La primera destrucción de máquinas, la quema del taller Ubach en Terrassa el año 1802
1.-Cat.
2.-Cast
Aquest va estar, segurament, el primer acte ludita de Catalunya i un dels primers de la península. Curiosament, coetani de la insurrecció a l’Anglaterra. No es va dirigir contra una manufactura mecanitzada, sinó contra una fusteria emprenedora que havia desenvolupat maquinària tèxtil per el perxat, el cardat i l’emborronat.
Els Ubach, els propietaris de la fusteria, eren una pròspera família Terrassenca, que, a més de la fusteria, tenien una fàbrica d’aiguardent i també eren fabricants de draps (teixits de llana). La casa dels Ubach era prou prospera com per ser una de les poques que tenien criada (només 24 de la vila pagaven impostos per aquest concepte).
Les màquines dels Ubach varen ser provades sobretot per ells mateixos i pel fabricant Joan Baptista Galí, en total solament 8 empresaris van implantar la nova maquinària, no tots de Terrassa, també alguns empresaris de Sabadell en van encarregar.
Segons deia en Joan Baptista Galí, amb dos minyons (nens) i una cavalleria es feia la feina de dotze homes, essent el cost d’una sisena part. No es van arribar a estendre per el seu alt cost inicial i sobretot per el sabotatge que van patir.
Les activitats dels Ubach i dels empresaris maquinistes no van generar molta simpatia entre els terrassencs, i, com es va veure durant el procés per l’incendi, la hostilitat era general, arribant més enllà dels treballadors afectats. S’ha de tenir en conte que la zona de Terrassa sortia d’uns anys molt dolents en el que molts assalariats de la draperia de llana van ser acomiadats i reduïts a la misèria.
La matinada del 30 de juliol de 1802 es va declarar un incendi al taller on es fabricaven les màquines, l’incendi va ser provocat i va destruir totalment les dependències ja que hi havia una gran quantitat de fusta de pi, noguera i alber emmagatzemada. En l’incendi es van perdre també dues màquines en construcció i peces diverses.
Diversos testimonis presencials van denunciar al ex-treballador dels Ubach, Balthasar Savall, com autor de l’incendi. En Balthasar era un antisistema local, acomiadat, segons deien els seus patrons, els Ubach, per dirigir-se a ells poc respectuosament, amb expressions com ara “carall, boto a deu, mala ira de Deu” i que “se fesen fotre”... acomiadat per mal parlat!!.
La verssió d’en Balthasar era un xic diferent, sense negar els renecs, deia que havia estat acomiadat per reclamar treballar en el seu ofici de paraire i no com a mosso.
La descripció del loock d’en Balthasar Savall és quasi actual, quasi com la dels saquejadors de Londres... “el dicho Balthasar Savall acostumbra vestir con calzas negras, y una chupa rollada al cuello, descalso de piernas”, ens el podem imaginar avui amb un pantalon a mitja cama i caputxa, sols falta saber quina mena de gorra portava!!.
Contra en Balthasar van declarar alguns dependents dels Ubach o familiars seus, deien que l’havien vist als voltants de la casa sinistrada, i que misteriosos grups d’homes es reunien llençant proclames contra les màquines i amenaces contra els seus amos.
La nit abans en Balthasar havia estat bevent un porronet d’aiguardent amb d’altres paraires i agricultors pobres, els “testimonis” abans esmentats citaven a alguns d’aquests com les persones que s’alegraven de la destrucció del taller Ubach.
Malgrat aquests testimonis la població de Terrassa es va tancar a les investigacions del Batlle, que finalment va tancar el cas fins que “se tenga noticia de quien o quienes fueron los perpetradores”.
L’Audiència de Catalunya va veure molt malament el tancament del procés “que ha hecho muy mal en suspenderla, y así que la continúe y mantenga abierta, practicando cuantas diligencias mire por convenientes para descubrir los autores y cómplices del delito” l’alcalde es va veure obligat a reprendre les gestions, però el tema no va avançar. A la Audiència de Catalunya que es perpetressin atacs a la propietat, i més a la propietat dels emprenedors industrials, li semblava un delicte imperdonable.
Finalment Balthasar va ser absolt per manca de proves, es suposa que l’antipatia per els maquinistes va tenir alguna cosa a veure, ja que la historia va plena de malparlats condemnats sense proves. Ningú pot privar-li, però, del fet de ser el primer luddita català i èmul per tant del Ned Ludd anglès.
Jaume Ubach va quedar fortament deprimit per la destrucció i la pèrdua i va aturar la construcció de noves màquines, poc desprès la guerra del francès va acabar d’aturar, no ja la modernització de la indústria, sinó la indústria mateixa.
Però, en acabar la guerra, Joan Baptista Galí (alies “el Soris”) , el principal empresari col·laborador, va mantenir el seu promaquinisme innovador mitjançant la importació, el contraban de màquines i les “visites” a instal·lacions a França (espionatge industrial), la seva intervenció va ser decisiva en la importació de dimonis, metxeres i les primeres Jennys per filar llana entre 1815 i 1820.
De fet els Galí van ser una de les famílies dominants a la història de Terrassa amb molts polítics i empresaris a les seves files. Els Galí eren propietaris de bona part dels terrenys del que ara és el casc urbà de Terrassa, amb ells van reforçar la seva fortuna al llarg de la expansió de la ciutat a finals del XIX i principis del XX.
La indústria llanera necessitava molta aigua per el seu funcionament, per això en Joan Baptista Galí va adquirir del seu cosí, Ignasi Galí la Mina Galí per assegurar-se l’abastament d’aigua. Aquesta mina (construïda el 1771) va ser el germen de la empresa “La Sociedad de la Mina Publica de Aguas de la Villa de Tarrasa” que malgrat tenir el nom de pública és de titularitat privada. Mina Pública d’Aigües de Terrassa es una gran empresa de subministrament d’aigua i te la profitosa concessió municipal del proveïment de Terrassa des de la postguerra als anys 40, al llarg d’aquest anys ha aconseguit també les de Matadepera, Ullastrell, Vacarisses i Rellinars.
Com podem veure del Sr. Galí se’n guarda un record, bo o dolent, depèn. I te un carrer dedicat a ell Terrassa i un altra a la família materna, el carrer Suri... Del pobre Balthasar Savall no se’n recorda ningú, malgrat la seva vigorosa defensa de l’autonomia de l’ofici de paraire, al luddisme se’n podria dir també balthasarisme o savallisme però estem sotmesos a la primacia anglesa.
Les condicions del treball fabril, la disciplina capitalista, els rellotges i els calendaris adopten formes noves i s’estenen cada cop més. Potser ara, que estem immensos en un ambient smart (ple de rellotges precisos al mil·lisegon) caldria fer el que va fer en Balthasar i destruir allò que ens destrueix.
Per un mon lliure i salvatge.
Més info i un fulletó imprimible a www.negreverd.blogspot.com
@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@@
La primera destrucción de máquinas, la quema del taller Ubach en Terrassa el año 1802.
Este fue, seguramente, el primer acto luddita de Cataluña y uno de los primeros de la península. Curiosamente, coetáneo de la insurrección en Inglaterra. No se dirigió contra la manufactura mecanizada, sinó contra una carpintería emprendedora que había desarrollado maquinas textiles para el tundido, el cardado y el emborronado.
Los Ubach, los propietarios de la carpintería, eran una próspera familia de Terrassa que, además de la carpintería, tenían una fábrica de aguardiente y también eran fabricantes de paños (tejidos de lana). La casa de los Ubach era lo suficientemente prospera como para ser una de las pocas que tenían criada (sólo 24 en la ciudad pagaban impuestos por este concepto).
Las máquinas de los Ubach fueron probadas sobretodo por ellos mismos y por el industrial Joan Babtista Galí, en total sólo 8 empresarios implantaron la nueva maquinaria, no todos de Terrassa, también algunos empresarios de Sabadell encargaron máquinas.
Según decía Joan Babtista Galí, con dos chicos y una caballería se hacía el trabajo de doce hombres, siendo el coste de una sexta parte. No se llegó a extender por su alto coste inicial i sobretodo por el sabotaje que sufrió.
Las actividades de los Ubach y de los empresarios maquinistas no generaron mucha simpatía entre los habitantes de Terrassa y, como se vio durante el proceso por el incendio, la hostilidad era general, llegando más allá de los trabajadores afectados. Se ha de tener en cuenta que la zona de Terrassa había salido de unos años muy malos en que muchos asalariados de las pañerías de lana fueron despedidos y reducidos a la miseria.
La madrigada del 30 de julio de 1802 se declaró un incendio en el taller donde se fabricaban las máquinas, incendio provocado que destruyo totalmente las dependencias, puesto que había acumulada gran cantidad de madera, de pino, de nogal i abedul. En el incendio se perdieron también dos máquinas en construcción y piezas diversas.
Diversos testigos presenciales denunciaron l extrabajador de los Ubach, Baltasar Savall, como autor del incendio. Baltasar era un “antisistema” local, despedido, según decían sus patronos, los Ubach, por dirigirse poco respetuosamente a ellos, con expresiones como “carall, boto a Deu, mala ira de Deu “ i que “se fesen fotre”…(“carajo, boto a Dios, mala ira de Dios” i “que os jodan”) despedido por mal hablado!!.
La versión de Baltasar era un poco diferente, sin negar los reniegos, decía que había sido despedido por reclamar en su oficio i no como mozo.
La descripción del loock de Baltasar savall es casi actual, casi como los vándalos del uno de mayo… “el dicho Balthasar Savall acostumbra vestir con calzas negras, y una chupa rollada al cuello, descalso de piernas”, nos lo podemos imaginar hoy con un pantalón hasta la rodilla y capucha, solo nos falta saber que tipo de gorro llevaba.
Contra Baltasar declararon algunos dependientes de Ubach o familiares suyos, decían haberlo visto rondando los alrededores de la casa siniestrada, y que, misteriosos grupos de hombres se reunían para lanzar proclamas contra las máquinas y amenazas contra sus dueños.
Las horas anteriores, Baltasar había estado bebiendo un porroncillo de aguardiente con otros trabajadores de la pañería y agricultores pobres, los testimonios de los Ubach citan a varios de ellos como las personas que se alegraban de la destrucción del taller.
A pesar de estos testimonios la población de Terrassa se cerro ante las investigaciones del Alcalde, que finalmente quiso cerrar el caso hasta que “se tenga noticia de quien o quienes fueron los perpetradores”.
La Audiencia de Cataluña vió muy mal el cierre del proceso “que ha hecho muy mal en suspenderla, y así que la continúe y mantenga abierta, practicando cuantas diligencias mire por convenientes para descubrir los autores y cómplices del delito” asi que el alcalde se vio obligado a reemprender las averiguaciones, pero el tema no avanzó mucho. A la Audiencia que se perpetraran ataques contra la sacrosanta propiedad, especialmente si era contra la propiedad de emprendedores industriales, le parecía un delito imperdonable.
Finalmente Baltasar fue absuelto por falta de pruebas, se supone que la antipatía contra los maquinistas tuvo algo que ver, ya que la historia está llena de malhablados condenados sin pruebas. Nadie puede privarle pero, del hecho de ser el primer luddita catalán y émulo por tanto del Ned Ludd inglés.
Jaime Ubach quedó fuertemente deprimido por la destrucción y las pérdidas y se vio obligado a detener la construcción de nuevas máquinas. Poco después la Guerra del Francés acabo de detener no ya la maquinización, sino la industria misma.
Pero, acabada la guerra, Joan babtista Galí (alias “el Soris”), el principal empresario colaborador, mantuvo su promaquinismo innovador mediante la importación, el contrabando de máquinas y piezas y las “visitas” a instalaciones en el extranjero (espionaje industrial), su intervención fue decisiva en la importación de diablos, mecheras y las primeras Jennys para hilar lana entre 1815 y 1820.
De hecho los Galí fueron una de las familias dominantes en la historia de Terrassa con muchos políticos y empresarios en sus filas. Los Galí eran propietarios de buena parte de los terrenos de lo que ahora es el casco urbano de Terrassa, con ellos reforzaron su fortuna a lo largo de la expansión de la ciudad a finales del siglo XIX y principios del XX.
La industria lanera necesitaba mucha agua para su funcionamiento, por esto Joan Babtista galí compró a su primo, Ignasi Galí la llamada Mina Galí para asegurarse el suministro de agua. Esta mina (construida en 1771) fue el germen de la empresa “Sociedad de la Mina Publica de Aguas de la Villa de Terrassa” que a pesar de tener en su nombre la palabra pública es de titularidad privada. Mina Pública d’aigües de Terrassa es una gran empresa de suministro de agua, y tiene la provechosa concesión municipal del proveimiento de agua de Terrassa desde la posguerra en los años 40, a lo largo de estos años ha conseguido también las de Matadepera, Ullastrell, Várices i Rellinars.
Como podemos ver del Sr. Galí se guarda un recuerdo, bueno o malo, depende. Y tiene una calle dedicada en Terrassa y otra a su familia materna, la calle Suri… Del pobre Baltasar no se acuerda nadie, a pesar de su vigorosa defensa de la autonomía del oficio de pañero, al luddismo se le podría llamar también balthasarismo o savallismo pero estamos sometidos a la primacía inglesa.
Las condiciones de trabajo fabril, la disciplina capitalista, los relojes y los calendarios adoptan formas nuevas y se extienden más cada dia. Quizás ahora que estamos inmersos en un ambiente “smart” (lleno de relojes precisos hasta el milisegundo) seria necesario hacer lo que hizo Baltasar y destruir aquello que nos destruye.
Más info y folleto imprimible www.negreverd.blogspot.com
- Inicie sesión o regístrese para comentar
Imprimir
- 1309 lecturas
Enviar a un amigo