El deure moral
Publicado: 17 Feb 2010, 19:38
El deure moral
El deure moral o imperatiu categòric que enuncià Inmanuel Kant diu així "Faces el que faces, busca sempre el bé comú". A la pràctica de la nostra ètica devem tenir la consideració moral de quins sons els darrers fins que busquem amb les nostres acciones, de tal manera que trobem algun dia o sapiguem el sentit que tenen les nostres accions regides per l'ètica. La moral Kantiana, home de virtut i coneixements, ens diu que l'ètica deu estar regida pel deure moral de trobar la felicitat per al comú de la humanitat, aquest bé suprem i no la recerca de la nostra pròpia i egoista felicitat és a la que es deu d'encaminar les accions dels hòmens justos.
El deure moral del bé comú es troba a la felicitat dels hómens i pel devindre es veu que es aquesta la fita moral que ens imposa la idea de Bé per a viure justament i no des d’un egoisme hedonista acabar perduts a les vacil•lacions diàries de la recerca d’una felicitat temporal. Més bé faríem fent recerca d’un bé comú i suprasensible i segons Kant aquest deure moral ens ve imposat en la consecució de la felicitat del comú dels humans, donç som sers socials i l’egoisme es destil•la en avarícia i mesquinitat del estar els uns amb els altres.
Ens dona Kant un exemple argumentant amb un altre moralista, suposem que a hom li es encomanat un bé en custòdia i fina el donant sense saber res d’aquest bé els seus descendents i legítims hereus. Sent aquestos hereus rics amb excés i abundància i segurament farien ús d’aquest bé encomanat en custòdia llençant-lo a la mar. El dipositari d’aquest bé ha caigut en desgràcia i penúria. Deuria donç el dipositari d’aquest bé reservar-se’l per a ell sense comunicar-ho als legítims hereus poguent així eixir de la penúria?. Segons Kant argumenta es deu buscar el deure moral sense consideracions pràctiques de la moral. La moral pràctica ens diria que devem buscar la nostra felicitat i l’imperatiu categòric ens encomana al bé comú, i si hom seguira amb puresa el deure moral la societat milloraria i arribaríem a noves fites morals del bé comú i no a una societat egoista com la que tenim.
La moral pràctica de buscar la pròpia felicitat no té un horitzó més enllà del propi subjecte moral, en canvi Kant considera la moral com una llei suprema enunciada a l’imperatiu categòric. La seva recerca es imperatiu en tant que és llei suprema que regeix la moral i l’ètica de les persones, els quals són subjectes morals. El ple ús dels nostres drets a buscar la pròpia felicitat sense més mirament que nosaltres mateixos no té la transcendència de llei moral suprema que ens ve donada per la idea del Bé comú. Sent aquest un requisit per a una veritable felicitat i condicions per a la humanitat que d’aquesta millora amb la història si la seva fita és el Bé comú i cada cop més persones fan seu l’imperatiu categòric. Les condicions de la Història i la Història mateixa no mostren cap millora en el respecte als drets humans, la felicitat comuna o el bé de la humanitat, tot i això hi ha i hi ha hagut societats millors i pitjors en el respecte als drets millors i en la seva contínua gènesi social. Es un deure moral millorar aquesta societat en la que ens hi trobem i hi influïm per mitjà de la recerca del Bé comú que ens ve donat en la recerca de la felicitat del comú de la humanitat.
Ni la raó política de Hobbes per la qual els hòmens pacten entre ells per delegar els seus poders sobirans i poder viure en societat, ni la moral pràctica de la recerca de la pròpia felicitat milloren la societat ni al seu si ni al seu devindre. Les persones han perdut la seva sobirania perquè els hi ha estat presa per l’estat sense el seu consentiment històric ni present. Una societat lliure deu recuperar la sobirania de l’individu baix la llei moral de buscar el Bé comú.
El deure moral o imperatiu categòric que enuncià Inmanuel Kant diu així "Faces el que faces, busca sempre el bé comú". A la pràctica de la nostra ètica devem tenir la consideració moral de quins sons els darrers fins que busquem amb les nostres acciones, de tal manera que trobem algun dia o sapiguem el sentit que tenen les nostres accions regides per l'ètica. La moral Kantiana, home de virtut i coneixements, ens diu que l'ètica deu estar regida pel deure moral de trobar la felicitat per al comú de la humanitat, aquest bé suprem i no la recerca de la nostra pròpia i egoista felicitat és a la que es deu d'encaminar les accions dels hòmens justos.
El deure moral del bé comú es troba a la felicitat dels hómens i pel devindre es veu que es aquesta la fita moral que ens imposa la idea de Bé per a viure justament i no des d’un egoisme hedonista acabar perduts a les vacil•lacions diàries de la recerca d’una felicitat temporal. Més bé faríem fent recerca d’un bé comú i suprasensible i segons Kant aquest deure moral ens ve imposat en la consecució de la felicitat del comú dels humans, donç som sers socials i l’egoisme es destil•la en avarícia i mesquinitat del estar els uns amb els altres.
Ens dona Kant un exemple argumentant amb un altre moralista, suposem que a hom li es encomanat un bé en custòdia i fina el donant sense saber res d’aquest bé els seus descendents i legítims hereus. Sent aquestos hereus rics amb excés i abundància i segurament farien ús d’aquest bé encomanat en custòdia llençant-lo a la mar. El dipositari d’aquest bé ha caigut en desgràcia i penúria. Deuria donç el dipositari d’aquest bé reservar-se’l per a ell sense comunicar-ho als legítims hereus poguent així eixir de la penúria?. Segons Kant argumenta es deu buscar el deure moral sense consideracions pràctiques de la moral. La moral pràctica ens diria que devem buscar la nostra felicitat i l’imperatiu categòric ens encomana al bé comú, i si hom seguira amb puresa el deure moral la societat milloraria i arribaríem a noves fites morals del bé comú i no a una societat egoista com la que tenim.
La moral pràctica de buscar la pròpia felicitat no té un horitzó més enllà del propi subjecte moral, en canvi Kant considera la moral com una llei suprema enunciada a l’imperatiu categòric. La seva recerca es imperatiu en tant que és llei suprema que regeix la moral i l’ètica de les persones, els quals són subjectes morals. El ple ús dels nostres drets a buscar la pròpia felicitat sense més mirament que nosaltres mateixos no té la transcendència de llei moral suprema que ens ve donada per la idea del Bé comú. Sent aquest un requisit per a una veritable felicitat i condicions per a la humanitat que d’aquesta millora amb la història si la seva fita és el Bé comú i cada cop més persones fan seu l’imperatiu categòric. Les condicions de la Història i la Història mateixa no mostren cap millora en el respecte als drets humans, la felicitat comuna o el bé de la humanitat, tot i això hi ha i hi ha hagut societats millors i pitjors en el respecte als drets millors i en la seva contínua gènesi social. Es un deure moral millorar aquesta societat en la que ens hi trobem i hi influïm per mitjà de la recerca del Bé comú que ens ve donat en la recerca de la felicitat del comú de la humanitat.
Ni la raó política de Hobbes per la qual els hòmens pacten entre ells per delegar els seus poders sobirans i poder viure en societat, ni la moral pràctica de la recerca de la pròpia felicitat milloren la societat ni al seu si ni al seu devindre. Les persones han perdut la seva sobirania perquè els hi ha estat presa per l’estat sense el seu consentiment històric ni present. Una societat lliure deu recuperar la sobirania de l’individu baix la llei moral de buscar el Bé comú.