A mi esto del decrecimiento me suena a perfeccionamiento del sistema para hacernos cargar a nosotros con los costes del cambio global. Para mi la anarquia será una vida rica y exuberante (no forzosamente de cosas) y no el futuro austero y monacal que nos pintan...
Pego un articulo de un antisitema de hace dias, es un poco largo y lo he cortado un poco, lo podeis encontrar entero en la web del Ateneo del Besòs....

"""""""""""""""""""""""""""""""""""""
LA INSOSTENIBILITAT DE LA CIVILITZACIÓ. CREIXEMENT/DECREIXEMENT, DUES CARES DE LA MATEIXA MONEDA.
El terme sostenibilitat ha devingut un dels termes de més èxit els darrers anys. Encara ara està en boca de tots: d’empresaris i sindicalistes, de governants i antagonistes, de buròcrates i ecologistes... El desenvolupament sostenible forma ja part del discurs polític general. Ara be, en els ambients llibertaris, alternatius... el terme desenvolupament sostenible està de capa caiguda i sovint es parla de decreixement sostenible o de decreixement a seques.
L’ORIGEN DE LA IDEA DE DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE.
El desenvolupament sostenible és el “desenvolupament que permet satisfer les necessitats de les generacions presents sense comprometre les possibilitats de les del futur per satisfer les seves. Informe el Nostre Futur Comú, ONU, 1987”.
Si busquem d’on prové la idea de desenvolupament sostenible ens quedarà clar el perquè aquest és un terme ambigu, amorf i amfibi. Es va començar a parlar (de manera general) de sostenibilitat i de desenvolupament sostenible a partir de l’informe Brundtland “el Nostre Futur Comú” de la Comissió Mundial sobre Medi Ambient i Desenvolupament de la ONU. Es tracta doncs d’una idea desenvolupada per buròcrates i acadèmics per encàrrec d’una institució supraestatal lligada als interessos dels estats i les corporacions. El desenvolupament sostenible va quedar molt marcada pel seu origen.
El sostenibilisme és bàsicament un recurs retòric ambigu tant en el seu significat teòric com en les seves, més que dubtoses, aplicacions pràctiques. Això l’ha convertit en un guarniment per a tota mena de discursos., tal i com també ha passat amb altres paraules (com per exemple interculturalitat)
L’objectiu bàsic del terme era donar un vernís ambiental al creixement econòmic i industrial. El vernís es va aplicar amb tanta traça que no sols el va adoptar l’esquerra política (ja de per si desorientada, de capa caiguda i enfangada en el toll del sistema), sinó també la pràctica totalitat de l’ecologisme que, d’aquesta manera, es va enfonsar encara més en la misèria civilitzada.
Desprès van anar arribant nous actes de l’espectacle còmic sostenibilista, la Cimera de Rio (1992), Rio+10 a Johanesburg (2002), el Protocol de Kyoto (en vigor des de 2005) o la Cimera de Bali l’any passat.
No hem d'oblidar que en la mateixa definició literal ens trobem amb la indefinició de la idea de necessitats. De quines necessitats parlem?, de menjar, beure i aixoplugar-se?... Sense dubte, en general quan s’utilitza aquest terme es parla més aviat d’un mode de vida dins del sistema civilitzat. Una vida dominada pel treball, el consum i la submissió.
El “desenvolupament sostenible” s’ha d’entendre doncs en el marc rígid de les relacions econòmiques i socials actuals, i, malgrat les esperances il•luses dipositades en la idea, no deixa de ser un nou ajust i/o perfeccionament del sistema civilitzat.
Així hi ha una edificació sostenible... Però, es pot edificar una presó o un psiquiàtric sostenible? Hi ha una ramaderia i una agricultura sostenible... Doncs, és sostenible la domesticació? Hi ha cotxes sostenibles... Creiem que és sostenible la energia fòssil?...
Certament la civilització és insostenible i camina vers una crisi d’enormes proporcions, però aquesta crisi no ha de desembocar necessàriament en la seva desaparició sinó que pot ser resolta amb noves formes de opressió i dominació. És més, aquestes noves formes podrien incloure molts dels aspectes de l’actual sostenibilisme sota la direcció d’un ecoautoritarisme. Per transmutar-se i sobreviure a la crisi, el sistema pot renunciar, fins i tot, al capitalisme en la forma com el coneixem ara.
Però la insostenibilitat de la civilització no sols és producte del desastre ecològic, sinó també per la destrucció individual i col•lectiva del conjunt dels membres de l’espècie humana, cada cop més sotmesa i més domesticada. Si el col•lapse ve per aquest cantó, certament la mutació de la civilització per autoperpetuar-se serà molt més difícil.
Per il•lustrar d’una manera clara el parany que amaga el concepte de desenvolupament sostenible podem fer servir un que s’ha publicitat recentment, es tracta de Masdar una nova ciutat que es vol edificar a Abu Dhabi.
Aquesta ciutat “sostenible” s’edificarà al desert dels Emirats Àrabs Units, tindrà 40.000 habitants i 50.000 treballadors que vindran de fora, ocuparà 700 hectàrees i no produirà residus ni consumirà energia que no sigui renovable, també reutilitzarà totes les seves aigües i tindrà restringit el trànsit privat, els vehicles seran bàsicament elèctrics, amb electricitat procedent de fonts renovables.
Fins aquí tot molt bé... ara bé, els 15.000 milions d’euros necessaris per a la inversió inicial d’aquest parc temàtic, procedeixen evidentment de la producció d’hidrocarburs i la construcció serà possible a aquest preu gràcies a l’ús de ma d’obra esclava de l’India o d’altres països d’Àsia.
Aquest disbarat sostenibilista conta amb l’aplaudiment de bona part de l’ecologisme occidental, especialment del WWF que col•labora en la seva construcció a través del programa One Planet Living
És força significatiu que l’organisme que treballa d’una manera més coherent i continuada sobre el desenvolupament sostenible sigui el World Business Council for Sustainable Development (WVCSD) format per grans transnacionals com General Motors, DuPont, Deutsche Bank, Coca-Cola, Sony, Oracle, BP, Royal Dutch Shell… i així fins més de 200 grans empreses, de l’Estat Espanyol en són membres ACCIONA, Cementos Portland Valderrivas S.A., Repsol YPF i Telefònica.
I ARA A DECRÉIXER!!
Amb aquest panorama no és d’estranyar que molta gent, seriosament preocupada per la destrucció generalitzada, hagi rebutjat la idea del desenvolupament i parli ara de decreixement. Es tracta doncs, en principi, d’una reacció sana però que està llastrada per els mateixos problemes que l’anterior paradigma.
També cal dir que els decreixentistes afirmen que no hi ha un sol decreixement, sinó molts, un par cada un (cosa semblant amb el que passa amb l’anarquia...) i que, com deia un conferenciant que va portar fa un temps a Barcelona l’Entesa per el Decreixement, "el decreixement no és una ideologia ni un corpus teòric, més aviat és una provocació".
Així, dins d’un mateix sac tenim seguidors de l’enze d’en Latouche, renovadors socials que no volen canviar el fons sinó la forma, acadèmics que han de substituir la venda del desenvolupament sostenible per un altre producte, un nombre important de persones i grups anarquitzants de rel pacífica (els que fan més feina concreta), ecologistes clàssics, ecologistes moderns i ... naturalment els ectoparàsits d’ICV i EUA i d’altres grupets més o menys polititzats.
No podem deixar de mirar amb força simpatia personal als decreixentistes que proposen les coses més concretes (intercanvis, horts, relacions personals) i que a la fi, són, en molts casos, col•legues que hem conegut en altres coses. I no podem deixar de mirar amb força antipatia a bona part de la resta, especialment els polítics professionalitzats o amb aspiracions a ser-ho.
Malgrat tot cal dir que les accions “positives” que desenvolupa el moviment en si (i d’altres inclosos involuntàriament en ell, sota la denominació genèrica de moviments socials), com per exemple l’intercanvi de bens i serveis sense diners, agricultura per el consum, xarxes socials diverses, mitjans de comunicació..., pel fet de ser marginals i domesticades sols es poden mantenir dins dels estrets límits que el mateix sistema marca. D'altre banda, podem imaginar l’oferiment de decodificadors de TV pirates en una xarxa d’intercanvis sense diners? ÉS plausible una radio alternativa amb una potència d’emissió com la de Catalunya Ràdio? Pot un lladre o un falsificador ofertar les seves habilitats en un banc de temps? I el comerç just amb els conreadors de cannabis de Ketama?... La rellevància de les accions “positives” queda neutralitzada, encara que aquesta neutralització afecta sols a la possibilitat de que puguin constituir un “contrapoder”. De totes maneres, conserven però una rellevància importantíssima com instruments de relació, de satisfacció personal i col•lectiva, de recuperació i/o manteniment d’habilitats, de demostració i d’experimentació (i realment tot això no és una rellevància a despreciar).
>>AQUÍ HE CORTADO UN CACHO<<
EL MITE DEL CANVI SENSE SOTRAGADES.
Els decreixentistes són tan virtuosos, o millor dit tan santurrons, que no volen cap mena d’ensurt, cap sobresalt. Així doncs, les seves propostes s’estendran per l’exemple, fent seva el clàssic argument cristià: en un món sense pecadors no hi haurà pecat!!.
Així en paraules del guru Latouche “aquests sis objectius posen en marxa un cercle virtuós de decreixement serè, amigable i sustentable”. Com que nosaltres som un xic exaltats i trobem gent de la que no volem ser amiga, ens costa molt fer-nos a la idea de la serenitat i l’amigabilitat que pregonen.
Els sis objectius que cita en Latouche (en el més pur estil maoista: les 100 flors, els 3 antis, els 4 elements... ) son les 6R (Reevaluar, Reestructurar, Redistribuir, Reduir, Reutilitzar, Reciclar). Com que som exaltats i posem cara de pocs amics, trobem a faltar alguna R més enèrgica, una R de ruptura o de enderrocament de tot allò que ens espatlla la vida, de tot allò que ens manté en la domesticació, de tot allò que ens aliena.
Potser aquestes opinions nostres són la pulsió violenta ancestral de l’anarquisme inculte català, ja que, com deia un dels decreixentistes assistents a la trobada d’aquest juliol “ensumo un renaixement gloriós de la tradició anarquista catalana, depurada d'elements violents o analfabets”. Les paraules “depuració d’elements” tenen unes ressonàncies sinistres i sembla que a aquest moviment els hi fa por els analfabets.
Tot plegat ens recorda als discursets de la Renda Bàsica com a solucionadora universal: no cal tocar res, amb uns retocs, el sistema serà suau com la seda, bo com el pa calent i amigable com un decreixentista.
EL MITE DEL MUNICIPALISME LLIBERTARI.
Tothom busca un marc territorial del que no puguin fugir les ovelles, una adscripció que ens inclogui a tots. Alguns la van trobar a les classes socials, altres la tenen a la nació, algunes de les escoles menys classistes del moviment llibertari la tenen en el municipi... Ara el decreixentisme també s’apunta al municipalisme.
El terme municipi ve del llatí “municipium” que procedeix del verb emmurallar i vol dir població emmurallada... una muralla que priva d’entrar als enemics... i de fugir als desafectes.
El municipi és un espai administratiu, el primer graó de l’estat, l’administració de cara al ciutadà, per això tots els ciutadans d’un estat, són també veïns d’un municipi. Ens volen a tots ben emmarcats... el municipi dona llicències (des de una merceria fins una central elèctrica), recapta impostos, regula el trànsit, recull els residus, porta l’aigua potable, manté l’enllumenat... té policia i un nodrit cos de funcionaris. Particularment elabora el padró d’habitants, una importantíssima eina de control que inclou a tothom, vells i nadons, homes i dones... tots.
De fet abans d’existir el padró d’habitants la seva funció la feien els censos, actualment els padrons municipals i els cens de l’INE mantenen una interactivitat permanent. El cens és un mecanisme l’origen del qual es perd en l’alba de la civilització, molt abans dels censos romans o dels fogatges medievals i que arriba fins avui en dia amb els censos informatitzats. Les funcions dels censos son diverses: fiscals, de lleva de soldats, electoral... ha servit sempre per emmarcar a la gent, per etiquetar-la, per controlar-la i en darrera opció per eliminar-la.
Cal recordar que la informàtica moderna va néixer de la ma d’IBM que va rebre l'encàrrec del govern de l’Alemanya nazi per l’elaboració del cens. Aquesta informació va servir, entre d’altres coses, per planificar el genocidi del poble gitano i del poble jueu. El cens de Castella de 1571 va permetre dispersar per tot el país als moriscs expulsats de Granada. Finalment els padrons municipals van servir de base, al llarg del segle XIX, per a la implantació a tota Espanya de la identificació generalitzada i obligatòria (la cèdula de veïnatge, la cèdula personal i finalment el DNI l’any 1944 i ara mateix el DNIe dotat d’un xip electrònic). Cal remarcar que en la implantació del DNI els primers “beneficiaris” van ser els presos i les persones en “llibertat vigilada”.
És freqüent que molts considerin que el municipi és més “natural” que l’estat, és una qüestió de vivències i perspectives que fan que no es vegi, o no es vulgui veure, que el municipi forma part de la megamàquina estatal. El que ja no és normal és l’entestament d’alguns, suposadament ben informats, per mantenir aquesta idea.
Així es planteja la creació d’un contrapoder municipal no estatal, sense contar que al adaptar-se a una agrupació obligatòria (totalitària, o sia per a tots) es repeteix l’error d’aquells que creuen que es poden “okupar” institucions com l’exercit, la policia, el parlament... o els municipis... Els amants de la història ja saben com han acabat tots aquests intents, els “okupants” acaben essent policies, militars, parlamentaris...alcaldes... sovint més eficaços que els originals. Les institucions estatals són eines de dominació d’un sol ús, un ganivet sols s’agafa pel mànec.
>>AQUÍ HE CORTADO OTRO CACHO<<
Les monedes locals són un tema recurrent entre l’esquerra. La dificultat per imaginar un món sense diners i la impotència per entendre relacions sense obligacions fa que s’hagin inventat tota mena de subterfugis per dissimular, diverses maneres de fer veure que tenen una alternativa als diners; però aquesta alternativa resulta ser... un altre tipus de diner!
Hi han hagut moltes pràctiques de moneda local, generalment basades en unitats de temps, com els vals de treball d’Owen, o els emesos durant la revolució a Espanya, tant per col•lectivitats com per municipis, o les monedes “fundents” (que van perdent valor i per tant no es poden acumular), els SEL’s (Serveis de Intercanvi Local)...
El decreixentisme ha agafat el tema de la “moneda alternativa” com bandera, ja sigui local, regional o global(!?), a nivell local a partir de Bancs de Temps i a nivell regional i global a partir de termes encara més indefinits.
No es tracta doncs de abolir el capital, ni d’abolir el diner, ni d’abolir el mercat, ni d’abolir el treball... Es tracta, com podria dir en Latouche, de trobar un capitalisme serè, un diner amigable, un mercat sustentable i un treball serè, amigable i sustentable. Tot plegat un canvi de l’estil digne de “il gatopardo”.
EL MITE DE LA DEMOCRÀCIA DIRECTA.
Pel que sembla hi ha dos tipus de democràcia: una dolenta, la parlamentària o delegada i una altra bona, la directa. La democràcia directa és una de les banderes tradicionals de l’anarquisme quan tracta de donar explicacions de com serà el món que predica.
Com passa sovint el principal problema ve al intentar saber que carai és cada tipus de democràcia. Ací deixem a part la parlamentària o de delegació i ens centrem en la directa que és la que citen molts del decreixentistes.
Es sol entendre per democràcia directa aquell mètode de gestió que és assembleari i en que els delegats, portaparaules, executors d’acord de les assemblees son revocables i no tenen un caràcter deliberatiu sinó d’aplicació d’acords...
En el que no hi ha acord en les diferents interpretacions del terme és en el grau de vincle dels acords. Si els acords són vinculants per els participants estem davant d’una cosa, si no són vinculants estem davant d’una altra. Un altra punt és l’abast: una assemblea de municipi inclou tots els veïns del municipi o sols els que s’hi vulguin vincular? Si inclou a tots i és d’acord vinculant ens trobem davant d’un model d’autoritarisme col•lectiu de la majoria, quelcom semblant a un soviet.
La interpretació que es fa de la democràcia directa oscil•la molt segons el tipus de demòcrata directe. Uns pensen que el referèndum és la seva millors eina, per això la subvarietat dels demòcrates electrònics que volen fer referèndums diaris per internet. Altres defensen com a tal els insípids processos participatius que darrerament ens enfarfeguen, sobretot a la política local, com els pressupostos participatius de l’Agenda 21, els forums de diverses condicions i tipologies, el psicotitzables NIP’s...
Un exemple de tot això és un document molt difós entre els MMSS, especialment entre els seguidors del decreixement “MANIFEST DEL NOU MUNICIPI. Per una globalització des de baix, solidària i no jeràrquica” on ens pinten una “democràcia directa” on governa un comitè de representants de Associacions, Gremis, Sindicats, Organitzacions... tota una mostra del que s’anomenava democràcia orgànica (en el franquisme) o democràcia corporativa (en el feixisme italià).
EN RESUM.
És com si en un tren que es dirigeix a 180km per hora vers una paret els passatgers s’organitzessin comunitàriament per decidir qui fa de revisor i qui de conductor, la temperatura de la climatització, el menú del bar, la velocitat del tren, el combustible a utilitzar... però no parlessin de parar-lo o saltar d’ell en marxa.
La majoria dels decreixentistes ens proposen una societat on continua existint el mercat, la mercaderia, el diner,... la dominació i la domesticació. Ens proposen una, més que dubtosa, sortida del capitalisme, però no una sortida de la societat ni de la civilització. A la llarga un decreixentisme reeixit desemboca o be en un neomediavalisme controlat corporativament per gremis i Consells de Vila o en un neoautoritarisme de rel ecològica (o les dues coses alhora). A on no arribarem amb el decreixentisme, al menys el decreixentisme dominant, és a una societat llibertària (que ja seria molt) i molt menys a una situació d’anarquia.
El decreixentisme ens fa una proposta senzilla i realitzable: aprimar la vaca. L’únic inconvenient és que, per prima que quedi, continuarà essent una vaca.

;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;;
Bueno ha quedado muy largo casi era mejor dejarlo como estaba... en fin dereceomuere aquí tienes una opinión diferente a la del reformista con el que has abierto el tema.