Historiador o drapaire?

Historiador o drapaire?

 

Un fantasma amenaça la ciència històrica, el fantasma de la falsificació. L'amnèsia, pactada pels sindicats i partits polítics de l'oposició democràtica amb els últims gestors de l'Estat franquista, va ser una altra derrota més del moviment obrer en la Transició, que va tenir importants conseqüències per a la memòria històrica. L'amnistia va significar també amnèsia, i va imposar l'oblit deliberat i "necessari" de tota la història anterior a 1978. Calia reescriure una nova Història Oficial, ja que la versió franquista i la antifranquista ja no servien al nou poder establert.

En l'actualitat (2019), esvaïda de la memòria col·lectiva qualsevol referència conflictiva, antagònica, o que posés de manifest que la Guerra civil va ser també una guerra de classes, ha culminat ja la tasca de la seva recuperació com a episodi de la història burgesa. Els mandarins de la Història Oficial, minimitzat, ocult i ignorat el caràcter proletari i revolucionari de la Guerra civil, escometen la recuperació del passat com a relat de la formació i consolidació històrica de la democràcia representativa, o en les autonomies històriques, com a justificació de la seva constitució en nació.

L'objectivitat, com a idea platònica, no existeix en la realitat d'una societat dividida en classes socials. En el cas concret de la Guerra civil, la Història Oficial es caracteritza per la seva extraordinària ineptitud i la seva no menys extravagant actitud. La ineptitud rau en la seva incapacitat absoluta per assolir, o si més no intentar-ho, un mínim rigor científic. L'actitud ve donada per la seva conscient negació de l'existència d'un potentíssim moviment revolucionari, majoritàriament llibertari, que va condicionar, es vulgui o no, tots els aspectes de la Guerra civil.

La Història Oficial planteja la Guerra civil com una dicotomia entre feixisme i antifeixisme, que facilita el consens entre els historiadors acadèmics d'esquerra i dreta, els nacional-catalanistes i els neoestalinistes que, tots junts, coincideixen a descarregar el fracàs republicà al radicalisme de anarquistes, poumistes (militants del POUM) i masses revolucionàries, convertides així en boc expiatori.

Amb la ignorància, omissió o minimització de les connotacions proletàries i revolucionàries que van caracteritzar el període republicà i la Guerra civil, la Història Oficial aconsegueix posar-ho tot del revés, de manera que els seus principals popes s'imposen la tasca de reescriure-ho tot de nou, i consumar d'aquesta manera l'expropiació de la memòria històrica.

La derrota política (que no militar) dels anarquistes al maig de 1937, a Barcelona i a tot Catalunya, i la repressió contra el moviment llibertari durant l'estiu de 1937 va ser acompanyada per una campanya d'infàmies, degradacions, fal·làcies, insults i criminalització , que va substituir la realitat social i històrica per una nova realitat: la llegenda negra antillibertària. Per primera vegada en la història una campanya de propaganda política substituïa la realitat del que ha passat per una realitat inexistent, artificialment construïda. George Orwell, testimoni i víctima d'aquesta campanya denigrant de falsedats i demonització, va portar a les seves novel·les a l'omnipotent Gran Germà. Com escrivia en la seva novel·la 1984: "Qui controla el passat controla el futur. Qui controla el present controla el passat ".

Hi ha una contradicció flagrant entre l'ofici de recuperació de la memòria històrica, i la professió de servidors de la Història Oficial, que necessita oblidar i esborrar l'existència en el passat, i per tant la possibilitat en el futur, d'un temible moviment obrer revolucionari de masses. Aquesta contradicció entre l'ofici i la professió es resol mitjançant la ignorància d'allò que saben o haurien de saber; i això els converteix en INÚTILS. La Història Oficial pretén ser objectiva, imparcial i global. Però es caracteritza per la seva incapacitat per reconèixer el caràcter classista de la seva pretesa objectivitat. És necessàriament parcial, i no pot adoptar més perspectiva que la perspectiva de classe de la burgesia. Exclou del passat, del futur i del present a la classe obrera. La Sociologia Oficial insisteix en convèncer-nos que ja no existeix la classe obrera, ni el proletariat, ni la lluita de classes; a la Història Oficial li toca convèncer-nos que mai va existir. Un present perpetu, complaent i acrític banalitza el passat i destrueix la consciència històrica. Millor drapaire i col·leccionista de papers vells que historiador!

 

Agustín Guillamón

Col·leccionista de papers vells

 

 

Aviso Legal  |  Política de Privacidad  |  Contacto  |  Licencias de Programas  |  Ayuda  |  Soporte Económico  |  Nodo50.org