Alasbarricadas - Foros

La historicitat de la veritat

1. La determinació de la possibilitat de la veritat en les coses


Nosaltres, les persones, subjectes racionals, ens trobem envoltats del que coneixem com a natura, o medi natural, o en definitiva la realitat aparent del nostre ser-ahí. A l'igual que aquells éssers que d'alguna manera poden interactuar amb el medi i respondre a aquest amb alguna forma de coneixement, ens preocupa la consideració de veritat de les nostres intuïcions per a poder respondre de manera efectiva al que pensem que és veritat, i per tant real i conforme a la realitat de les coses.

Però nosaltres, amb la nostra capacitat per a aprehendre els fets i fenòmens de la realitat que ens envolta, podem fer ús de la raó per a, complicant-nos les coses, arribar a deduccions més enllà de la realitat aparent. Es diu que el procés d'aprenentatge d'un fenomen requereix l'assoliment successiu d'una sèrie determinada de conceptes que afiancen el nostre coneixement d'un fet determinat i la forma de comunicar-lo, per tant en el procés d'aprenentatge intervé tant el coneixement en si, com la forma d'expressar-ho per a fer-ho comprensible a la resta de persones amb qui interactuem.

Si l'adquisició d'algunes suposades veritats, com quan fem inferència de les coses viscudes, fora un fet estàtic i d'alguna manera interpretable a partir de l'observació dels fets tal i com se'ns apareixen, la raó seria una sèrie determinada de processos lògics que seria definible d'alguna manera prefixada. Per a cada coneixement tindríem que seguir unes passes fixes, sempre iguals i sempre les mateixes que amb la lògica dels propis fets aparents, apuntarien al resultat de les nostres conclusions i per tant la veritat seria determinable d'alguna forma precisa i a l'hora nomenar-la com a veritat en sentit absolut, es a dir, per a cadascuna i totes de les situacions, realitats i fets aparents.

Però no és així, l'aprenentatge és sempre un proces actiu i creatiu, on nosaltres hi intervenim per a donar forma a la metodologia i conclusions dels conceptes que volem apuntar en la didàctica dels fets aparents i sensibles. Aquesta didàctica ens és útil, o almenys interessant, per a nosaltres mateixos en primera instància com a subjectes racionals que volem ampliar el nostre coneixement sobre la realitat i els fenòmens que hi apareixen, i com a tasca de comunicar un saber que pot arribar a ser molt engrescador i formatiu per a aquells amb qui hi interactuem. Per tant, l'aprenentatge i la comunicació és un procés variable, en el sentit que té una història pròpia en cada cas de la que depèn la seua forma i la historicitat del coneixement forma part de la pròpia realitat, ja que la veritat també és un fet històric, especialment en considerar la veritat dels fets contemporanis, que són en els que ens pertoca viure, crear, interactuar i dels que d'alguna manera devem conservar la memòria històrica i ser cronistes del nostre temps.

No tenim un mètode per a conèixer alguna qüestió que puguem considerar veritat, ja no absoluta si no d'alguna forma veritat, veritat contingent i relativa, veritat en relació al propi fet explicat i aprés, si no que aquest és un procés creatiu que no descarta cap possibilitat ni aprenentatge i que deu d'integrar el conjunt de coneixements sensibles de forma activa, participativa i formant-se la pròpia raó humana i personal en el propi procés de coneixement. Per tant la raó es crea i desenvolupa contínuament en l'aprenentatge i tant aquesta, la raó, com el coneixement d'alguna forma integrat en el nostre ésser, no tenen forma fixa i extàtica de determinar-se si no que ens trobem dins d'un continu canvi de l'ésser per a seguir sent ell mateix, i la nostra raó i coneixement segueixen com un riu el camí que ens marca l'ésser i de la forma que millor meresquem entendre. És l'aprenentatge un procés actiu i creatiu on ens formem com a persones i on desenvolupem el nostre coneixement, la nostra raó i la capacitat d'ésser humans conforme a la humanitat que ens determina.

Nos lo traduces chimaera?

2. De quina forma es podria tenir un mètode per a determinar la veritat

El racionalisme tracta de conèixer la veritat amb l'ús del sentit comú, o millor dit, l'extrapolació d'aquest per mitjà de regles lògiques fins a arribar a construir edificis sistemàtics que expliquen la totalitat de la realitat des de la síntesi d'allò que podem prendre com a cert fora de tot dubte, però que a cada pas nou que deduïm, a cada nova conclusió basada en el seu fonament, més diluïda queda la raó fens ús d'aquesta mateixa i encabint-la a les conclusions que en nom d'ella mateix hem pres. El que en un principi és fer l'ús de la raó, no es pot distingir de la intuïció i més enllà encara no es pot distingir de la follia. Totes aquestes etapes que partint d'alguna qüestió considerada certa per el comú de les persones, acaben donant-se per veritat només són una col·lecció de tòpics raonats amb major o menor encert i amb major o menor bellesa, construint així en ocasions formidables edificis en homenatge a la raó.

Una conseqüència del racionalisme fou l'idealisme, on amb l'ús dels artificis de la raó es tractava d'arribar a allò bell i en les idees d'una humanitat regida per la raó i ja no per l'obscurantisme, el dogma i la superstició. Era i és una forma de fer avançar la societat més enllà de la por i la superstició oposant-la al coneixement científic, que era el que pretenia el racionalisme.

Però el dubte és com i si i de quina manera es pot conèixer alguna veritat, on nosaltres, uns éssers finits que podem pensar o imaginar una mateixa inferència, mai arribarem a la conclusió que si l'u és la unió de la multiplicitat o si la multiplicitat resulta de la divisió de la unicitat, no quedant mai determinat ni podent concloure una o altra opció. No podem més que aproximar el fenomen com una dialèctica on no sabem en cada qüestió de quina forma es produeix, ni podem fer una síntesi efectiva d'allò aparent.

Tornant a la ciència i la forma o les diverses maneres que té aquesta de determinar la veritat (i es tracta més de determinar que de efectivament conèixer alguna o altra veritat), els primers èxits de mesurar i fer hipòtesi que d'alguna manera podríem confirmar o no, venen de treballs com els de Galileu mesurant la posició dels planetes i corroborant així la hipòtesi copernicana.

En física es mesura per interferència (es a dir, de com responen els fenòmens quan interactuem sobre ells) i açò implica que cap mesura siga neutra en el sentit de no interferir amb la magnitud mesurada. Fins i tot es pot quantificar aquest efecte de la interferència amb el principi d'incertesa, el qual resulta un principi fenomenològic, així podem dir que ... tots els resultats experimentals ... apunten de forma inequívoca ... a que es compleix la llei fonamental.

Aquesta indeterminació pròpia de la natura no és només la impossibilitat instrumental de tenir una mesura exacta si no que està en la pròpia realitat, és la natura així -indeterminada- més enllà de que ho observem o no. El fet de que el futur no estiga determinat -potser no més enllà d'uns fets discrets-, canvia d'un univers, per dir-ho així, sòlid, on coneixent el moment actual podem arribar a saber com evolucionarà a cada moment i fins a la seva fi.

En la ciència en general, el fenomen és semblant i molt menys teoritzable. Qualsevol mesura està en major o menor mesura esbiaixada -hi ha un error sistemàtic que produeix unes mesures amb unes determinades tendències que varien la mitja-. Cada disciplina o publicació periòdica considera acceptable per a publicar uns determinats dissenys experimentals amb diversos incompliments de les hipòtesi estadístiques. Les hipòtesi estadístiques a priori s'han de complir totalment per a obtenir unes mesures i poder calcular l'error de prendre una conclusió errònia. Però açò és la teoria, un suposat descobriment pren validesa si es corrobora amb altres experiments, tot i això no és el habitual, la major part de publicacions afirmen suposades veritats que no han estat comprovades amb la repetició independent. Cal mostrar un esperit crític front a la plètora d'experiment publicats, posant-los en quarantena fins que diverses corroboracions el facen interessant per a considerar-lo com a cert, la qual cosa no deuria afectar a la necessitat d'aplicar polítiques que protegeixquen a les persones i a la natura de productes tòxics i contaminants, on deuria prevaldre el principi de la prudència.

Cada disciplina, per la seva pròpia idiosincràsia té diversos mètodes per a determinar la veritat, més enllà d'un mètode general de observar > hipòtesi > experimentar > corroborar o refutar > tornar a teoritzar. Així en astronomia podem mesurar però l'experiment sobre l'objecte d'estudi no es pot aplicar més que a simulacions amb ordinador o a tractar de reproduir les condicions que s'hi donen en forma local. Un altre exemple, la biologia evolutiva, pot formular teories i observar l'estat actual de les espècies però no presenta una certesa irrefutable sobre les seves teories -el perquè d'un determinat fer-, pot haver-hi desenes de teories, fins i tot contradictòries entre elles, per a explicar un mateix fet adaptatiu. I açò es deu a que no es poden reproduir i multiplicar els escenaris evolutius reals per a experimentar amb ells. Així no podem afirmar que tal característica actual dels organismes es deu a tal o qual causa.

Un altre aspecte és, considerant certs els experiments, la seva major o menor capacitat de determinar la natura del fenomen. Així un estudi del comportament pot tenir conclusions sobre la genètica, però el veritable experiment que deuríem esperar per a considerar certa una determinada conclusió pròpia de la genètica estaria millor relacionat amb un experiment genètic.

_______________________________________

¡Anarquista! Si estas borracho y drogado, ¿cómo vas a defenderte?

3. Sobre allò que no es pot dir

Hi ha un espai entre allò que conforma l'ètica i el que reclama la moral. Suposem una persona de reputada ètica que tota ufana i cofoi afirma "Jo sóc X1", com un ocell ensenya les plomes o, fins i tot, com qui mostra la seva artilleria sense considerar que així compromet la posició dels seus companys.

Aquesta postura ètica, aquesta afirmació, no suposa una voluntat de millora de l'esperit de l'ésser humà. La moral enlloc de fer aquesta afirmació egòlatra podria afirmar "Jo vull X2", en un esforç positiu per a millorar la condició humana. Hi ha per tant un espai que va de l'ètica a la moral que condiciona allò que es pot dir i allò que no.

4. La síntesi a les ciències naturals

Els resultats d'un experiment i d'una investigació es fan disponibles amb la publicació de treballs que permeten compartir el disseny i les conclusions amb la resta de la comunitat científica principalment i aportar la seva participació al coneixement reflexat en la literatura científica.

A la biologia l'esquema d'una publicació està format per un resum al principi (l'abstracte) on en un paràgraf es sincretitza el resultat de l'experiment, seguit d'una introducció on s'explica el problema a resoldre i l'estat de l'art en la matèria a estudiar. Després ve el material i mètodes, on s'explica el disseny experimental i les eines matemàtiques i estadístiques emprades per a l'anàlisi de les dades. Finalment venen les conclusions on s'expliquen els resultats estadísticament significatius i s'interpreten les dades obstesses i l'aportació que aquestes suposen. Com a apèndix final es posa la bibliografia dels treballs que es citen a l'article.

En aquestes publicacions científiques es citen resultats anteriors d'altres autors (o d'un mateix) corroborant o desmentint de vegades altres estudis. Per la seua pròpia natura de publicació és molt més habitual poder publicar resultats positius (les dades de l'experiment són estadísticament significatives), p. ex. "S'ha demostrat que el Cadmi afecta la mobilitat dels nauplis d'Artemia", que no resultats negatius "No s'han trobat efectes de filtració selectiva en Artemia". Exceptuant l'abundància de resultats negatius publicats en toxicologia i ecotoxicologia, especialment si són subvencionats per determinades empresses, així com en els estudis d'impacte ambiental preceptius. Moltes vegades no obtenir diferències estadísticament significatives entre diversos tractaments a una mateixa població es deu a l'insuficient grandària de la població mostral per a obtenir resultats significatius amb un percentatge d'error menor que el normatiu per a publicar, donada la complexitat i susceptibilitat dels éssers vius que els fa comportar-se de forma diferent fins i tot a canvis mínims del medi. Altres vegades els resultats positius estan mesurant els efectes de no complir les hipòtesi estadístiques a priori necessàries, podent obtenir resultats oposats als que realment s'observarien de fer un disseny adequat, com seria considerar un resultat major que un altre referent o blanc quan en realitat deuria haver-se obtés que l'efecte resulta menor que el referent.

Unes sentències habituals a les conclusions d'una publicació i en les monografies son sintètiques que resulten quantificades, p. ex. "Existeixen crustacis que poden alimentar-se exclusivament d'hal·lobacteris" (quantificador existencial) o per altra banda "Totes les espècies d'Artemia viuen en medis hipersalins" (quantificador universal). De vegades aquestes quantificacions venen expressades de forma negativa, p. ex. "No Existeixen espècies d'Artemia marines" i quantificat negativament i universalment , p. ex. "No Totes les espècies d'Artemia són partenogenètiques".

D'altra banda és habitual en la síntesi (que de forma breu tracta de comunicar uns resultats) expressar la possibilitat o no d'un fet, p. ex. "Les larves de llobarro Poden canviar el comportament quant falta aliment." i de forma negativa "Les algues No Poden viure en medis molt àcids". Més enllà de les sentències més formals que afirmen un fet, en realitat expressen una possibilitat, ja que el dissenys no contemplen totes les possibles situacions en les que es pot donar o no el fet observat en l'experiment. així és habitual començar l'enunciat dient "S'ha vist que ... "o "En les condicions de l'estudi s'ha observat que ...". p. ex. "La velocitat de natació augmenta amb la grandària corporal" seria un enunciat típic, tot i que de fet es refereix a una possibilitat que s'ha observat en les condicions de l'experiment.

Un altre cas que apareix a les publicacions en ciències naturals s'indica de la següent forma "Per el que nosaltres coneixem ..." o "Fins allà on sabem és la primera vegada que s'analitza el moviment d'aquesta manera". També pot ocórrer que el resultat d'un estudi implique altres conseqüències, p. ex. "S'ha vist que una mateixa soca d'Artemia no té una distribució regular de les quetes als pleòpodes" la qual cosa implica en general que "La distribució de les quetes als pleòpodes d'Artemia no té utilitat taxonòmica a totes les soques", on veiem que la negació d'un fet quantificat existencialment implica la negació d'un altre enunciat quantificat universalment, això si, dins del seu rang de validesa.

Fragment de Hegel

Escriu Hegel al darrer pàrraf del pròleg a la seva “Ciència de la Lògica”, després d'estar llarga estona polemitzant sobre el quantitatiu i el qualitatiu en el càlcul diferencial i el càlcul integral (amb un intent d'enlluernar amb les seves idees i proposar nous fonaments per al desenvolupament de les matemàtiques), el següent:

“ Pero todavía menos en el reino del espíritu tiene lugar un desarrollo de la medida propio y libre. Se ve por ejemplo, muy bien que una constitución republicana como la ateniense o una aristocrática transformada por la democracia, puede tener lugar sólo en una cierta magnitud del estado; o que en una sociedad civil desarrollada las cantidades de los individuos que pertenecen a las diferentes profesiones, se hallan recíprocamente en una cierta relación; pero esto no da ni leyes de medidas ni formas propias de ellas. En lo espiritual como tal, se presentan diferencias de intensidad del carácter, de fuerza de la imaginación, de las sensaciones, de las representaciones, etc.; pero la determinación no va más allá de este [elemento] indeterminado de fuerza o debilidad. Cuán flojas y totalmente vacías resultan las llamadas leyes que se han establecido acerca de la relación de fuerza y debilidad de las sensaciones, representaciones, etc., [es cosa de que] uno se entera cuando examina las psicologías que se fatigan con tales objetos.”

Heidegger té un text dedicat al pròleg del propi autor de la seva obra més coneguda “Fenomenologia de l'esperit”, on ell diu que la necessitat d'aquest pròleg respon al caràcter del propi autor més que no a una forma peculiar d'entendre l'idealisme. L'idealisme en aquest autor no és un exercici buit de retòrica si no que té el seu fonament en una nova moral afermada en la superació del classicisme, on com era habitual, des de la seva posició privilegiada els autors regalaven la caritat d'una superació de la moral a les persones de tota condició. No és aquest un fet aïllat en Hegel. Però no es pot negar que Hegel era un autoritari i per això ha calat tant bé en certs ambients estatalistes. Resum en aquest paràgraf la necessitat de que més enllà del fet que la burgesia haja guanyat poder econòmic, les lleis actuals, a diferència de la Grècia clàssica o qualsevol forma de democràcia, no poden donar-se en igualtat perquè és fonament per a la llei la superioritat espiritual de l'estat, cosa que no es pot confondre amb magnituds ni quantificacions (considerant el conjunt d'aquestes com una indeterminació i considerant les diferències entre persones com a quantitatives front a la superioritat qualitativa de l'estat que és capaç de formular lleis fermes per a regular la pluralitat de la societat). L'autoritat de l'estat és d'una categoria superior a la de la burgesia i la resta de classes socials, i no es fonamenta en cap mesura, com podria ser l'economia, si no en la superioritat de qui detenta el poder.

Diu Hegel que es veu “molt bé” (terme totalment subjectiu i poc apropiat per a un text científic, cosa que ens fa pensar que és més bé al contrari, es a dir que costa de veure aquesta cosa) que només és possible un estat reduït en democràcia, la llei no pot arribar a desenvolupar-se en la magnitud que suposen les diverses capes socials. Considera que per a una llei forta (cosa que ell admira en l'estat) cal anar més enllà de quantificacions i qualificacions (llargament discutides al pròleg amb exemples com el càlcul integral, on mostra com els diversos aspectes d'aquestes matemàtiques de vegades es poden interpretar com quantitatius i d'altres com qualitatius, i per a la qual cosa treu un nou terme a escena per a referir-se a l'estat, el de “magnitud del estado” que va més enllà de qualsevol mesura, i considera febles les lleis i els seus intents d'aquells que podríem anomenar burgesos o també humanistes que posen una mesura en la llei sigui aquesta sensible o representable). No pot sorgir en democràcia una llei ferma i considera les lleis sorgides d'aquesta com febles, i les persones que hi creuen com febles mentals, per dir alguna cosa, des del seu punt de vista expressat també amb termes subjectius (“uno se entera cuando examina las psicologías que se fatigan con tales objetos.”)

Té un problema Hegel amb la democràcia d'Atenes, ja que és un contraexemple de la seva visió autoritària de la política i la solució que troba és dir que hui en dia no és possible perquè ell no coneix cap persona que puga fer lleis fermes en democràcia, menyspreant els intents de superar la política autoritària que algunes persones menys estatalistes preconitzen. Però el seu argument no és que en Atenes fou possible la democràcia pel reduït nombre de persones amb dret a vot (es calcula que hi havia uns 30.000 homes lliures en Atenes durant la democràcia). Després de proposar idees noves o almenys tractar de fer metafísica en les matemàtiques, d'alenar nous descobriments en aquesta ciència que estava en un moment de plena efervescència amb la utilitat de l'aplicació del càlcul integral a la física, de totes les seves aportacions abstractes als conceptes de quantitatiu i qualitatiu, fa un ús al final del seu extens pròleg (com és habitual en ell) de aquestos conceptes per a justificar l'autoritat del poder. A diferència de Kant, d'origen humil, qui va rebutjar una plaça que li haguera suposat un benestar i una comoditat, on calia escriure poemes d'adulació a l'autoritat de forma regular, Hegel no haguera tingut cap problema moral ni cap incomoditat en escriure aquestos poemes al príncep. És Hegel sobretot un autoritari i per això té tanta acceptació en aquesta mena d'autors.

Però els seus pròlegs presenten un interès distint. La seva peculiar forma d'entendre les seves obres i l'idealisme resulta en una multitud de mirades a les diverses facetes que presenta cada fenomen i a presentar els diversos angles d'aproximació a l'objecte d'estudi (sense menysprear cap ocasió que se li presenta d'adular al poder). Agrupant aquestes facetes de l'objecte sensible en capítols, li surt interessant explicar una aproximació primera a l'objecte de forma detallada i extensa que li permet destacar els prolegòmens del problema a desenvolupar. El pròleg tracta de problemes diversos dels que desenvolupa en cada capítol però resulta interessant com una forma diversa d'explicar el fenomen amb detall. És d'un intel·lecte enriquidor desenvolupar amb detall aquestes facetes de una primera aproximació per a després dedicar-se a examinar diversos aspectes concrets, amb un estil propi i brillant, encara que no perdi ocasió de mostrar i argumentar la seua ideologia.

Conceptes Fonamentals

Si cadascú fera una llista de qüestions bàsiques d'importància cabal per al que entenem com ésser humà i aquesta llista fou prou llarga difícilment coincidirien dues persones en demanar el mateix. Però per baix d'aquesta pluralitat en la condició de l'ésser humà hi ha una història compartida que determina amb el seu propi discurs allò que és fonamental. Per tant els conceptes fonamentals són conceptes històrics que acompanyen des de fa temps a l'ésser humà. Es pot veure en l'entrellat del que entenem per humanitat una harmonia que permet entendre el que és important però no deixa de brollar per baix la pluralitat de les necessitats peremptòries de la condició humana. Tot i això el que és important ve en bona mesura manifestat en aquesta necessitat harmònica i en les obligacions que imposa a l'ésser sensible.

Per tant, confiant en aquest equilibri que forma part la pròpia condició humana i que en la seua immanència històrica acompanya a l'home des del principi de la civilització, no farem una enumeració de preguntes per indagar aquestos conceptes fonamentals. Podem considerar explicats aquestos conceptes amb l'imperatiu categòric que conforma la historicitat de l'ésser humà.

La pregunta pels fonaments és la pregunta per allò que està en l'origen de la realitat, del que son i per tant del que som històricament, allò que es manté durant tot el desenvolupament de l'ésser humà i conforma la seua natura. Els conceptes fonamentals llavors serien aquells principis irrenunciables que fan que siguem actualment el que som, que formen part indissoluble de la natura històrica i que acompanyen el que entenem com humanitat des de'l seu principi.

Ja hem discutit sobre la possibilitat de fer una enumeració d'aquestos principis, sobre la possible necessitat de fer un imperatiu categòric que unifique i harmonitze el conjunt de conceptes fonamentals i podem pensar que és un avenç per a la humanitat deixar multiplicar els drets civils per a assolir unes majors quotes llibertats, sense restringir-nos a un conjunt limitat de principis fonamentals.

Veiem ara que s'ha tornat a implantar la cadena perpètua en aquest estat, un retrocés que ens allunya de la tradició europea i ens situa a l'alçada de qualsevol república bananera. La defensa dels drets civils engrandeix les possibilitats de desenvolupar els conceptes fonamentals fins a més elevats horitzons des d'on albirar la condició humana.

El que entenem per fonamental d'alguna manera s'ha de fer sensible per a allò que és important, l'actitud diletant no suposa grans avenços per a la moralitat d'una societat. En la recerca proactiva de la condició humana és on l'home troba la seua mesura i la seua raó de ser, sense deixar de considerar que per baix d'aquesta pluralitat de conceptes fonamentals, dels intents de sintetitzar la moral en sentències formalment correctes, la pluralitat de consideracions a la condició humana demana esforços i qüestions específiques que requereixen el seu propi tractament. Sobre aquestos conceptes fonamentals ineludibles segueixen apareixent les limitacions i les possibilitats de la condició humana.

La pregunta per allò que és l'ésser humà és la pregunta per els conceptes fonamentals, per les primeres qüestions que planteja allò que és l'home i per què és el que és en cada moment i també de forma històrica, aquest preguntar és un rastrejar la condició humana al llarg del seu desenvolupament. La antropologia filosòfica no pot deixar de considerar les qüestions que ordenen el conjunt de plantejaments que es fa la humanitat des de'ls seus orígens. El fet que es pugui sintetitzar la pluralitat d'aspectes per a abordar-los explicativament des d'una òptica determinada no acaba en ella mateix i la pluralitat que condiciona s'explica millor amb la tasca activa de la diversitat d'aspectes que conformen la realitat de les persones i les societats amb les que interactuem, més que no amb imperatius categòrics, que més enllà de ser correctes formalment, desdibuixen la necessitat de lluita per a assolir la condició moral de les persones.

L'Indeterminat

L'indeterminat és un terme que ja ve d'antic. En grec s'anomena ápeiron (a: negació, peras: 'límit o perímetre'). En la nostra concepció, allò sense límit ni en la extensió ni en la duració és el que està més enllà d'allò que podem mesurar. No tenim cap coneixement ni cap referència sobre allò que s'entén més enllà de qualsevol límit aparent i mesurable. Seria per tant l'indeterminat l'origen primer d'allò sensible, d'on tot sorgeix i on tot pereix. Com diu Anaximandre, per referències indirectes, amb una cita que també s'ha traduït com:

'el principi 'arché' de totes les coses és l'indeterminat ápeiron. Ara bé, allí on hi ha generació per les coses, allí es produeix també la destrucció, segons la necessitat; en efecte, paguen culpes unes a d'altres i la reparació de la injustícia, segons l'ordre del temps'

Si considerem l'indeterminat com allò del que no tenim cap coneixement, podríem pensar que en ell regeixen els principis que l'home ha descobert sobre les matemàtiques, però el que entenem per matemàtiques sorgeix d'uns axiomes que es posen primer per les persones i unes deduccions basades en aquests principis. Per tant, si pensem l'axioma 'L'1 és un número natural' i fem derivar d'ell tot el càlcul, aquest no és més que un teorema de la mesura, i qualsevol entitat física mesurable resulta puntual al comparar-la amb l'indeterminat. Per la qual cosa, ni tant sols els més formals dels teoremes matemàtics ens donen cap coneixement sobre l'ápeiron.

Tornant a l'origen grec, hi ha autors que consideren el caos con a totalment indeterminat i el relacionen amb l'ápeiron. No tenim cap coneixement directe sobre qualsevol cosa anterior a allò fins on podem conèixer, ni tant sols l'experiment de Feynman ens dóna cap certesa sobre allò anterior o més enllà del que considerem real

Historiogràficament l'indeterminat seria la prehistòria, allò del que no tenim referències directes del seu discurs. I així resulta per als que entenen l'origen de la cultura occidental com una qüestió fonamentalment grega. Resulta enlluernador els discurs dels clàssics amb els seus valors i referències propis i allunyats de l'omnipresència del capital com a discurs predominant. La sentència d'Anaximandre resulta el primer fragment conservat de prosa i suposa un avenç filosòfic respecte als seus predecessors considerar una qüestió formal com l'origen de la realitat, més que no considerar els elements com per exemple, l'aigua.

És encertat considerar com a desconegut allò que està en l'origen i que no podem observar. Resulta d'unes reflexions fonamentals assignar les característiques d'allò desconegut a l'arjé o origen primer i sobre açò argumenta al voltant de l'existència de la justícia, que repara afronts i resulta una necessitat i per tant segons aquest autor tot sorgeix i tot pereix de l'indeterminat per la justícia que repara la injustícia al seu moment adequat. Hui en dia veiem cada vegada més lluny l'assoliment de la justícia quan el capital domina sobre les llibertats individuals i el sol fet d'expressar una opinió o no combregar amb el pensament dominant resulta per a molts en unes condemnes desaforades.

Fonament i Aparença

Té Hegel un llibre on no aprofita la metafísica per a fer política, titulat «Ciència de la Lògica» on exposa alguns principis metafísics i amb aquest fonament discuteix i treu conclusions d'acord amb aquests pressupostos. És important també per a fer un recull d'aquestos principis de difícil contradicció i que semblen correctes o quasi irrefutables per al sentit comú.

El primer principi és el conegut com a principi d'identitat, que darrerament s'ha formulat com «A és igual a A». Aquest principi, a diferència de la idea de Déu o d'esperit, és vàlid i irrefutable en qualsevol condició i baix qualsevol pressupost que pugem fer per a formular deduccions. No imagine que es puga refutar seriosament prenent qualsevol sistema de deducció, axioma o fonament possible, és vàlid en qualsevol cas que puguem formular. A partir d'ací Hegel enuncia tres principis més que si bé semblen correctes per al sentit comú, no tenen aquesta solidesa que presenta el principi d'identitat.

El següent principi és el de no contradicció que diu que una cosa pot ser A o no A, però no ambdues a l'hora. Aquest principi cal corregir-lo en la enunciació per a incorporar el concepte del temps, ja que si la realitat fora impertorbable, com puga ser-ho en els fonaments de certes ciències, sempre podríem dir que una cosa no pot ser A i no A, però açò no es pot prendre com a principi metafísic ja que fereix al sentit comú tal afirmació sense considerar que efectivament el temps existeix i cal apreciar-lo en la metafísica, fins i tot se'l considera i amb tota la raó com una categoria a priori i així és en les ciències, però des del punt de vista de la lògica proposicional podem formular-ho obviant la consideració posterior de que la mutabilitat de les coses fa canviar el valor de les proposicions, així s'afirma que en un moment donat i en un sentit determinat, res no pot ser A i no A i cal posar aquesta apreciació per a donar una validesa ontològica al principi de no contradicció. El que és discutible és la utilitat d'aquest principi com a fonament de les coses impertorbables, ja que ens obliga a puntualitzar la veritat d'aquesta afirmació des de la lògica proposicional a les opinions que mantenen les persones, per exemple no es pot ser bel·licista i pacifista, almenys al mateix temps o en una mateixa opinió sense incórrer en contradiccions.

Un altre fonament que enuncia Hegel per a treure sobre aquestos les seves posteriors discussions sobre la ciència de la lògica, on aprofita la lògica per a fer ontologia, és el principi conegut com del terç exclòs que diu «Una cosa pot ser A o no A, però no cap altra cosa». També aquí i en consonància amb el principi de no contradicció cal incorporar a priori el temps i el espai com a categoria per a donar validesa ontològica i metafísica a aquesta afirmació. Només des d'aquest punt de vista es pot aprofitar aquest principi per a fer deduccions sobre la realitat i d'aquesta manera condiciona els resultats posteriors de les disquisicions en Hegel, on el temps és present i absolut en la seva recerca del fonament d'allò que entenem per real que deduïm de la percepció aparent. En la diferència entre concepte i realitat, li cal separar els fonaments de l'aparença ja que no congenia un món de les idees esclarit amb una realitat de vegades fosca i difícil d'acceptar. Si considerem una lògica difusa, on cada entitat no és una o altra cosa, si no que en ella mateixa té un percentatge de cada determinació de la realitat, aquest principi perd validesa i donada una realitat mutable, pertany a vàries categories i també a una i la seva negació en una quantitat variable. Si prenem aquest principi del terç exclòs per a abordar la diferència entre fonament i cosa_en_sí no podrem destriar on comença una cosa i acaba l'altra. Si no treballem amb dicotomies tampoc ens resulta útil aquest principi, i considerar el principi del terç exclòs per a avaluar la realitat ens dóna una reducció simplista de la cosa_en_sí que condiciona el discurs a un parell de possibilitats. Si no considerem el temps una cosa pot ser categoritzada amb un proposició o amb la seva negació, però la consideració del temps dóna variabilitat a aquest concepte i fa canviar l'adequació a una categoria o la seva oposada. Si prenem la consideració del principi d'identitat, una proposició seria que una cosa és igual a ella mateixa i és aquesta cosa tal i com és ella mateixa la que pot determinar l'enunciat de la proposició, es a dir, una cosa és el que és una altra cosa ella mateixa o bé és una altra cosa distinta al que és una altra cosa, però no cap altra cosa a banda de ser o no ser una determinada cosa, per exemple un poema. A diferència del principi d'identitat, aquí podem formular escenaris on el principi del terç exclòs deixa de tenir validesa pràctica, i la mutabilitat de les coses permet formular proposicions que no s'adeqüen a aquest darrer principi, per exemple i seguint aquest principi podem formular «una cosa és temps o no és temps, però no cap altra cosa» o també «una cosa és espai o no és espai, però no cap altra cosa» i veiem aquí la inutilitat d'aquest principi i com la seva consideració limita les possibilitats discursives al fer ús del terç exclòs si més enllà de la lògica formal volem ocupar-nos de la realitat que en sí és plural i diversa, i no volem perdre aquesta consideració de la pluralitat d'entitats que conformen la cosa_en_sí. Un cas on veiem una categorització de la veritat pot ser per exemple «la física és newtoniana o no ho és, però no cap altra cosa», en canvi la física relativista pot usar alguns dels tres principis de la mecànica newtoniana, sense donar una categorització dicotòmica de veritat o mentira, ser o no_ser; si no que s'adequa en part i conforme li convinga als postulats enunciats per Newton, i amb açò pot obtenir bons resultats que expliquen millor la realitat que la mecànica clàssica. La física quàntica també considera resultats simultanis més enllà d'una sola categoria que podem afirmar com certa o falsa respecte a una proposició, per exemple una partícula pot comportar-se com a ona o com la corpuscle, sent efectivament, en_sí; les dues coses a l'hora, i deduïm açò a partir dels fenòmens observats en el comportament d'aquesta partícula.

En la disciplina de la teoria de conjunts veiem exemples sense considerar el temps i l'espai, on l'adequació als postulats d'una proposició formal pot tenir diversos resultats. Per exemple un conjunt pot ser tot (conjunt complet), alguna cosa (subconjunt del conjunt complet) o res (el conjunt buit). També en la formalització dels conjunts que dóna la topologia, un conjunt pot ser buit o bé finit o bé complir el primer axioma de numerabilitat o bé complir el primer i el segon axioma de numerabilitat, i aquí no cal fer consideracions sobre categories a priori. Una formulació del principi del terç exclòs en la teoria de conjunts seria “un conjunt és A, o és No-A, però no cap altra cosa”, però podem categoritzar l'entitat i la diferència entre els dos conjunts tenint en compte que dos conjunts A i B poden ser el mateix conjunt (tots els elements de A estan en B i aquest conjunt B no conté cap altre element que els del conjunt A -i viceversa-) o poden ser complementaris (El conjunt B conté només tots els elements que no estan en el conjunt A -i viceversa-) o poden ser disjunts (cap element del conjunt A està en el conjunt B -i viceversa-). També pot haver un conjunt no buit format per la intersecció de A i B (els elements que pertanyen simultàniament als conjunts A i B) i també hi ha un conjunt unió format per els elements que pertanyen al conjunt A, al B o a ambdós a l'hora i fins i tot es pot parlar del conjunt format per la unió de A i B menys la intersecció de A i B, es a dir, el conjunt format per els elements que pertanyen a A o B però no a tots dos conjunts a l'hora. Aquestes tres operacions (Complementari, Unió i Intersecció) defineixen un Àlgebra que satisfà unes propietats.



Tot i que en la lògica proposicional el principi del terç exclòs i el principi de no contradicció són inqüestionables sempre que considerem que una proposició pot ser certa o falsa però no cap altra cosa, és útil considerar altres formulacions de la entitat de les coses, dels fonaments i del ser_en_sí, sobretot per a no perdre el trellat de la pluralitat de fenòmens que succeeixen en el nostre ser_ahí i tractar d'entendre d'altra forma les qüestions que preocupen a l'ésser humà. De totes formes veiem que es poden posar contra-exemples i trobar aplicacions pràctiques que no compleixen els principis de no contradicció i el del terç exclòs. Per altra banda el principi d'identitat no és comprensible que seriosament es puga refusar, però tampoc es pot treure cap altra conclusió a partir d'ell sol. És un sistema consistent, sense contradiccions, però no permet demostrar cap proposició res més que ell mateix.

El tercer principi relatiu que empra Hegel és el de causa suficient que afirma Hegel com «Qualsevol cosa té la seva causa suficient». Si l'haguera enunciat com el principi de causalitat en la seva forma de «Nihil est sine causa» -res és sense causa- tendria una validesa universal en qualsevol condició, però el seu desig de fonamentar amb un origen ideal la realitat li porta a usar aquesta fórmula on s'inclou la clàusula de «suficient» i aquí molts poden diferir de la universalitat de la seva afirmació si prenen una actitud moral o almenys busquen subterfugis per a encarar la causa de les coses lletges de la realitat. Hegel afronta el problema de la seva afirmació del principi de causalitat de cara i separa almenys en entitat el fonament i l'aparença, conseqüència també de l'enunciació com a principi de la lògica del terç exclòs. Si volem una lògica que permeta explicar la cosa_en_sí millor seria agafar veritats universals i irrefutables per a tenir almenys uns fonaments sòlids on edificar les nostres conclusions.

Per a Hegel la causa suficient de la diferència entre el món de les idees, que pot enunciar com concepte, fonament o essència i la realitat és el moviment que obliga a canviar les coses de realitat i separa la necessitat del moviment un món ideal de un món pràctic on les coses succeeixen i cal buscar una raó que no està en el concepte, és el fonament ideal el que crea una realitat on existeix la llibertat, i aquest concepte, el de llibertat, és bàsic per a entendre el moviment que dóna suficiència a la realitat per a que siga aquesta la que busque l'adequació amb el seu fonament, què necessàriament i a causa del moviment -ja que d'altra manera no podria ser ni tant sols un món ideal 'sense moviment'- pot existir la realitat. Un món sense llibertat -es a dir, sense moviment- no podria afirmar el seu propi fonament, però per altra banda estableix una diferència entre fonament i aparença. Evidentment el fonament és la causa de la realitat, però hi ha una diferència entre les coses que ocorren i el mateix fonament, per causa i també gràcies a la llibertat, el fonament pot afirmar-se, però no és idèntic a la realitat. Com diu Hegel a la pàgina 118 d'aquest llibre:

« Pero, puesto que estos dos lados han mostrado ser lo idéntico, la relación entre condición y fundamento ha desaparecido; ellos han sido rebajados a una apariencia; el incondicionado absoluto, en su movimiento de poner y presuponer, es sólo el movimiento, en que esta apariencia se elimina.»

El problema del moviment a la metafísica on es busca una situació ideal i on el canvi i mutació que produeix el moviment és difícil d'encabir, ja ve d'antic a la filosofia i fins on era capaç la situació contemporània a Hegel, és una causa necessària i suficient per a fonamentar ella sola la realitat. Però poden haver altres causes, fins i tot per al moviment, per a diferenciar en la realitat el fonament i l'aparença, si la realitat fora estàtica i sobretot homogènia no hi hauria canvi d'estat o de condicions en la realitat. Un sistema tancat degenera i perd tota capacitat de canvi, acaba sense possibilitat de moviment ni per tant de millora o ni tant sols de mostrar la lucidesa de cap fonament immanent a les coses, deixa per tant d'existir, dons existir és un continu estar obert, nodrir-se del que hi ha fora i lluitar per canviar i millorar la realitat per a l'ésser humà sense per tant tancar-se a un aïllament i una autoreferencialitat que no permet aprendre coses noves ni entendre el que és la realitat tal i com es dona aquesta per a tothom eventualment.

En canvi, i encara que no es puga considerar seriós, és habitual trobar sofismes entre els grecs i al llarg de tota la història de la humanitat on es juga amb la contradicció per a fer “tabula rasa” i buscar sempre uns nous orígens o al menys i principalment, dotar de certa estètica unes afirmacions que per pretendre ser sorprenents, són sobretot contradictòries. Dos exemples, deien els grecs que “no et pots banyar dues vegades en el mateix riu, dons és i no és el mateix riu” o hi havia una altra discussió també de la que es pot concloure que “El moviment existeix i no existeix”. Proposant una contradicció i incitant a l'oient a raonar sobre aquesta prové una multitud de consideracions i aspectes que sense presentar una formalitat en el seus orígens, poden ser observacions interessants i fins i tot explicar algunes coses o ser interpretacions aprofitables de la realitat. En el sofisma del riu, efectivament considera que el riu està sempre al mateix lloc, però l'aigua que porta va fluint i per tant deixa de ser la mateixa aigua i llavors el mateix riu, almenys en aquest aspecte. Caldria per tant definir abans el que entenem per riu d'una forma inequívoca, ja no amb un valor proposicional de veritat o mentira si no ontològicament (conforme a les coses) i llavors esclarir aquest sofisma si és açò el que pretenem. En el següent sofisma, el relatiu al moviment resulta d'un parell de conclusions sobre el mateix fet -el moviment- obtingudes a partir de postulats diferents i que resulten contradictòries, cosa que determina que el conjunt de totes les hipòtesi prèvies no son compactes, però tenen la capacitat de treure deduccions sobre el fet estudiat -el moviment- , cadascuna per el seu costat, de forma independent i aparentment vertaderes les dos. Aquí podem introduir un altre principi de la metafísica que no cita Hegel en aquest llibre, dons està més preocupat per dividir fonament i cosa_en_sí que de les coses aparents i els seus fenòmens, i que ha quedat formulat com “veritas est adaequatio intelectum ad rem” - la veritat és l'adequació de la idea a la cosa-, cosa cabal per a poder fer ontologia a partir de la lògica proposicional, la qual té sols dos resultats possibles, una proposició pot ser verdadera -i ser verdadera ontològicament, es a dir, ser efectivament una veritat del ser_ahí és el que ens preocupa- o pot ser falsa, es a dir no-verdadera. Si existeix o no el moviment, o al menys plantejar aquesta pregunta que resulta absurda i il·lògica, des d'alguns pressupostos -com puga ser l'exemple de la carrera entre la tortuga i la llebre-, és un exercici de retòrica més que un problema de la física. Els principis de la lògica proposicional poden ser útils per a tenir un sentit crític amb la fraseologia política, per a no perdre el sentit comú entre tanta parladuria que tracta d'encabir com a drets democràtics la repressió a la dissidència.

El problema del moviment, entès com a problema des de les diverses pressuposicions que tracten de formalitzar-lo i explicar-lo, el va abordar Kant en la seua obra “Pensamientos sobre la verdadera apreciación de la fuerzas vivas” (1747), on amb un excés de confiança afirma:

“Tengo la creencia de que no es del todo inútil tener cierta noble confianza en nuestras propias fuerzas. Este tipo de confianza infunde vida a todos nuestros esfuerzos y le da cierto brío, muy provechoso siempre para la investigación de la verdad. Cuando uno admite la posibilidad de llegar a convencerse de que es capaz de descubrir algo importante y que puede incluso sorprender un error hasta en un señor Leibniz , procura hacer todos los esfuerzos para convertir esa posibilidad en realidad [ ... ] Me he trazado ya el camino que pienso seguir. Lo emprenderé y nada ni nadie me impedirá seguir adelante”

Nada es verdad

Fue hace bastantes años. Estaba tumbado en el sofá del salón de la casa de mi abuela viendo la típica película de sábado por la tarde. Un huracán amenazaba la tranquilidad de un pequeño pueblo estadounidense. Los protagonistas, una idílica familia norteamericana perfectamente integrada en una comunidad de honrados trabajadores y pequeños propietarios, resistían los embistes de una espectacular tormenta ciclónica que amenazaba con destruir todo por lo que los padres fundadores habían luchado en el pasado. Mi abuela llevaba un buen rato dormida cuando el estruendo de un relámpago que impactó en la pequeña iglesia de madera blanca la despertó súbitamente. Miró con horror la pantalla de la televisión: “qué desgracia, pobre gente”, y se volvió a dormir. Obviamente la iglesia no ardió. Milagro, USA.

Desde aquel día me fijé en algo en lo que antes no había reparado: que mi abuela, que por entonces debía tener casi 90 años, creía que casi todo aquello que veía fugazmente en televisión era verdad. Al contrario de lo que pueda parecer, mi abuela por entonces tenía intactas sus facultades intelectuales. La pregunta no es que cómo era posible que no pudiese distinguir la realidad de la ficción -al fin y al cabo ese tipo de efectos especiales eran bastante novedosos- sino que cómo sabemos nosotros, ahora, qué es verdad y qué es mentira.

Gracias a internet podemos informarnos tanto por los medios de comunicación de masas como por la llamada prensa alternativa. A una distancia de dos enlaces tenemos los datos de la última encuesta de población activa y el documental donde se desvela que Obama es un reptiliano. A no ser que seas un conspiranoico que cree que el gobierno nos fumiga diariamente con veneno para contentar a sus socios extraterrestres, lo lógico es saber discernir perfectamente cual de esas noticias es verdad: ninguna. La gente cree estar muy bien informada, tiene la certeza de poder conocer tanto al versión oficial de cualquier asunto como la alternativa y, dependiendo de sus filias o fobias, se posiciona de forma maniquea. Da igual que sea sobre la guerra de Ucrania, la de Siria, el virus del ébola o el juicio de Isabel Pantoja, la gran mayoría quiere tener una opinión y cree tenerla en base a datos e informaciones que ha buscado o recibido. Todo eso no es más que un despropósito.

El otro día leía la noticia en el un medio digital editado por veteranos norteamericanos que Abu Bakr al-Baghdadi, el líder del ISIS (“Estado Islámico”, el nuevo grupo islamista que dice querer implantar un califato de aquí a Pequín), era en realidad Elliot Shimon, un agente del MOSSAD. Adjuntaban una fotografía actual del líder junto a otra supuestamente más antigua donde posa junto a una mujer. Se parecen mucho, sí, y qué. Más allá de lo fiable o no que pueda ser un medio o de lo verosímil que pueda parecer una noticia, lo cierto es que a día de hoy es imposible sacar ninguna conclusión a partir de una fotografía o un vídeo. Los editores de imagen son tan avanzados que es muy difícil discernir si lo que estamos viendo es una imagen tal cual o ha sido retocada, si lo que estamos viendo es verdad o no. Pensad en los vídeos virales, en aquel mono que coge un kalashnikov y se pone a pegar tiros o algunos de esos donde un tipo lanza un balón desde no sé cuántos metros, rebota tres veces y encesta. ¿Cuántas veces nos la han colado?

La verdad, como juicio veraz y objetivo, es imposible. Cuanto más pretenda uno informarse, más elementos aparentemente verosímiles y a la vez enfrentados tendrá a su disposición. Más allá de lo que uno quiera creer, lo cierto es parece que no podemos ya alcanzar ningún conocimiento verdadero sobre casi ningún hecho. Todo parece verdad y todo parece mentira. Posicionarse ante un hecho es más una inclinación, creer una versión porque interesa personalmente o porque responde a unas ideas preconcebidas.

Voy más allá. Ni siquiera los hechos basados en datos son verdad. Todo dato, toda experiencia, no es más que una interpretación o la suma de varias. Decía Nietzsche en “La Voluntad de poder” que “lo necesario es que algo deba ser tenido por verdadero, no que algo sea verdadero”. El matiz es importante. Los humanos, como el resto de animales, deben sobrevivir en un mundo que les es hostil. A diferencia de otras especies animales, los humanos basan su seguridad no en ciertas capacidades físicas sino en la llamada capacidad intelectual. Lo que le da seguridad al humano son las verdades, construcciones intelectuales y reflexivas sobre las cosas y los hechos que pretenden ser objetivas. La verdad, como todo pensamiento racional, es una construcción, no una realidad en sí. El hombre crea a su medida un mundo inteligible, categórico, esencialista, conceptual, ordenado y comprensible frente a la realidad del caos y el orden de la naturaleza para protegerse, para sobrevivir.

La Verdad, como idea y concepto, es ante todo una valoración útil y necesaria para la existencia de la mayoría de humanos. “La verdad es apariencia. Verdad significa realización de poder, elevación a la mayor potencia. Para Nietzsche, nosotros los artistas = nosotros los buscadores del conocimiento o de verdad = nosotros los inventores de nuevas posibilidades de vida” (Deleuze). El problema surge cuando los humanos olvidan su naturaleza creadora, el recurso originario para evitar el abismo de una existencia incomprensible. Es decir, lo que permitió al humano sobrevivir le ha acabado esclavizando:

“En este mismo momento se fija lo que a partir de entonces ha de ser Verdad, es decir, se ha inventado una designación de las cosas uniformemente válida y obligatoria, y el poder legislativo del lenguaje proporciona también las primeras leyes de verdad, pues aquí se origina por primera vez el contraste entre verdad y mentira”
Nietzsche

La humanidad desea sobrevivir no sólo a su existencia, sino a si misma. La “voluntad de verdad” es una expresión de la “voluntad de poder”, es decir, de dominación. Dominar la experiencia de la vida a través de la creación de la verdad, dominar al resto de animales, dominar la naturaleza. A partir de las verdades creadas los hombres y mujeres imponen sus conceptos, sus interpretaciones, al resto de existencias: trata de doblegar a la vida y a todo lo existente. La humanidad, en un sentido estricto, es una especie totalitaria. Y toda esa voluntad de poder, de imposición, nace de su miedo a la vida tal y como es.

La utilidad de una verdad reside en su capacidad para permitirnos vivir con seguridad, sobrevivir, conservarnos, potenciarnos. La verdad es, en definitiva, una creencia necesaria para seguir existiendo, nuestra defensa frente al peligro de la vida. A diferencia del resto de animales, nuestra supervivencia se basa en el autoengaño. Nuestra verdad es la gran mentira, y en base a ella hemos esclavizado al resto de cosas y existencias sin darnos cuenta de que hemos sido rehenes de nuestro propio mecanismo para sobrevivir. Nuestra existencia, en definitiva, es la gran mentira.

Parece que sólo nos queda la máxima “nada es verdad, todo está permitido”, y sin embargo también es mentira. Lejos de ser un mantra ultraescéptico, la cita popularizada por William S. Burroughs pertenece a Hassan I Sabbah, un místico ismailita líder de los famosos hashshashín, cuyo significado real es que el mundo visible es irreal en comparación con la divinidad. Al contrario de lo que pensaba Nietzsche, Hassan I Sabbah no se refería a ninguna transvaloración de los valores transcendentales y, por lo tanto, el nihilismo; sino que el mundo tal y como lo conocemos no es tan verdad/real como la realidad de Allah, por lo que los iniciados ismailis estaban exentos de seguir las leyes terrenales. Y aunque no creamos en ese otro mundo celestial y divino en el que creían ellos, podríamos quedarnos y recuperar su actitud frente a lo terrenal -lo sociocultural- para evitar nuestra propia trampa y, tal vez, vivir una existencia mucho más decente.

http://revistanada.com/2014/08/19/nada-es-verdad/ Diego Volia

De la llibertat en sentit ampli

Si tractem de rastrejar els orígens filosòfics del que va suposar la ruptura de la primera internacional en dos corrent oposats, els estatistes i els llibertaris, si busquem per exemple un diàleg entre Immanuel Kant i G.W.F. Hegel per a tractar de pontificar el que està bé i el que està mal en filosofia, si considerem a Hegel responsable de justificar l'autoritarisme que esdevindrà posteriorment reïficat en moviments populistes, podríem llavors començar parlant de que tot i respectar la llibertat com causa darrera de la realitat, Hegel interpreta la realitat com essència, fonament, causa, origen, identitat i reïfica tota la pluralitat en un tràfec cap a ell mateix de l'indeterminat del que tot sorgeix i on tot acaba. És per tant un discurs on no contempla més que la unitat de la lògica, on es pot barrejar causa i efecte en un mateix fonament, el propi moviment de l'indeterminat o el concepte de Ser, que queda així malmès i afectat de ser responsable últim del que efectivament és ell mateix.

Hegel interpreta la unitat del ser des de diversos conceptes als que es refereix i no en un sentit de dialèctica entre oposats si no com aspectes idèntics de la mateixa essència, com una única substància responsable de donar-se forma a ella mateixa i amb la seva inferència con-formarse com el que es posa en moviment a ell mateix. No cap per tant en aquesta unitat absoluta una moral, però fins i tot avançant posteriors deduccions de la ciència de la lògica, contempla la necessitat d'una apertureïtat. Parla des del coneixement i l'acceptació en la seva època, de que pot donar-se una matèria lumínica com concepte antecedent i necessari per a introduir la definició precisa d'energia en física i les conseqüències de les lleis fenomenològiques que impliquen descriure el seu comportament. També i abans dels experiments que van donar per vàlid l'atomisme, afirma que la matèria es pot dividir sempre més i més sense haver un límit a la seva divisibilitat.

Però tot i que vulguem afirmar la superioritat moral de l'individualisme i la seva situació i comprensió front a l'aparent que ens arriba del ser; encara que posem l'accent en el subjecte i no en esbrinar la veritable matèria d'allò que és evident que existeix però que de cap forma podem conèixer amb conceptes incommensurables, que no podem inferir més que és allò que realment existeix, no deixa de exposar reflexions lògiques sobre el que pot estar en la essència, no deixa de negar les conseqüències que pot tenir la causa com a origen del que efectivament ocorre, però no pot negar l'actitud moral del subjecte en la societat amb una pluralitat d'iguals. I és que històricament l'actitud de Kant, amb el seu enlluernador esquema de l'epistemologia, i de Hegel responen al moviment de l'idealisme alemany que es fonamenta en la superació del feudalisme i unes noves possibilitats de dignitat a la persona que fins llavors havien estat negades conceptualment. Són per tant aquestos autors un reflex del temps que els va tocar viure i si no contemplem el que Hegel afirma com a cosa reïficada, com a inamovible concepte del ser, és un moment de lluentor de la Història, interpretarem que es un discurs amoral que es justifica en les coses fetes i sense possibilitat de canvi ni millora. En canvi Hegel tracta de treure l'essència de la lluentor del moment que va haver de viure i fa un retrat de les fites aconseguides, fa lloança de l'ésser que mostrava com mai la seva virtut i Hegel estava joiós de ser el seu cronista, d'un ser que podia estar orgullós de ser com era, o almenys aquells qui ho van viure sí que van poder sentir aquest orgull de pertànyer a un moment cabdal de la Historia, considerada aquesta relativament al seu moment.

De totes formes es podria esmenar a Hegel per no posar determinacions temporals i fer així més vàlid el seu discurs en qualsevol moment. Per exemple Parmènides al principi de la Història de la Filosofia diu que tot surt i torna a l'indeterminat, per necessitat de justícia. La pluralitat d'aspectes de la realitat, o almenys de l'aparent és una constant en el discurs de la moral sempre precisa i necessària, per exemple el mon de les idees de Plató, les mònades de Leibnitz que Hegel critica, les divisions i subdivisions dels conceptes en epistemologia de Kant quan tracta d'esbrinar l'ésser des de l'aparent, fonamentant amb les categories a priori del Temps i l'Espai. Però açò no desmereix els arguments de Hegel, que des de una indemostrable unitat o pluralitat, i optant per la unitat de l'éssent (o dels éssents) que es mostra aparent, fa les seues deduccions producte sens dubte dels condicionaments religiosos de l'autor. I és que Hegel no es refereix gaire a l'ésser, si no als elements que pot posar en funcionament d'allò que sempre està movent-se. Per tant cal posar més conceptes que el sol ésser per a sorgir i tornar al mateix, sense preocupar-se per l'ésser invariant donat el moment històric i suposant que aquest té unes necessitats deduïbles per un coneixement finit, suposant que l'ésser és essència, fonament, concepte, causa, realitat, origen i qualsevol cosa universal que puga contraposar-se entre l'ésser i l'apariència.

Si ens interessa la pluralitat i la possibilitat de la moral en el discurs, tenim un munt d'autors vàlids al llarg de la Història de la Filosofia, però si volem esbrinar i apropar-nos a les conseqüències de l'únic en la filosofia, Hegel és un lúcid autor que no deixa d'afirmar coses vàlides, tot i que (sobretot) la posterior interpretació dels seus textos, ja des d'una òptica vitalista resulta en una idolatria del poder, cosa que tampoc menysprea Hegel, sobretot amb la seva visió conservadora de la justícia del príncep que interpreta com llei natural totes les seves decisions.

La intuición o el ser son, sin duda, lo primero según la naturaleza, o la condición para el concepto; pero no son por esto lo incondicionado en sí y por sí;
Hegel Ciència de la Lògica pg 264

Començant a parlar en el seu llibre tercer sobre la lògica subjectiva, en la que inclou a Kant i que considera una forma menor de la lògica que aquella que s'encarrega dels conceptes abstractes, podem dir que la sola operació de la síntesi es digna de ser raonada i que diferència en el que ell considera cosa en-sí com essència i cosa per sí, com a segon instant de la dinàmica causa-efecte, sent ambdues la mateixa cosa al mateix temps en considerar el moviment de l'incondicionat. Però torna a insistir en que efectivament existeix l'essència i aquesta integra en el seu canvi l'origen, el destí i els conceptes que es formen en el desenvolupament de l'acció que integra la cosa en sí, que es veu llavors reflexada en la cosa per sí. Es a dir, que efectivament la cosa en sí és tal i com és ella mateixa (una cosa és idèntica a ella mateixa) però que nosaltres amb una lògica subjectiva, amb un coneixement finit, no podem assolir el concepte en sí, si no raonar sobre allò que és aparent, o fer com Hegel una síntesi on els conceptes estan en un «totum revolutum» cristal·litzats en el concepte, sense esmenar gaire la necessitat del moviment i de la llibertat i la presència d'aquestos com conceptes fonamentals evidentment existents i no subjugats a la síntesi entre cosa en sí i cosa per sí. Aquestos formen part del concepte, considerat aquest com allò real en sí, i no són una conseqüència derivada de l'ésser (terme confús en Hegel com allò que està en contínua mutació front a un món de les essències). En Hegel la influència del monoteisme com doctrina dogmàtica condiciona tot el seu discurs i conclusions, així com els termes esmentats i explicats, dirigits sempre a una solució unitària de l'ésser i l'essència (ja fer ús del terme essència implica una limitació en la claredat dels termes que explica, ja que aquesta paraula -essència- porta associada una idea d'imprecisió en la síntesi d'allò que essencialitza)



Hegel insisteix en l'únic en front una explicació que tracta de potència (com a capacitat de realitzar un treball) o moviment, cosa que implica un espai no sòlid i compacte si no amb heterogeneïtats que permeten el moviment dins de la llibertat que implica aquest espai. Llavors els canvis en l'espai determinen l'existència del temps com a successió dels canvis que ocorren i que determinen un passat, un futur i també hi ha formes verbals que indiquen un procés continu durant un període de temps en el qual està el present, per exemple estar pujant a un cim ocupa una mica de passat, de futur i un present en el que ocorre l'acció.

Moralment és més difícil parlar de present ja que no està determinat en un futur immediat si seguirem una tendència o si bé canviarà radicalment aquesta per qualsevol fet que pugui ocórrer. És en aquest context on Hegel insisteix en l'origen, causa, essència i fonament, però cal considerar aquesta concreció de l'ésser com resultat d'un moment històric i no oblidar tampoc el bagatge religiós de Hegel que ignora expressament consideracions morals d'allò que sembla fonamental a l'ésser.

Biologia al classicisme

Anem a discutir els conceptes que sobre biologia tenien autors del classicisme, on va sorgir la formalització teòrica d'aquesta ciència empírica. Diu I. Kant en el seu llibre de 1970 «Crítica del Judici»:

La finalidad de la naturaleza es, pues, un concepto particular a priori, que tiene su origen únicamente en el Juicio reflexivo; porque no podemos atribuir a sus producciones nada que pueda estimarse como una relación de sí misma con los fines, sino solamente servirse de este concepto para reflexionar sobre ella según el enlace de los fenómenos que en la misma se producen conforme a las leyes empíricas.

Que el concepto de una finalidad de la naturaleza pertenece a los principios trascendentales, es lo que muestran suficientemente las máximas del juicio que sirven a priori de fundamento para la investigación natural, las que, sin embargo, no se refieren más que a la posibilidad de la experiencia, y por tanto a la del conocimiento de la naturaleza, no simplemente de ella en general, sino determinada por leyes particulares y diversas.

És habitual trobar ocasions en les quals s'argumenta al voltant de la suposada utilitat d'una espècie a la natura o la seva finalitat, fins i tot es consideren espècies a les quals algunes persones tenen aversió com a criatures sense el do de la finalitat com la resta d'espècies. Amb la visió de l'estat de l'art de la biologia evolutiva moderna, és un contrasentit i no té cap fonament argumentar la possible utilitat de les espècies, si no que es considera que existeixen perquè tenen un espai ecològic on poden triomfar donat a que la seva fisiologia els permet superar la competència de les altres espècies i a que la seva supervivència és una estratègia evolutivament possible (un cas d'espècie adaptable però sense ser evolutivament estable és el cas d'una mutació en ratolins que fa sortir tota la descendència mascles, portant a l'extinció algunes poblacions en les que ha sortit aquesta mutació, que així s'estén i acaba per dominar la totalitat de la població).

Així se li considera a cada espècie una utilitat determinada per a l'home o per a la pròpia natura considerada aquesta com un ser suprasensible amb una teleologia esotèrica. Així queda associat al mal l'existència de determinades espècies verinoses a les quals la imaginació del naturalista aficionat no pot trobar sentit útil, perquè de fet cap espècie té sentit teleològic més que la seva pròpia possibilitat d'existir i els mecanismes evolutius que conformen la seva existència i evolució a les poblacions naturals. Considerar les espècies amb una finalitat d'utilitat a l'espècie humana dóna lloc a un maniqueisme entre les que ens interessen i les que són perjudicials a la industria de l'home. Així s'ha perseguit nombroses espècies de predadors al cim de la cadena alimentícia per considerar-les alimanyes (espècies depredadores perjudicials per a les granges i el bestiar) o arpelles que acaben amb la caça, i d'altres també fins a l'extinció amb el beneplàcit de considerar-ho correcte baix qualsevol punt de vista perquè no tenien una finalitat de utilitat a les persones.

La consideració de l'ecosistema com una unitat amb interès i necessitat pròpia i autònoma, amb característiques definitòries del seu estat com la biodiversitat, és un fet que només recentment ha estat considerat des d'un punt de vista no vinculat a l'interès de les persones, si no com un interès autònom del propi ecosistema com a entitat independent i supra-específica.

Kant considera aquesta teleologia (ciència dels fins darrers) com pertanyent als principis transcendentals, tot i que caracteritza com empíric aquest coneixement, fruit de lleis parcials i diverses. Així no hi ha en la natura un a priori que ens porte directament a la inferència si no que podem viure en natura conscient d'aquesta sense altres consideracions . Després enumera tres principis subjectius a la consideració moderna, tant subjectiu com puga ser la seva afirmació rotunda de que la finalitat en la natura és un principi transcendental. La biologia estava en les beceroles i al igual que la alquímia en química, el principi d'aquestes ciències no separen esoterisme i subjectivitat del mètode científic. Tal és la confiança de Kant en les seves afirmacions i principis que explica alguns principis que contempla en la natura poc després d'aquest paràgraf del mateix llibre:

Estas son como sentencias de la sabiduría metafísica, que con motivo de ciertas reglas cuya necesidad no puede demostrarse por conceptos, se presentan con frecuencia en el curso de esta ciencia aunque esparcidas, como se ve en estos ejemplos: la aturaleza sigue el camino más corto (lex parcimoniae); no tiene intervalos en la serie de sus cambios, ni en la coexistencia de sus formas específicamente diferentes (lex continui in natura); en la gran variedad de sus leyes empíricas hay una unidad formada por un pequeño número de principios (principia praeter necesitatem non sunt multiplicanda), y otras máximas del mismo género.

Criticarem aquests principis un per un, que Kant dedueix de la contemplació empírica de l'ordre natural que ell considera, tot i que afirma que no poden demostrar-se formalment. El principi de parsimònia s'usa en la construcció d'arbres filogenètics d'un taxó, quan a falta de més informació considerem com més probable aquella solució que suposa una menor taxa de canvis en les característiques que prenem per a construir. Per exemple la pèrdua de la cua en els grans primats es considera amb parsimònia que només ha ocorregut una vegada en un ancestre comú a totes les espècies de la família Hominidae. Per parsimònia també podríem considerar que l'aparició de pulmons es va donar una sola vegada en un ancestre comú anterior als amfibis i als peixos pulmonats, i que va desaparèixer a alguns amfibis, ja que així considerem una única aparició de l'òrgan pulmó en la filogènia dels vertebrats. Quan el nombre de característiques que es poden mesurar en les diverses espècies de les que reconstruïm la filogènia és reduït, el concepte de parsimònia cobra sentit i ens proporciona una major probabilitat d'encert, o al menys sembla més lògic. Amb l'abaratiment de la seqüenciació de genomes complets, tenim una sobreabundància de característiques disponibles per a realitzar la filogènia de les espècies, però si volem considerar l'origen homòleg (la característica o òrgan te un origen comú a les especies considerades, donant lloc a un taxó monofilètic) centrant l'interès en un òrgan, com puga ser la comparació de les ales de les papallones i de les libèl·lules, la seqüenciació del genoma sola no aporta dades concretes sobre un determinat òrgan. Cal descriure les peculiaritats de l'òrgan a estudiar i determinat quines característiques tenen interès evolutiu en els taxons considerats.



Neoceratodus forsteri , peix pulmonat australià

Si un taxó té tot ell un origen en un ancestre comú i dins d'aquest taxó s'inclouen totes les espècies descendents d'aquest ancestre comú, en sistemàtica es diu que és un grup monofilètic, per exemple quan parlem de mamífers estem referint-nos a tots els descendents d'un antecessor comú en la base de la radiació del mamífers i és aquest el terme desitjable sempre que siga possible. Llavors si l'evolució fa una radiació d'espècies, molts òrgans homòlegs prendran aspecte i funció diversa, per exemple a la imatge següent veiem que el braç dels humans i l'ala dels rats penats que són òrgans homòlegs (tenen un mateix origen filogenètic), encara que tinguen una funció distinta



Evolució de l'extremitat anterior tetràpoda en humans i quiròpters (organ homòleg)

Si no considerem tots els descendents d'aquest ancestre comú (el qual degué presentar una nova característica important i definitòria del taxó considerat, per exemple posar ous amb closca en els primers rèptils, a diferència dels amfibis anteriors que desovaven dins l'aigua), com per exemple la classe dels rèptils que no inclou a les aus tot i que comparteixen l'ancestre dels rèptils primitius, s'anomena llavors un grup parafilètic. I si és un grup artificial a mesura d'un caixó de sastre on es posa tot el que no es sap ben bé on està o per simple absència de suficients característiques d'interès filogenètic i per falta d'estudis, com moltes de les actualment considerades famílies d'aràcnids, compartint només caràcters anàlegs (tenen origen evolutiu distint, per exemple l'ala voladora dels insectes, les aus i els rats-penats) es diu que és un grup polifilètic. La parsimònia permet fer consideracions d'aquest tipus de relacions filogenètiques i ajudar en la construcció de filogènies de taxons o d'òrgans. Però en Kant no es te el concepte evolutiu, si no que a partir de la taxonomia i sistemàtica de Linneu -el qual era un devot creient i volia deixar constància de la magnificència de Déu en crear les espècies- es veu de forma extàtica la natura i les espècies. També és habitual en aquesta època considerar la generació espontània des dels gèrmens fins a organismes més complexos, per exemple es considerava que dels Balanus que creixien en els troncs a la deriva en alta mar, i com que tenien potes filamentoses, sorgien els ànecs, o que del blat de moro sorgien els rosegadors. Fins que Pasteur va demostrar pràcticament a l'exposició universal de París la negació del concepte de generació espontània, fonamentant l'asèpsia en la pràctica mèdica i la conservació dels aliments esterilitzats.

Respecte al segon principi deduït per Kant amb la contemplació extàtica de la natura està el que diu lex continui in natura, es a dir que no pot haver-hi formes intermèdies si no que està cobert tot el espectre de possibilitats de les formes orgàniques. Sembla poc coherent des del punt de vista evolutiu que avui en dia coneixen els menuts des de ben prompte, prou abans de estar en condicions de considerar aquest principi, però llavors Kant el considerava un principi més de la natura, d'aquestos que no es poden demostrar amb concepte si no deduir de forma empírica. Entra aquest principi amb contradicció amb la teoria catastrofista de les diverses creacions, que un naturalista com Cuvier va argumentar a partir de l'estudi del registre fòssil, considerant que hi havia hagut diverses extincions massives, i va incloure els fòssils en les agrupacions taxonòmiques actuals. Però Cuvier va enunciar aquestes teories a principi del segle XIX, després dels escrits de Kant. Cuvier opinava que no hi ha evidència de la evolució de les formes orgàniques, però si que hi havia evidència de successives creacions després de períodes d'extinció catastròfiques (però almenys si no, el concepte d'evolució ja era concebible gràcies a Lamark). Fins i tot hi ha evolucionistes amb postulats transcendentals que veuen un disseny intel·ligent o alguns principis estètics superiors en el món natural, més enllà del «Deux est machina» de la il·lustració, encara és habitual parlar amb persones il·luminades que creuen veure instàncies suprasensibles i esotèriques en la natura. El cop de gràcia a l'esoterisme, almenys des del punt de vista formal i històric fou la formulació coherent de l'evolucionisme que enuncià Lamark, també posterior als escrits de Kant. Aquest afirma que la funció crea l'òrgan, es a dir, per exemple, si les girafes progenitores estiren el coll per a arribar al menjar, els seus descendents naixeran amb el coll una mica més llarg que els seus progenitors per aquesta qüestió.

Només calia que després es refinara el concepte d'evolució amb una observació atenta i curiosa de la natura que feu Darwin, i que es pot argumentar amb una lògica pròpia a les condicions del seu procés. Així l'evolució no és una teoria si no un fet. Les condicions a la evolució biològica ve donada per uns pressupostos que serien el següents per a Darwin:

- A les poblacions naturals hi ha una diversitat de trets dins d'una mateixa espècie (diversitat poblacional)
- Hi ha organismes que per la seva fesomia poden créixer i reproduir-se més que els seus congèneres (selecció natural)
- Els progenitors passen part dels seus trets a la seva descendència (heretabilitat dels trets biològics)

Amb la genètica molecular i amb models simulats s'han explicat millor els mecanismes concrets de l'evolució, per exemple a poblacions petites sorgeix la deriva genètica on hi ha una probabilitat determinada de desaparició d'un al·lel (una forma concreta d'un gen de les diverses que poden aparèixer en una població) per pur atzar al barrejar els gens en les gàmetes sexuals dels progenitors, cosa que produeix que a partir d'un cert nombre mínim d'exemplars d'una població o espècie, aquesta es veja condemnada a l'extinció per no tenir variabilitat genètica que li faça ser adaptable al no tenir una diversitat de formes genètiques. I aquest mecanisme evolutiu no dependria en principi de la selecció natural, si no que es deu exclusivament a la probabilitat de desaparició d'una forma d'un gen en poblacions petites per simple atzar.

En general es considera que Darwin encerta i el lamarquisme (la funció crea l'òrgan) és una visió errònia. Però hui en dia sorgeixen experiments etològics (ciència del comportament animal) dels quals es treu la conclusió que les experiències viscudes per els progenitors són heretables – per exemple en rosegadors, si els progenitors viuen en una capsa amb olor a orina de rabosa, els descendents tindran aversió a aquest olor -, però sense determinar el mecanisme que fa açò possible. Així que una conclusió d'aquesta transcendència no es pot treure a partir de resultats parcials sense més demostració que una estadística que pot resultar des de esbiaixada a deliberadament falsa.

També diu Kant que hi ha una diversitat de principis que no cal multiplicar «principia praeter necesitatem non sunt multiplicanda» . Per exemple, si per a determinar el que és un mamífer, diem que té pel, només amb aquesta sola definició ja determinem qui pertany a aquesta classe. Però hi ha altres principis fisiològics determinats de forma empírica, amb un sentit comú, per exemple, considerant un gènere de sang calenta que es distribueixi des de latituds equatorials a latituds polars, les espècies d'aquest gènere que es troben en un clima més fred presentarà extremitats més curtes per a perdre menys calor, com ocorre comparant les raboses polars i les meridionals i tantes d'altres espècies on ocorre el fenomen esmenat. També hi ha deduccions empíriques sobre qüestions com la simetria en plantes i animals i d'altres, principalment les referents a temes relacionats com morfologia, genealogia i taxonomia que expliquen i permeten classificar les espècies i incloure-les en un taxó. Es el que també s'anomena sistemàtica, on es fa ús de tota la informació possible per a fer una classificació dels éssers vius. Hi ha un principi també que diu que la ontogènia (formació dels òrgans en embriologia) és una recapitulació de la filogènia, cosa que es pot afirmar veient com els embrions de diverses espècies s'assemblen més quan més prompte sorgeixi un caràcter en embriologia.

Dins de la sistemàtica es consideren característiques uniformes dins d'un taxó com a més primitives i d'utilitat taxonòmica si es manté aquest tret en tot el taxó, per exemple la presència de notocorda embrionària o adulta determina el que és un cordat, que inclou tots els vertebrats i alguns altres animals emparentats com els ascidis i els amfioxs (a la imatge següent)



Amfiox, cordat primitiu emparentat amb l'antecessor dels vertebrats

Relatiu a l'apreciació Kantiana d'una continuïtat en les formes orgàniques que cobreix tot el possible espectre de formes «lex continui in natura», l'estudi dels fòssils planteja una crítica seriosa a aquest plantejament, així es proposen des de una evolució gradual de les espècies con en Lamark a catàstrofes cícliques que donen lloc a una altra creació de les espècies des d'el punt de vista religiós.

La nostra imaginació i la de Kant està acostumada a allò que coneixem, per tant els bestiaris medievals resultaven sorprenents; sorgits dels viatges a d'altres continents contenien dibuixos de animals reals i estranys al món occidental, tant curiosos com el pangolí, i d'altres inventats com el cerastes -una serp amb banyes- , l'amfisbena -té un cap a cada extrem del cos- o races com els esciàpodes que caminaven per un sol peu i s'alimentaven pel nas.



Animals reals i un recull de bestiaris medievals

Però no lluny d'aquesta sorpresa està el registre fòssil antic d'abans de l'era primària, on si considerem els actuals exemples de simetria al regne animal i considerem que aquestes simetries són totes i les úniques possibles, aplicant així el principi que enumera Kant, veurem que al principi de la radiació dels animals hi hagué una diversitat sorprenen d'organismes de formes que hui considerem del tot improbables, de les quals només unes poques han arribat a l'actualitat. Per exemple a la fauna precàmbrica sorgeixen formes com les següents que no troben als ecosistemes actuals.



Recreació artística de la fauna precàmbrica d'Ediacara a partir dels fòssils

Uns 30 milions d'anys després, a l'inici de l'era càmbrica, es veu l'origen de la radiació evolutiva de la majoria dels fila actuals i permet veure que ja llavors, les innovacions artropodianes van resultar de gran èxit amb les noves possibilitats que la major mobilitat i la cefalització proporcionaven en la selecció natural. Aquestes millores que aporta un exosquelet de quitina i uns apèndix articulats -entre d'altres com el celoma i els ulls compostos-, van proporcionar una millor adaptació i va generar molts tipus d'artròpodes, la majoria ja extints, que van sorgir en aquest període. Tenim en els registres fòssils del càmbric una mostra de les formes possibles i dels plans estructurals artropodians que llavors van poblar els mars i que moltes d'elles, ara no reconeixem entre les formes actuals. Es van generar noves possibilitats amb el sorgiment de nous espais ecològics que amb anterioritat no es podien aprofitar, com deixar de ser filtrador i detritívor a explorar la columna d'aigua, ser predador actiu o una presa difícil de caçar, i açò va resultar en una radicació inicial dels artròpodes.



Recreació artística de la fauna càmbrica de Burgess Shale

Aquesta aparició sobtada de formes multicel·lulars complexes al precambrià i al principi del paleozoic sense estudis sobre possibles formes fòssils bacterianes i sense uns antecessors identificables, van fer admetre a Darwin que aquest era un punt feble de la seva teoria. Cuvier (1769-1832), abans que Darwin deixara ben establert el concepte de diversitat genètica, selecció natural i evolució, va voler resoldre el problema de la diversitat dels fòssils en cada estrat geològic amb el fixisme i catastrofisme, així es dona un sèrie consecutiva de creació i desaparició en el registre fòssil. Aquest plantejament li porta a dir que la història de la terra es limita a 6.000 anys. Com podem veure i assenyala Feyerabend la teoria comunament acceptada no deu de ser la única que es tracte de corroborar amb noves observacions que vullguen refermar-la, si no que és necessari per a millorar la nostra comprensió dels fets raonats que una pluralitat de interpretacions s'estudien i subvencionen per a conèixer nous aspectes del domini experimental, que generen noves teories i que puguen refutar la teoria original que buscava confirmar-se amb un determinat experiment.

Sobre la qüestió del fonament

Per a començar anem a discutir sobre el veritable sentit que pretenc donar a la sentència que encapçala aquest assaig “Sobre la qüestió del fonament”. Diem qüestió perquè allò que està al fonament no ens concreta cap pregunta si no que deixa un espai amb dubtes sobre la veritable entitat d'allò aparent i que nosaltres amb el nostre gust per el saber interpel·lem per a conèixer en la mesura del possible allò que des del fonament configura el que s'ens assembla com a cert. Només amb les qüestions que ens sorgeixen i l'esforç intel·lectual d'esmenar-les de forma satisfactòria ja sabem més que al principi de formular-nos cap pregunta, però tampoc podem dir que sabem molt més que qualsevol persona que viu despreocupadament sense interessar-se per l'origen de les coses.

Així que el molt o poc que pugem aprendre de forma més o menys pràctica sobre l'origen més immediat d'allò que sembla ser és el que ara ens interessa. L'origen més immediat és el que ací anomenem fonament, i diferenciem aquest terme de la paraula origen, perquè la causalitat dóna una sèrie de orígens que ininterrompudament encadenats poden donar lloc a pensar sobre la causa última, i no és açò el que busquem en aquest escrit, perquè sobre aquest origen ben certament poca cosa podem saber, lluny ja del que contemporàniament observem. En canvi sobre les causes més immediates encara estem en condicions de fer alguns raonaments útils. Diferenciem entre causa i origen, contemplant la llibertat que apareix tant a nivell ètic com a nivell físic -en diríem ontològic- en les coses, ja que qualsevol fet passat i tots ells en conjunt són causa del que és immediatament present, però no ho son de forma absoluta fins i tot el conjunt total dels fets. En canvi la causa és la qüestió necessària i suficient del conjunt de l'apercebible. Nosaltres, en canvi, no diem causa o origen, si no fonament perquè moguts per l'interès d'aprendre alguna cosa més que ens puga ser útil o si més no de poder formalitzar una mica millor l'epistemologia -ciència del coneixement- , anem a raonar sobre la qüestió del fonament.

Aquest missatge d'aquest fil anomenat “Historicitat de la veritat” té raó de ser en que les qüestions sobre allò fonamental sorgeixen i venen a nosaltres en el moment en el que és possible formular-les donats els fets contemporanis. No podem raonar sobre allò que no coneixem, i en una incessant surgència de conceptes que s'enraonen entre ells com un coneixement que es pot concebre i ensenyar, en la ininterrompuda formulació de conceptes, som en l'ésser, participem de l'ésser.

Ara ja estem en unes millors condicions per a preguntar-nos sobre la qüestió del fonament. Seriem uns ingenus si ens creguérem que podem posseir cap mena de veritat absoluta sobre el que està més enllà del que percebem, més enllà dels fenòmens que interferim, però sembla lògic que podrem fer una millor aproximació al que és més immediat que no pas a conceptes absoluts. Per a determinar la veritat en ciència comencem determinant uns fenòmens estadístics que les publicacions consideren adequats, sense conèixer tampoc si és cert tot el que es diu i si no hi ha mala intenció o simple ignorància. No podem tenir per tant una certesa absoluta d'allò que la estadística ens acota en unes probabilitats d'error. Un cop uns fets són repetits independentment per varis autors i afirmen les mateixes hipòtesi en diversos estudis, es a dir quan l'experiment és repetible, ens interessa conèixer el mecanisme o el principi que permet explicar aquestos fets. Diferenciem entre mecanisme i principi. Per exemple el mecanisme és condicionat per la natura dels propis fets i són útils per a tenir un millor coneixement de les possibilitats de l'objecte d'estudi. Amb el coneixement del comportament de la electricitat s'ha arribat a una elevada sofisticació en les possibilitats d'aquesta, encara que molts fenòmens d'aquesta forma d'energia encara no són entesos, es a dir no tenim un coneixement de tots els principis involucrats. El principi es formula en forma de llei, i buscar l'origen d'un principi ens porta a un principi més general, per exemple les lleis de Kepler sobre l'òrbita dels planetes venen explicades a posteriori per les treis lleis de la mecànica Newtoniana. El límit d'allò raonable per a ser explicat ve determinat per la metafísica de cada ciència, així la física estudia i formula el logos de la physis i la biologia estudia i parla sobre la vida i aquestos són els límits de la metafísica que la funda i formula de forma concreta per a poder ser tal i com és un coneixement empíric.

És el logos un preuat regal de la metafísica que permet donar la forma adequada d'ensenyar un coneixement d'una determinada disciplina o ciència. El logos de la ciència ve des dels fonaments de la ciència tal i com es considera i permet explicar de forma adequada les sinergies, congruències i concrecions dels diversos principis i fenòmens d'allò que l'ensenyant ha tingut capacitat per a aprendre i de la seva mestria sobre la ciència determinada. El logos no és només una acumulació de coneixements formals si no un comprensió de les interrelacions entre principis i conceptes que permeten un llenguatge coherent i que es fa entenedor al mateix temps, i açò requereix un esforç continuat.

Així si pretenem un coneixement experimental no devem limitar-nos a la indagació dels principis que coneixem o puguem demostrar. Si volem dotar a l'empirisme una visió més ampliada i major transcendència, més que limitar-se als experiments sobre els fenòmens tal i com apareixen, devem formular qüestions sobre el fonament. En el que ens pertoca com a subjectes de coneixement, deuríem posar primer que res en dubte qualsevol intuïció, dons aquesta, la intuïció transcendental és la manera en la que procedim en les nostres disquisicions que ens interessen. Potser el mètode més fiable sigui el dubte metòdic de Descartes, allò que considerem cert deixa de ser immutable si considerem altres possibilitats o opcions en la pluralitat de la realitat. Per tant devem d'estar sempre en peu de guerra, sempre formulant qüestions al fonament que considerem cert, veritable, únic i immutable. No tenim ni tindrem mai cap certesa sobre l'absolut, però indagar sobre l'origen immediat resulta enriquidor sobre les possibilitats de la realitat i la lògica de les coses que ocorren. Fins i tot des de que l'home té coneixement es formula qüestions sobre el fonament i la única forma interessant de preguntar és l'art, dons tal i com volíem demostrar, “L'art és una qüestió sobre el fonament”.

Mitologia capitalista

Suposem un nedador en alta mar a qui deixen en les seves mans un feixuc lingot d'or, llavors degut a la densitat d'aquest, el nedador comença a enfonsar-se i cada vegada està més lluny de la superfície, però la lluentor del vil metall és més forta que l'instint de supervivència i el nedador pereix amb la seva càrrega. Aquest mite ens servirà per a criticar la capitalització de les consciències i la nova i poderosa religió dels diners, únic Déu que reconeixen moltes persones i que és omnipresent en els medis de comunicació.

Diu Escohotado que fins a l'obra de teatre “L'avar” de Moliere, la literatura es mofava de l'avariciós i feia d'ell objecte de burla i exemple moralitzant de allò repudiable. Era l'avar el qui era menyspreable i subjecte de totes les desgràcies per la seva ànsia de diners.

D'abans de la moneda no més ens queden uns pocs textos precedents a aquesta aparició. Un dels pocs exemples és “L'Ilíada” d'Homer, que recull la tradició oral versada d'uns dos segles abans, on ja apareixen els diners “talentos” com a recompensa i mesura de la valentia en la batalla. La paraula talentos es referia en grec arcaic a cadascun dels dos platerets de or de la balança on es pesaven les ànimes per enviar-les o no a l'Hades. Després passa a designar el nom de la moneda encunyada, i llavors com assenyala l'hel·lenista Feyerabend, el comportament en la batalla deixa de mesurar-se en un llistat de objectes del botí de guerra i passa a simplificar-se progressivament en una quantitat de monedes. Aquestes monedes permetien pagar una rendició sense saqueig o fins i tot aconseguir la llibertat de la polis grega, així com simplificar el botí. Era preferible un petit sac de monedes que no un ramat de bestiar com a recompensa, molt més difícil de portar i cuidar a la polis d'on provenien els vencedors, cosa que feina dilapidar bona part del botí de guerra en ofrenes als deus i tota mena de capricis abans de partir de tornada a la polis original. En la Ilíada d'Homer apareixen els dos significats de la paraula “talentos”, cosa que fa dubtar de la unicitat temporal i d'autor de tot el text. També diu Feyerabend que l'aparició de la moneda presenta unes problematitzacions, en el sentit discursiu sembla com si es repliques el significat originari de la paraula amb una explicació dels nous fets prenent de partida el sentit arcaic del mot.

Però no són aquestes les úniques problematitzacions de les que parla l'hel·lenista, la moneda permet acumular poder d'una forma pragmàtica i així com hi ha cultures humanes on l'or i l'argent no tenen un valor sobreafegit, amb la acumulació de poder que permet la moneda aquestos metalls passen a tenir un valor simbòlic però efectiu molt gran.

Avui en dia, en ple capitalisme -capitalisme avançat diuen alguns al nostre estat- la figura de l'avar està exaltada, és el sistema el qui justifica el capitalisme i aquest es conforma a si mateix resignificant els termes que li son interessants i revertint a un sentit pejoratiu allò que projecta ombres sobre la consciència benestant del capitalista. Si abans de Moliere, l'avar era qui jugava amb els seus diners i els acumulava, a la Ilíada l'objecte de burla és el propi soldat. Avui en dia però, veiem que la nova religió del capitalisme de forma conscient o de forma autònoma resignifica les característiques abans objecte de burla i ara s'adula al capitalista i la seva idiosincràsia. Però més enllà del capitalisme o de l'hel·lenisme clàssic, és la voluntat de poder la que de forma progressiva muta en les seves condicions però manté el seu caràcter, al menys des de l'aparició de l'estat aquest a seguit sent aquell qui detenta el poder i tracta d'evitar perdre el seu estatus. Qui té el poder no permet la burla sobre ell, fonamentalment perquè les seves ocurrències són de ben poca gràcia, en canvi la mofa benestant del comú dels ciutadans que acudeixen als actes culturals – o avui en dia simplement veuen la televisió- s'ajuda i fa gresca del polític, personatge sinistre que serveix al capitalista a mantenir i augmentar la seva posició i beneficis. Poca broma sens ocorreria fer avui en dia sobre el capitalista, té pocs arguments còmics sobre els que discórrer una comèdia o qualsevol tipus d'obra artística. De la mateixa forma el soldat servia al tirà o el burgès servia posteriorment al senyor feudal.

La religió és una forma de dogmatitzar i ben prompte s'ha apuntat a exaltar al déu únic del diner, si algú té capitals és perquè així ho ha volgut el totpoderós i així es pensa, predica i reafirma en molts llocs més que en altres, fins i tot s'ha tractat de barrejar selecció evolutiva amb capitalisme i els seus breus dos segles d'existència. La religió sempre es posa del costat del poder, i no es pot esperar que faça altra cosa, així que la seva evolució és cap a la benedicció del diner més que altra cosa.