es al fin y al cabo la realidad palpable que encontramos en nuestro día a día.

Sí.

Admito que hay cosas que escapan a la explicación científica, pero también sé que la mayoría de esos hechos podrían ser explicados sin recurrir a la "magia" si los conociésemos totalmente.

Al contrario. La ciencia es sólo una minúscula parte de ese total que es el conjunto del universo. Representa nuestro orgullo, el orgullo de nuestra cultura, es aquello que presumimos entender, al menos lo suficiente como para interactuar con ello y que funcione con la exactitud necesaria como para adaptarse a nuestras predicciones. Eso no lo hace objetivo.

Por otro lado, la inspiración a veces llega de maneras insospechadas y nada "rigurosas". Leemos en el diario alemán TAZ que aquellos que formularon el modelo de la doble hélice del ADN fueron inspirados "desde dentro" tras ingerir una dosis de LSD.

DNA: Wie die Desoxyribonukleinsäure, die die Erbinformation aller Lebewesen tragende DNA, aufgebaut ist, war lange ein Rätsel – bis David Watson und Francis Crick 1953 ihre Struktur in Form einer Doppelhelix entdeckten. In einem Interview, das erst nach seinem Tod 2004 veröffentlicht wurde, bekundete Francis Crick, dass ihm die Idee einer doppelten Spirale unter dem Einfluss von LSD gekommen sei. In niedriger Dosierung hatte er es oft für seine Arbeit benutzt.

ADN: Qué forma tiene el ácido desoxirribonucleico, que contiene toda la información genética de los seres vivos, permaneció largo tiempo siendo un misterio hasta que, en 1953, David Watson y Francis Crick descubrieron su estructura en forma de doble hélice. En una entrevista publicada tras su muerte en 2004, Francis Crick anunció que la idea de una doble espiral le había llegado bajo la influencia del LSD que, en dosis bajas, había usado a menudo en su trabajo.

Muchos fenómenos escapan al alcance de la ciencia. Por ejemplo, cómo pudo el ácido lisérgico suministrar esta información al cerebro de estos investigadores. ¿O acaso, como dice Narby, sencillamente llevó su conciencia al nivel biomolecular? Algunos dirían que un genio, o un demonio, les susurró la respuesta. Lo importante para muchos no sería la explicación en sí misma, sino el conjunto de técnicas que les proporcionaran resultados, independiente de si pueden explicarlos científicamente o no...

Que por su propia naturaleza algunos fenómenos sean imposibles de contrastar según el método científico, o que no sean percibidos por quienes lo emplean, no significa que no sucedan.

Por ejemplo, existe una auténtica chapuza conceptual que se emplea en el día a día para justificar fenómenos conectados sin causa aparente que responde al nombre de "casualidad".

[Jorge.]

No, genay. Creer es todo. Las cosas que sabes, en realidad, las crees.

Je. En fin. Es hablar por hablar.

[p-ll]

Sigo pensando que la ciencia actual es mucho más completa y mas útil. Para mí, ahora mismo inventarse una historia de 0 sobre que origen tiene lo que sea no tiene ningún sentido.

Perfecte. Cap problema. Mentre no faces mal als demés, creu el que vulgues.

Otra cosa es que ese supuesto texto luego lo quiera adornar y ponerle frases bonitas, llamar gaia a la tierra...etc eso ya va a gustos. De lo contrario sentiria que me auto engaño, esa es mi opinion.

Tu parles d'adornar una explicació científica. Jo parle de donar sentit a les coses a través d'altres models, aliens al mètode científic.
Per cert, si sents que t'autoenganyes, és perquè creus fermament en el mètode científic com a única manera possible d'explicar els fenòmens. Segons ho veig, és una espècie d'autoconstrucció de barrots mentals. Però això no és més que una interpretació personal, no t'ofengues per açò.

En definitiva, la creencia es simplemente eso, creer. Sin que haga falta ninguna prueba para comprovarlo, a mi almenos eso no me vale para depende que temas.

Curiosament parles de "proves". La ment té una capacitat extraordinària per a etiquetar com a "prova" qualsevol fenòmen, sols s'ha d'amollar la corda, i deixar-la anar. I no parle d'alçar-se un bon dia i decidir inventar-se forçadament una historieta per a explicar-se l'entorn, encara que seria, sens dubte, una experiència molt enriquidora.

Que no actuemos siempre siguiendo el modelo cientifico no creo sirva para dar por sentado que no es válido. Para muchas cosas también lo utilizas tu, estoy seguro.

Compte, en cap moment he dit que no siga vàlid (mai podria sentenciar tal cosa). Per descomptat, jo l'utilitze contínuament, per a algunes coses. És natural utilitzar-lo, com ho és utilitzar altres paràmetres, altres paradigmes.

Pues visto lo visto, yo diria que no. No he visto ninguno, ni se ha aparecido delante de mi. A no ser que alguien se lo quiera montar en su cabeza, mientras que no me ralle a mi ni a nadie estupendo. De la misma forma pensaria de alguien que afirma rotundamente que no existe. Hay muchas pruebas que sugieren que seguramente exista en la cabeza de quienes quieren creer en algun dios*, a mi me sobran los dioses.

És curiós, creus en una cosa anomenada tristesa, perquè dius haver-la experimentat (i no sols això, afirmaries inclús que la tristesa està present en altra gent. Quina gosadia!); i no creus en la divinitat, perquè no l'has experimentat. De bojos... O no...

* ¿A cas la tristesa no està dins del teu cap?

[genay]

Tu parles d'adornar una explicació científica. Jo parle de donar sentit a les coses a través d'altres models, aliens al mètode científic.
Per cert, si sents que t'autoenganyes, és perquè creus fermament en el mètode científic com a única manera possible d'explicar els fenòmens. Segons ho veig, és una espècie d'autoconstrucció de barrots mentals. Però això no és més que una interpretació personal, no t'ofengues per açò.

Yo creo que sería auto engañarme por que no me parece practico inventarme cosas. Resumiendo, yo primero intentaré buscar con el método científico la explicación a lo que sea. Si no lo encuentro, me abro a la posibilidad de que no haya ninguna explicación que pueda dar la ciencia. Como todo el tema de los fantasmas y demás.

Curiosament parles de "proves". La ment té una capacitat extraordinària per a etiquetar com a "prova" qualsevol fenòmen, sols s'ha d'amollar la corda, i deixar-la anar. I no parle d'alçar-se un bon dia i decidir inventar-se forçadament una historieta per a explicar-se l'entorn, encara que seria, sens dubte, una experiència molt enriquidora.

Yo puedo creer haber escuchado un psicofonía cuando es posible que haya sido el vecino o no.

Compte, en cap moment he dit que no siga vàlid (mai podria sentenciar tal cosa). Per descomptat, jo l'utilitze contínuament, per a algunes coses. És natural utilitzar-lo, com ho és utilitzar altres paràmetres, altres paradigmes.

Esta

es mi posición, creo que sería esto lo que estamos hablando. A ver si conseguimos sacar algo en claro. Que llevo un cacao bien grande. De verdad que estoy intentando entenderte pero no consigo pillarlo.

Entonces, ¿en que cosas utilizarias todo lo que no sea metodo cientifico?.

És curiós, creus en una cosa anomenada tristesa, perquè dius haver-la experimentat (i no sols això, afirmaries inclús que la tristesa està present en altra gent. Quina gosadia!); i no creus en la divinitat, perquè no l'has experimentat. De bojos... O no...

* ¿A cas la tristesa no està dins del teu cap?

Yo se que la tristeza la experimenta mucha gente con el mismo significado que yo le doy por que me lo han dicho, y porque lo he leído, lo he visto en películas, libros...etc. Y a partir de ahí únicamente intuyo que mucha otra gente que no conozco también la han experimentado. Esto es como si mientras una pelota está cayendo al suelo digo, ui, va a tocar suelo. No lo sé momentáneamente, pero lo intuyo muchísimo que así será.

[p-ll]

Que llevo un cacao bien grande. De verdad que estoy intentando entenderte pero no consigo pillarlo.

D'acord. Per parts, exposa què és el que no entens, per favor.

Entonces, ¿en que cosas utilizarias todo lo que no sea método científico?

En atrevir-me a fer alguna cosa que siga rellevant per a mi; en alguna pràctica per a determinar què fer en una situació personal; en follar; en calmar la picor de la picadura d'un insecte; en reduir el dolor d'una ferida; en ser més fort, valent, feliç, decidit...; en relacionar-me; en donar sentit al meu entorn...

¿En què utilitzaria el vell mètode humà d'observar, experimentar, concloure, etc... al que la ciència ha prés el copyright d'anomenar "mètode científic"? Doncs en llançar-me o no des d'un balcó per a intentar volar; en travessar o no un mur amb un cop de puny; en obrir o no una llauna amb les dents...

Yo se que la tristeza la experimenta mucha gente con el mismo significado que yo le doy por que me lo han dicho, y porque lo he leído, lo he visto en películas, libros...etc.

No. Tu no saps res. Ni jo tampoc. Ens regim per conjectures agafades pels pèls, però que ens funcionen, res més.

Tu et veus arrossegat per un cultura imperant que atorga a unes determinades emocions el nom de "tristesa", i així, amb l'academicisme i l'afició als diccionaris d'aquesta cultura, el nom acaba conformant les emocions. Les emocions acaben ajustant-se a una paraula, que no és més que una invenció. L'assimilació del nom, de la paraula, acaba exterminant els matisos de l'experiència viscuda, per a passar a contagiar la creença de que la tristesa són una sèrie d'emocions concretes. Aquesta creença té el poder de convéncer a la resta de mortals de que quan se senten de tal i tal manera, en realitat se senten "trists". U ja no experimenta un maremàgnum d'emocions diverses i enriquidores, contradictòries, morboses, amargues... ara u simplement se sent trist. Això ho explica tot.

El poder del llenguatge és molt fort, de fet és el vehicle principal de dominació. I quan dic "dominació" no em referisc al policia pegant garrotades a una persona, parle de dominació profunda, d'obediència i submissió acceptades, i fins i tot voluntàries.

Tu ho has dit abans, Déu (o Déus), existeix en la ment de les persones que creuen en ell. I si ens ficàrem a detallar al màxim la concepció de Déu de cada persona, al final descobriríem que la paraula "Déu" és una simplificació absurda. I moltes persones creients d'aquest Déu, es regeixen per aquesta simplificació absurda, per la definició de la paraula, o pel significat heretat. No es preocupe vosté per pensar en què és Déu, jo li oferisc la definició exacta, i si vol m'ho compra, i si no, no.

Tornant al tema del mètode científic. La ciència ha fet "descobriments" que ja es demostraven a través de mètodes com la introspecció, la ritualística, l'experiència amb substàncies psicodèliques (com ha comentat Fionn), els estats de trànsit... Però és tan superba la ciència moderna, que afirma que és ara quan s'ha demostrat que aquells descobriments eren certs. Eixa és una mostra de la càrrega dogmàtica de la ciència oficial.

Una persona és capaç de sanar d'un càncer amb pràctiques psicodèliques i rituals, amb el control de les emocions, etc... res científic. Però no passa res, perquè en un futur, la ciència afirmarà que "per fi!" ja s'ha descobert que açò era cert. És més, tindran la gosadia de dir que eixes pràctiques tenen "base científica". Allò vàlid ja no és patrimoni de la humanitat, sinó que s'equipara amb la cultura moderna, i s'afirma que té "base científica". Els de la tribu "Tuka" ha aconseguit eradicar una malaltia amb herbes i diferents rituals. Clar, és que s'ha demostrat que l'estat d'ones alfa i l'efecte placebo tenen base científica.

Vaja, sempre són les pràctiques d'arreu del món les que han de certificar-se a través de mètode científic... Beneïda superioritat moral!

La ciència és un codi a través del què explicar-nos les coses. Però només això, un codi. Hi ha més. Molts més.