Alasbarricadas - Foros

El que es dóna és present

El que existeix està, hi és, és present i hi apareix. El que és en el ser_en_si –sense accent diacrític- i que ens ocupa ara prové dels principis fenomenològics de la termodinàmica que ens porta a tots a sucumbir per justícia amb el propi néixer segons Parmènides i per a poder esser vius amb un tot on hi és allò viu amb el que hi interactuem i que a l’hora i pel temps ens fonamenta en la nostra coseïtat i necessitat vital de l’existir amb nosaltres mateixos i amb el que ens envolta i que devé més enllà de nosaltres amb la nostra genealogia. Nosaltres som, vosaltres sou i així es declinen totes les formes verbals de l’esser, però hi som també i per necessitat, gust i plaer amb la nostra coseïtat fonamental. La coseïtat en català significa l’entitat del que és present, allò aparent a nosaltres que ens envolta i que sense ser l’Únic immanent i essent potser part d’aquesta unitat dóna entitat real i mesurable per la física al que existeix en l’aparent de tots nosaltres i que per cert prenem per real.

En les variacions de la geometria de l’honor que cita Feyerabend una mínima diferència estableix l’apriorisme immanent de la coseïtat estricta per al devindre després d’aquesta diferència, es per tant necessari rescatar de l’abundància i pluralitat d’aquest una negació transcendent i absoluta a la seva possibilitat d’esser en el sempre present i obsessiu tant de l’home com de la dona que demarca en la mateixa mesura a ambdós la destranscendentalització de l’esser històric i estètic de la contemplació dels fets a la natura i la humanitat. Una responsabilitat amb el subjecte antropològic que va més enllà de si mateix per a realitzar la tasca de la univocitat que va de l’immanent al transcendent com a singularitat en l’interpretació dels fets històrics per a la humanitat i l’Esser_en_si. El que és possible en aquest cas i existeix per si mateix amb entitat estricta de la determinació d’un fet històric amb conseqüències antropològiques i conclusions morals fefaents de la responsabilitat amb tot l’Esser, lliurement assumida pel subjecte transcendental.

Així la solució que deu pendre l’home davant la seva destranscendentalització i de la seua estimada altra_part_de_mi dialogant amb el fet antropològic fefaent o en qualsevol circumstància en la seva existència fins arribar al seu fet final, ha d’esser amb consciència del real i comprensió metafísica d’allò moral les negacions transcendents i absolutes que s’escauen en l’abundància i pluralitat de possibilitats del ser_l’un_amb_l’altre. Així cal exigir, fer present i constar el NO.

És evident que si pot ser ¬ p també pot ser i en la mateixa mesura ¬ q , en la reciprocitat i biunivocitat que son correspondències entre conjunts d’elements com geometries possibles de les possibilitats immanents de la coseïtat, negar p o q a l’un i l’altre esser determina la no absoluta coseïtat d’ambdós essers i la possibilitat d’una transcendentalitat efectiva i de coneixement del fet antropològic i cultural que ens conforma a una societat on hi som els_uns_amb_els_altres de manera determinada. Si fórem com els gossos que ens arribarem no ens caldrien dones.

Hòstia, això sembla Heidegger, per cada paràgraf una horeta de comprensió... Així doncs, em queden 4 hores de comprensió.

Salut.

Heidegger està molt bé amb el seu ateisme, però crec que cal també un metafísica en català, fent ús dels seus propis termes.

1.2 § Al voltant de l’entitat de la determinació estricta

Suposem un univers amb altres dimensions, puix només un temps és possible i aquest sempre va cap endavant si no no serien possibles els esdeveniments en aquest univers. En aquest altre univers es poden suposar uns organismes que neixen i moren en ell i que per tant hi son conforme a l’entitat de la seva determinació física, donç formen part d’allà on estàn, es pert tant aquesta determinació estricta de la constitució del seu univers amb les seves lleis i dimensions les restriccions estrictes per al seu desenvolupament. Deixe’m d’imaginar el que no coneixem i centrem-nos en el nostre món, som essers que neixem, creixem, ens reproduïm i morim en aquesta terra que ens viu nèixer, som limitats i constituïts per les lleis físiques d’aquesta i com a tal en gaudim i hi som part, hi som amb un tot del que hi formem part i que ens constitueix com a essers vius amb les seves necessitats vitals i com a esser racionals tenim unes necessitats intel•lectuals i morals.

Així en pensar quelcom que ens conforma i ens sobrepassa hi som transcendents amb el que ens dóna l’esser. No som l’un sol enfront de l’altre o contra la resta si s’hi dóna una correspondència d’esperit i es necessari pendre quelcom per respectable i no reduir tota l’existència a una negació de la transcendentalitat que ens conforma i que forma part de la nostra genealogia i història personal. Així és llei moral i en aquest sentit normalitzat i punible la necessitat de respecte al que es digne i mereix respecte en aquest món que és el que tenim. No és una única i sola cosa la que mereix respecte tot i que puguem pendre el transcendent com una entitat única. Estem amb l’altra part de nosaltres amb diàleg i petició, amb la resta de persones, amb l’esser transcendent de cadascú i per tant es requereix tenir una cura amb el Ser-ahí que ve a nosaltres per a dialogar i pendre part de l’esser tal i com és i com l’estimem per a no ser nosaltres en unicitat egoista.

L’unicitat eogista que no té en compte el que es mereix respecte devé en una pèrduda de referències del que és ú mateixa, el [sóc amb el que m’envolta] i que forma part de mi per a saber-me en qué sóc i com hi sóc i que tot i que el destí devé immisericorde per a trovar-nos en un sol lloc hi som part l’un de l’altre amb la nostra pròpia història personal i vivències que no devem menysprear donç al cap i la fi les coses tal i com són és un preuat regal de l’Esser i hi som responsables del que s’ens dóna. És en aquest imperatiu moral del tenir cura de l’altra part de nosaltres tenint a l’hora cura de nosaltres mateix com a part estimada de l’altra esència de nosaltres mateixos i que ens ve donada com el respecte, és aquest mutu i per a ú mateix que no s’abandona a la volubilitat del ser com si no forem res més que nosaltres mateixos sense cap responsabilitat, ni amb el que ens envolta ni amb el que tenim per regal preuat per a ú i per a l’altre i en qualsevol circumstància.

El respecte i la cura de nosaltres mateixos i del que ens envolta, especialment de l’altra part de nosaltres amb diàleg transcendent i antropològic amb l’esser, és una tasca permanent i que no s’abandona ni s’ha abandonat mai siguen quines siguen les circumstàncies del subjecte antropològic que pren cura de si mateix i de l’altra part de l’esser que li pertoca.

Així i en determinada mesura per al que es dóna –puix el que ja no es dóna és per la falta d’aquesta cura amb el que li envolta i pertoca- cal reafirmar el sempre present NO que és consubstancial a allò viu i a allò antropològic com un fet cultural i moral en les diverses possibles mesures del coneixement de l’home i la seva voluntat de transcendència i coneixement que devé sempre després del NO intrínsec a la categoria de l’esser humà implicat i en totes les circumstàncies.

1.3 § Al voltant de la qüestió de la veritat

És ben sabut i afirmat que filosofia significa etimològicament “amor a la veritat”, Heidegger al seu llibre “Introducció a la Filosofia” [Einleitung in die Philosophie, 1929] presenta dos tesi sobre la veritat:

1) L’existència és essencialment en la veritat
2) La veritat existeix

Així si prenem la veritat com l’adequació de l’intel•lecte a la cosa –veritas est adaequatio intelectum ad rem-, principi que va quedar establert així l’escolàstica medieval, el que està a l’objecte està a l’essència de la veritat. El que existeix i és real més enllà d’allò aparent que se’ns presenta a nosaltres pels sentits i que és en la cosa en si pertany a l’esser i és cert. Més enllà de la consideració que donem al que ens arriba de l’ens en si, a la darrera realitat del que prenem pels sentits naturals o per mitjans instrumentals i que actualment donem per certs –com l’existència de galàxies llunyanes o l’estructura atòmica d’un cristall-, el que és existeix i ho és en l’essència de la veritat del que realment existeix que nosaltres inferim de l’aparent prenent l’espai i el temps com a categories a priori tant en l’epistemologia de cadascú com a la metafísica. El que és és cert i amb aquesta sentència tornem al principi del filosofar amb la sentència “El ser és el No-ser no és” de Parmènides. Traient deduccions del procés d’inferència que es refereix a una conclusió del total dels nostres coneixements, si prenem la sentència “quelcom és” és en aquest quelcom en el que està la veritat dels enunciats. Puix una afirmació pot ser verdadera o no, per exemple l’afirmació “El ser és” la prenem per certa puix més enllà de l’aparent i fent ús de les deduccions cartesianes quelcom hi és a priori a la nostra percepció i coneixement. És en aquest ens a priori que ens ve donat pels diversos sentits on es dóna la veritat i per a ser certa una afirmació deu referir-se a la veritat d’aquest ens a priori. Un ens és qualsevol cosa que puga ser nomenada, des d’un poema, un nom abstracte o una idea, per exemple. Així igual que podem dir i prendre per cert sense gran esforç “quelcom és” també podem afirmar “quelcom és percebut”.

Prenent el cas antropològic de l’interpretació astronòmica i la cosmovisió o Weltanschauung que hi implica, des que un ser capaç de filosofar va mirar al cel estelat i es va preguntar per la veritat d’aquells fenòmens i les diverses interpretacions que s’han donat al llarg de la humanitat a les diverses cultures, és cert tant que “quelcom és” com que “quelcom és percebut” i l’existència real d’aquells fenòmens que més enllà de fer afirmacions sobre la percepció –que és un fet també de l’ens en si- es preguntava per la veritable entitat d’aquells fenòmens i a què hi responien, de la pluralitat de mites antics i contemporanis, es pot inferir que “quelcom és” essent aquesta afirmació veritable per donar-se en l’existència, puix el que és existeix, i és real i veritable i en ell es dóna la veritat.

Una afirmació pot ser verdadera o falsa, però l’entitat de la veritat està en l’existència de l’ens en si. La veritat com a fet és independent de ser formulada o no, fins i tot hi ha veritats observacionals, com determinar la velocitat o la posició d’una partícula en les quals l’existència de la veritat no és independent de l’observació puix aquesta configura la realitat de l’observat –a física es mesura per interferències-. Deixant aquestes subtileses que tenen conclusions importants i fefaents per a l’home i la seva llibertat, i en general, la veritat existeix, es a dir, les coses són com són, i aquest esser és veritat puix en ell resideix l’essència de la veritat.

Una teoria radical del coneixement deu referir-se a la veritat i al que existeix, es a dir, a l’esser i no a abstractes divagacions sobre com podria ser el que no és ni mai ha estat –prenent el fet històric-. No m’importa que si no hi existira l’esser no podríem parlar ni de gats negres, com cita Heidegger.

La ciència també es pregunta per la veritat, en el sentit de formular sobre allò que existeix, però sobre aspectes concrets d’aquesta com, per exemple, que li passarà a uns crustacis si els alimenten amb bacteris, i té un mètode per a donar per vàlid el contrast d’hipòtesi o refutar-lo i no negar la hipòtesi nul•la. En el cas que citem si pel fet d’estar alimentats aquestos crustacis amb bacteris canvien o no unes característiques mesurables comparades amb el mateix crustaci criat en les mateixes condicions canviant tant sols la dieta. Així per a definir aquesta hipòtesi nul•la de la no diferència de característiques dels crustacis segons el tipus de dieta o prendre per vàlid el contrast d’hipòtesi cal formular unes hipòtesi a priori que s’han de complir per a ser vàlid l’experiment. Es consideren per exemple dues poblacions mostrals que serien conjunts infinits de crustacis alimentats una població amb una dieta i altra població amb altra dieta i cal tenir la hipòtesi de l’independència de les mostres on el valor d’una mostra –una anàlisi de les característiques dels crustacis alimentats amb una dieta determinada- no depèn en absolut del valor d’una altra mostra del mateix o altre conjunt mostral a l’experiment. No es sol preguntar per com de vàlid és aquest experiment comparant-lo per exemple amb la mateixa metodologia en treballs de camp o el nivell d’abstracció de la realitat que suposa l’experiment a un laboratori respecte a un mostreig de camp. Així la ciència es pregunta per la veritat de casos concrets per a treure conclusions però no es sol preguntar per la veritat o falsedat del que pot afirmar amb la seva metodologia.