1. En valencià es diu “jo pense” i en català “jo penso”.
No és cert. Molts valencians diuen “jo penso”: per exemple, de Cabanes cap al nord ho diuen, i cal tenir en compte que durant els segles XV i XVI els catalans també deien “jo pense”, fins que va aparéixer la forma en –o per la influència del castellà.
2. En valencià es diu “xiquet” i en català “noi”, en valencià es diu “xicotet” i en català “petit”.
Ara bé, els catalans no desconeixen les formes derivades de xic (xiquiu, xicot...), i els valencians tampoc desconeixen les formes derivades de “petit”. Així, es diu “és un nano petano”. A Lleida, petit i xicotet conviuen. Passa igual com en corder/xai, poal/galleda, granera/escombra, que els blavers s’apunten com a distintives i també es diuen a Lleida. En el cas concret de la paraula granera, els valencians de la zona interior castellanoparlant també empren aquesta paraula, sense prejudici de la unitat lingüística que eixos valencians comparteixen amb els castellans que diuen “escoba”.
3. En valencià es diu “creïlla” i en català “patata”.
No és exacte. A la ciutat de Castelló, i d’allí cap al nord es diu “patata”, i no per influència de Catalunya precisament: la forma “patata” era general a tot el domini lingüístic i “creïlla” prové del castellà “criadilla”, i és una forma que entra pel sud des de Múrcia. La prova més palesa d'això és que en alguns pobles la gent gran diu encara "credilla".
4. En valencià es diu “iaia, iaio” i en català “avi, àvia”.
Cap testimoni més adient per a desmentir-ho que una de les nostres més insignes escriptores, Isabel de Villena: “E la dita senyora Anna presentà al seu amat nét una camisa que li havia feta per goig de la venguda, ab freset d’or en les mànegues e en los muscles, la qual lo Senyor vestia ab molt plaer per amor de la santa àvia sua” (Vita Christi, capítol XCV).
5. En valencià es fa la –r final, en català no.
No és cert. A tota la comarca del Maestrat es perd la –r final, i també es perd, però només en les combinacions pronominals, en tot el territori al nord de Moncofa i Xilxes i en tota la línia costera que va de Dénia fins al sud, incloent-hi el dialecte il·licità i alguns pobles com Crevillent, on es perden també totes les –r finals. Pel que fa als catalans, tots ells sensibilitzen la –r quan hi ha un pronom feble al darrere. "Mirà", però "Mirar-ho", "anà", però "anaR-hi", "fe", però "feR-ne".
6. En valencià es diu “eixir” i en català “sortir”.
No és cert. A Eivissa, per exemple, diuen “eixir”, i també en algunes zones del nord del pirineu. La raó és que els dos verbs (sortir i eixir) eren en un primer moment verbs diferents: eixir era “abandonar un lloc” i “sortir”, eixir de colp, precipitadament. A Barcelona la forma sortir va començar a substituir el verb eixir per la seua major expressivitat, i eixa novetat va començar a estendre’s, fins que només les zones extremes del domini lingüístic, o més allunyades de la influència de Barcelona (País Valencià, Eivissa i el Pirineu) han conservat el verb eixir.
7. En valencià es diu “meua, teua, seua” i en català “meva, teva, seva”.
No és cert. A Eivissa i Girona diuen “meua”, i tal forma va ser general en tot el domini lingüístic fins que en el segle XV a Catalunya començà a imposar-se la consonantització de la u intervocàlica.
8. En valencià es diu “dins” i en català “dintre”.
No és cert. En tota la comarca del camp d’Elx i l’Alacantí es desconeix la forma “dins” i es diu “dintre”. Altrament, a Catalunya conviuen les dues paraules.
9. En valencià es diu “pare”, “mare”, “portar” i en català es diu “mara”, “para”, “purtar”.
La neutralització vocàlica no és un fenomen alié al valencià. En molts pobles valencians es diu, per exemple “amportar” i “ascolta” per “emportar” i “escolta”, també és freqüent escoltar “Jusep” per “Josep”. Aquesta neutralització també es dona en conjugacions verbals, com "vullgau" o "vingau", formes que poden sentir-se en molts pobles valencians.
D’altra banda, la neutralització vocàlica típica, per així dir-ho, del català de Barcelona, no és un fenomen tan antic: començà cap al segle XVI en les vocals a i e i més tard (cap al segle XVII) en o i u. A Balears, per cert, només es fa entre e i a, i en alguns dialectes plenament valencians com el del Camp d’Elx és molt freqüent escoltar “mun pare” per “mon pare” o “ubert” per “obert”. Cal afegir que catalans com els de Lleida, Tortosa o Amposta no neutralitzen les vocals i s’assemblen més en la pronúncia als valencians que als barcelonins o gironins.
10. “Aquest” i “altre” són paraules catalanes i no valencianes.
No. Els documents antics i les obres literàries valencianes de l’Edat Mitjana n’estan plenes, i citar exemples seria una feina inacabable. Aquest prové de sumar al llatí ISTE el reforçador ACCUM, que també reforça el llatí ILLE formant “aquell” (ACCUM + ILLE). En eixe sentit, si emprar el demostratiu amb reforçador previ és català, també ho és emprar “aquell” o “aquella”. D’altra banda, formes com “aqueste” no són desconegudes en castellà antic.
Pel que fa a altre, prové del llatí ALTERUS, paraula que com veiem ja conté la L. En eixe sentit, defensar la validesa de la forma popular valenciana “atre” resulta antietimològic.
11. Les formes "mos" i "vos" són específicament valencianes.
Fals. Aquestes formes (que els blavers llueixen en la seua consigna "No mos fareu catalans" com a tret distintiu valencià respecte al parlar català) són utilitzades en tots els dialectes balears. I a banda, en el propi Principat s'utilitzen en la zona que va des del Camp de Tarragona fins al límit amb el País Valencià.
Arreglado. 