Per una Metafísica Radical

Para el debate en torno a la higiene ética en el comportamiento anarquista, y la ética y moral del Anarquismo. Filosofías de vida, cuestiones morales, vida sana, etc.
Responder
Avatar de Usuario
Chimaera monstrosa
Mensajes: 3070
Registrado: 14 Ago 2004, 17:37

Per una Metafísica Radical

Mensaje por Chimaera monstrosa » 16 Ene 2019, 22:17

Per una Metafísica Radical

La Metafísica pot ser entesa com la tasca de donar el significat adient de les paraules, i açò es pot fer amb raonaments o descrivint poesies. Un projecte vital prompte ha de plantejar-se si vol existir, de quina manera fer-ho; amb una determinació cap a la veritat, o sense tenir aquesta en cap consideració.

La veritat la podem contextualitzar en diversos aspectes; primer la de l’empresonat que viu de forma punyent la concreció que la veritat fa en ell; de la seva decisió d’existir o de sobre-existir en aquest medi limitat física i sensorialment. Una altra determinació de la veritat es dona en la ciència i el saber. Si estimem el saber, volem satisfer un model o un mètode que ens permeti enfilar-nos cap a la veritat de forma objectiva; si parlem de ciències és perquè tenim un mètode empíric que a partir d’experiments permet enunciar lleis que amb la repetició de resultats observacionals en diversos laboratoris es poden afirmar com adequades a les observacions; encara que aquest mètode siga con a les matemàtiques, exposar a la comunitat científica una demostració per a que tracten de trobar o no la seva correcció formal.

En les diverses branques del saber, si tenim un interès en aquest, deu de ser un interès per el saber cert i vertader; per a separar la subjectivitat de l’objectivisme i en el saber que ens dòna la història, que no és una ciència ni cap falta que li fa, l’interès és en el saber fer de l’historiador per a aproximar-nos al context històric i fer-nos lògiques i entenibles les evolucions que ha viscut la història.
Encara un altre aspecte de la veritat és el de la virtut; si volem viure com a subjectes lliures entre iguals hem d’aproximar-nos amb esforç més cap a la veritat com a forma de viure, en el nostre dia a dia; que no a viure amagats i poregosos, en la contínua delació i la foscor de la paraula falsa i gavisera. Amb aquesta virtut de la paraula vertadera viu la persona realitzada quan compleix la paraula donada. No és ja la veritat sobre u mateix si no l’esforç en complir el compromís de la paraula donada que ens fa justs i dignes i vullguem o no aquests dos aspectes de la veritat, per dir-ne així la veritat com a moral són dues cares d’una mateixa forma de la veritat i són una moral autònoma, que no ens ve donada des de l’exterior i és indispensable la seva aproximació en qualsevol forma digna i virtuosa de viure.

Avatar de Usuario
Chimaera monstrosa
Mensajes: 3070
Registrado: 14 Ago 2004, 17:37

Re: Per una Metafísica Radical

Mensaje por Chimaera monstrosa » 24 Ene 2019, 23:15

Existir és lluitar

Aquest enunciat que hem escoltat de vegades resulta més punyent en aquells qui volem canviar el que es suposa que és com han de ser les coses. Anem per parts i primer serà dilucidar l’enunciat «Existir és lluitar». Aquí el ver ser que uneix els dos verbs, Existir i lluitar té un significat de implicar, i es dona en els dos sentits. És a dir, existir implica lluitar i també lluitar implica existir.

Hi ha veritats intemporals, sens dubte, però no són aquestes les veritats del que suposem que és la ciència exacta. Per exemple «1 + 1 = 2» és veritat si abans hem definit el que és l’1, el igual i la suma. Són conclusions demostrades a partir d’uns principis enumerats com axiomes. Un altre exemple, donats els nombres racionals, podem dir que per a qualsevol nombre positiu racional donat sempre podem trobar un altre nombre racional positiu menor que aquest; Encara un altre cas, la lògica proposicional és una ciència que sorgeix i s’acaba amb ella mateixa, és veritat a partir dels seus principis i en ells s’esgota. Aplicant la lògica proposicional a l’enunciat «Existir és lluitar» podem dir que existir implica lluitar i que lluitar implica existir així podem dir que hi ha existència sí i sols sí hi ha lluita i viceversa. Però la lògica formal aplicada als enunciats del mon real presenta problemes d’aplicabilitat.

Per exemple la pròpia natura de la contradicció aplicada al món real ens remarca la diferència entre els enunciats i la realitat, per exemple un enunciat diu que a implica c i un altre que b implica no_c, i encar un altre diu que a i b són certs; així tenim que si tots tres enunciats són certs es dona que c i no_c són certs, i això és una contradicció i aplicat al món real vol dir que algú menteix. Fins i tot avaluant la pròpia natura del fenomen de la veritat i la realitat es pot enunciar que a és cert i que b és cert; llavors c és cert i no és cert al mateix temps i a l’hora. Recargolant un poc més la lògica aplicada al problema de la veritat podem dir que algú menteix i que algú no menteix a l’hora. Però açò no és una contradicció si no que ampliant la lògica per a afitar millor els enunciats sobre el món el real podem dir que la negació de l’enunciat «algú menteix» no és «algú no menteix» si no que «no_algú menteix»; i donat un conjunt múltiple de subjectes que poden emetre enunciats certs o falsos, «no_algú menteix» serà que «ningú menteix» i afirmar que «no_algú diu la veritat» serà dir que «ningú diu la veritat»; i el conjunt complementari de «algú menteix» serà dir que existeix ningú, algú o alguns però no tots que no menteixen, així veiem que apliquem la negació i el complementari al subjecte «algú» i no al verb «mentir» o no solament al verb «mentir».

El paper és molt sofert i pot suportar quasi qualsevol cosa i hi ha gent amb molta facilitat per a crear realitats paral·leles que fins i tot tenen més validesa que la pròpia realitat en alguns aspectes útils de la vida. Aplicant aquestes categories intemporals «Existir» i «lluitar» al fenomen de la vida, qualsevol ésser viu es desenvolupa i s’ha adaptat en la seva història natural a la lluita per la supervivència. Per exemple un arbre en la seva història natural, té un antecessor unicel·lular que es va decantar per obtenir energia de la llum del sol i en aquesta lluita continua, també va optar per ser pluricel·lular, per sortir de l’aigua, per vascularitzar-se, per tenir flors i per reproduir-se de forma sexual, ja que aquest tipus de reproducció està molt més adaptat als canvis en el medi ja que barreja dues dotacions cromosòmiques obtenint una variabilitat molt més gran que no les mutacions que puguin ocórrer en una línia germinal asexual. Així des de que va sorgir la reproducció sexual, aquesta s’ha fet prioritària i les ocasions en les que es perd constitueixen camins apartats avocats a l’extinció.

Però la sentència «Existir és lluitar» no sol expressar-se per a referir-se a les ciències exactes o la història natural, si no que indica una opció vital d’aquell qui activament busca un futur millor per a la condició humana. L’accepció que ací usem com a existir seria l’evolució del concepte ésser, que amb la visió de la física moderna constituïda per lleis universals, s’explica millor amb el terme existir que no amb el d’ésser. El verb ésser té una connotació d’intemporalitat, en contraposició a existir que implica un procés, una lluita per continuar existint, per evolucionar i assolir noves fites, existir per tant implica un ser més dinàmic. Per a referenciar el que és en un temps determinat tenim el «Da-Sein» Heideggerià, es a dir el que s’ha traduït com a ser-ahí i també com al verb «estar».

Existir en la seva dinàmica implica lluitar; s’existeix per una lluita contra el deixar d’existir; en darrera instància i sense la dimensió temporal; existir equival a ésser però si podem dir existir és perquè estem en un procés de creació que no vol acabar i que ens aporta coses noves.

Avatar de Usuario
Chimaera monstrosa
Mensajes: 3070
Registrado: 14 Ago 2004, 17:37

Re: Per una Metafísica Radical

Mensaje por Chimaera monstrosa » 28 Mar 2019, 20:52

Crítica de la Cultura

En una primera accepció més immediata, la crítica de la cultura es refereix a l’enteniment del que és aparent i a l’hora apunta a una altra realitat de la que volem saber el seu origen més primigeni, que apareix per a ser negat i torna a la immediatesa de les coses que són tal com són. És a dir, el ser en referència a allò més immediat es la negació de la causa darrera de la realitat, un exercici absolutament inútil que acaba referint-se a ell mateix més enllà de qualsevol objectiu proclamat o ocult. La resposta a aquest artifici i a la realitat a la que es refereix aquest fet, no cal dir-ho, deu ser un No, un No per la seva inutilitat al fet mateix, a allò immediat que més que referenciar imposa i un No als seus objectius confessos. És aquest No tot l'avantatge que podem treure d’aquest fet repetit i rebutjat de l’única i totes les formes possibles.

Sincretitzant aquesta crítica, ara referida als objectius de la creació cultural, pot ser útil repensar l’hermenèutica dels textos per indagar els objectius ( entenent en un autor els objectius com una forma de fer política) i saber així la utilitat del text. Ens referim a cultura com el conjunt d’assajos polítics que pretenen moure la Història o al menys donar testimoni del seu recorregut. En autors interessants, com Foucault, costa pensar per els seus assajos que no fóra anarquista, i en canvi era militant comunista, que per exemple va lloar l’Iran dels Ayatolah com tants comunistes per a després desdir-se quan el motor de la Història va tornar a donar la raó als postulats anarquistes que diuen que «el poder corrompeix», el mateix que va ocórrer amb la xina de Mao o la Bolivia d’Evo Morales en la qual alguns indigenistes teníem alguna esperança real.

Diu Feyerabend en el seu llibre «Fairwell to reason» que de vegades cal superar els límits de la raó per a eixamplar les possibilitats el discurs, en el mateix llibre on diu el seu tant anomenat ‘Tot s’hi val’, sols que ell esmenava ‘Tot s’hi val si és per a l’avenç de la ciència’, però molta gent s’ha quedat amb la primera meitat de la frase sense haver llegit mai el llibre. Des d’aquesta concepció de l’autor la raó és un bloc monolític on el que està fóra es condemnat a la follia, una zona gris de gent exclosa de la societat on el poder actua gestionant la il·legalitat -com diu Delleuze-. La integració a la societat seria una cursa cap a la cima de l’èxit social on hi ha camins més fàcils i d’altres amb reballades que fan tornar enrere o sortir a la zona gris d’exclusió on ja no hi ha aquesta preocupació del subjecte per arribar a la cima, perquè senzillament està exclòs, li resulta impossible i la seva preocupació és com el poder gestiona aquest espai extern a la raó. Però des d’un altre punt de vista, el discurs és una tensió entre el caos i l’ordre on tots dos poden ser regeneradors i creadors de noves formes de pensament, un caos que surt quan l’ordre es col·lapsa a si mateix en el seu intent de assolir totes les possibilitats de la generació de nous conceptes a partir dels seus principis fundadors, dels seus axiomes.

Avatar de Usuario
Chimaera monstrosa
Mensajes: 3070
Registrado: 14 Ago 2004, 17:37

Re: Per una Metafísica Radical

Mensaje por Chimaera monstrosa » 07 Jun 2019, 23:24

De l’u al tot i viceversa

Més enllà de consideracions pràctiques sobre la unicitat, l’alteritat, la totalitat, el que hi ha entre una part i l’altra o entre una part i el tot, i també el que no es pot admetre com pertanyent a l’ésser - el No-Ser en el sentit d’Heràclit -, l’ésser no es pot demostrar de forma rigorosa pertanyent a cap adequació a priori que puguem fer d’ell.

Si pensem l’ésser com a pluralitat sorgeix una pregunta, de vegades intencionada: «i donada la pluralitat del Ser, quin dels seus elements es podria considerar com a més important?». No tenim resposta ni respostes però en l’ordre pràctic de les coses, hi ha una axioma – i per tant no demostrat, si no punt de partida de posteriors raonaments o branques de la matemàtica tant si l’acceptem per un costat com si el rebutgem per l’altre – que diu que qualsevol, i per tant tots els conjunts, sempre tenen un element que pertany al conjunt que es pot considerar com a primer element del conjunt considerat, en alguna ordenació que puguem fer del conjunt – ara dividit en aquest element principal per un costat i la resta d’elements per un altre -; i per tant també del conjunt format per el conjunt de tots els conjunts i que conté tots els elements de tots els conjunts.

Si encetem un procés sense fi de buscar el següent element principal en el conjunt resultat d’extreure el primer element més important, aquest procés en un conjunt finit es resol en un instant, al mateix moment en que es formula, i ni tant se val amb un diferencial de temps si no amb un temps 0 el procés formal està complet; però si prenem com a conjunt el resultant d’aplegar qualsevol ens – tot allò que es pot anomenar com un poema, un clavell, un conjunt agregació de qualsevol conjunts, un element de qualsevol conjunt i tota mena de formalismes en la teoria de conjunts- i encara que rebutjant l’axioma abans anomenat de l’existència de l’element principal i prenent aquest element principal per un procés atzarós i no repetible, el procés d’ordenar el conjunt de tots els ens no te fi, ja que a cada instant podem definir nous conjunts sortint de les operacions formals sobre conjunts que es poden realitzar amb els conjunt resultants de l’etapa anterior on havíem extret l’element principal; per exemple el conjunt resultant d’aplegar com a elements tots els conjunts i subconjunts possibles en l’instant anterior; i així ja tenim almenys un nou conjunt un instant després que serà un conjunt de conjunts reiteradament. En principi fins arribar a la trivialitat de considerar un conjunt format per el conjunt buit.

Avatar de Usuario
Chimaera monstrosa
Mensajes: 3070
Registrado: 14 Ago 2004, 17:37

Re: Per una Metafísica Radical

Mensaje por Chimaera monstrosa » 25 Oct 2019, 15:09

La llibertat en sentit ampli


En la sèrie de crítiques de Kant, ell mateix afirma que la crítica de la raó pura tracta del coneixement sense el seu objecte: l’experiència i l’aparent, sense fer metafísica afirma ell. No fa ús aquí dels judicis sintètics a priori si no que construeix uns raonaments sobre què és necessari en el coneixement per a poder aplicar-lo a la realitat. També diu que una altra de les seves crítiques, la crítica del judici és una crítica del judici estètic i per tant subjectiu i irrepetible. En la seva crítica de la raó pràctica que ens ocupa ara, diu que és el que alguns anomenen metafísica, es a dir els raonaments que podem realitzar sobre allò aparent més que les condicions del coneixement d’allò noümènic o suprasensible sobre el qual només se’ns presenta la interferència de la matèria i energia (pensant en termes contemporanis de la física).

La raó pura parla de la possibilitat dels judicis sintètics a priori però no es concreta sobre cap exemple d’aquests judicis sintètics, el que sí que fa és raonar de forma ordenada i estructurada sobre les categories a priori del temps i l’espai com a condicions necessàries del coneixement; però no es diu res concret sobre aquest coneixement que obtenim aplicant esquemes transcendentals com el de la raó pura.

Ja fent metafísica, sorprèn o no l’encert de donar a la llibertat la condició de llei primordial, ja que és condició de la llei moral, com diu al següent fragment de la crítica de la raó pràctica:

«Pero, además, de todas las ideas de la razón especulativa, la libertad es la única de la cual sabemos a priori la posibilidad, aunque sin inteligirla, porque es la condición de la ley moral que sabemos. (crítica de la razón práctica)»


També diu que la llibertat suposa un problema per a molts empiristes; ja que no poden mesurar-la o observar-la en els seus experiments. Llavors hi havia dues postures enfrontades, els deterministes i els indeterministes. Per a un determinista, donat un moment en el que es tenen mesurats tots els objectes, les seves velocitats i posicions, es pot conèixer per a qualsevol moment futur la seva composició. Kant fonamentant-se en que la llibertat és condició de la moral -no podríem jutjar a ningú com a bo o dolent si el futur estiguera predeterminat-, troba la importància cabal de la llibertat en la metafísica, es a dir, fent un ús pràctic de la raó troba una llei de la realitat.

Va fer falta més d’un segle per a que el principi d’indeterminació es demostrara de vàries maneres amb el mateix resultat com a part fonamental de la física, i avui dia el determinisme és més ignorància que altra cosa.

Seguint amb el llibre de Kant, i en consonància amb el que entenem per el terme «pràctic», o siga, allò que ens pot ser útil de forma immediata; tenim la seva primera enumeració de l’imperatiu categòric que segons la traducció del llibre diu:

«Ley fundamental de la razón práctica pura

Obra de tal modo que la máxima de tu voluntad pueda valer siempre al mismo tiempo como principio de una legislación universal.»

Raonant sobre aquest imperatiu que Kant considera a priori, i almenys se’ns fa comprensible a tots aquells qui tenim una moral positiva, que és un principi moral que es pot intuir i és d’alguna manera present abans de qualsevol concepció a priori; Kant diu que més enllà de lleis patològiques, de apriorismes en la moral -i de tota altra manera-, la millor forma de guiar l'educació cap a una moral autònoma és criticar els exemples dels errors d’aquells qui no segueixen l’imperatiu categòric. En efecte, és fàcil educar criticant els errors dels altres i açò no demana un especial esforç ètic i moral en qui educa; així es podria aconseguir que l’imperatiu categòric s’estenguera en una societat futura, o almenys eixe és el desig de molts anarquistes.

Però parla ben poc Kant en els seus textos de la noció de veritat, i ignora en aquest llibre sobre la raó pràctica la importància de la templança que la voluntat de veritat -segons Kant la voluntat és la capacitat de posar màximes morals encaminades a un objectiu- té com a formadora de morals autònomes. El desig i amor per la veritat que dóna autonomia ètica, moral i de tota mena a les persones que s’esforcen en aquesta, no orienta cap a un imperatiu categòric de forma directa, però permet entendre i apreciar en moltes qüestions alguns dels seus perquès i alguns dels seus fonaments importants -en un coneixement finit com puga ser el d’un ésser racional que filosofa-. És l’ésser humà front al desig de veritat on s’enfronta a les pitjors tempestes que li puga proporcionar la societat, tot i tenir un bon cor i bones intencions, i és aquí on la llibertat pren la seva dimensió més fonamental.

Ja denota Nietzsche aquesta despreocupació de Kant per la veritat com a entitat moral, per exemple diu que Kant va injectar el seu verí mortal a la societat amb la seva metafísica -potser es referia a aquest llibre- i sembla dedicat també al llibre que ens ocupa el seu petit opuscle «Sobre veritat i mentira en sentit extramoral». Kant és una contínua font d’inspiració antitètica per a Nietzsche en la seva creació vitalista.

Respecte a l’empirisme en la moral diu Kant en la pàgina 64 de la versió castellana:

«el empirismo arranca de cuajo la moralidad en las intenciones, para poner subrepticiamente en su lugar del deber algo totalmente diferente, a saber, un interés empírico con que las inclinaciones se acomodan entre sí, y además, precisamente por esto, con todas las inclinaciones que degradan a la humanidad si son elevadas a la dignidad de principio práctico supremo, y como, no obstante, son tan favorables a la mentalidad de todos, por esta causa es mucho más peligroso que toda exaltación que nunca puede constituir un estado duradero de muchos hombres.»


Si es considera que científicament es pot fundar una moral, es consideren útils i profitoses les actuacions en l’ànim cap a la llei moral, es a dir, que heterononament es pot fundar la moral i que aquesta és positiva. Una solució habitual és fundar en el desig de felicitat un absolut del destí humà, com van fer ja els epicuris (L’epicureisme és un moviment que desitja una vida feliç mitjançant la cerca intel·ligent de plaers i l'ataràxia -absència de torbació- al segle IV a.C.), i també aquesta és un solució habitual i dogmàtica en l’intent de fer ciència de l’aplec d’estudis i experiments sobre el comportament humà. Falta ací una consideració sobre la immanència de l’indeterminat en l’ésser humà i diu Kant que es suposa que així s’actua sobre l’ànim cap a la llei moral, però que no deixa de ser una suposició sense veritable fonament i fins i tot és perillosa, ja que funda una societat amb una moral heterònoma donada des de l’exterior del sentiment humà i la seva llibertat. Segons ell aquesta suposada acomodació de les inclinacions a la moral fonamenten la societat que les sustenta en una indignitat, tot i ser favorable a la mentalitat de tots fonamentar en la felicitat la resta de l’existència.

Es confon per tant la recerca d’allò bo amb la recerca d’allò complaent; igual que no és el mateix allò roin que allò displaent. No sabem perquè la voluntat és lliure ni sabem com és possible suposar la llei moral a priori i com pot aquesta determinar la voluntat, però més enllà de l’individu podem apreciar societats més o menys avançades cap a una moral autònoma, i per a açò és important tenir com a fonament absolut la llibertat, ja que sols aquesta permet a l’individu créixer cap a una voluntat autònoma.

Imagen
Epicur de Samos (341 a.C.), fundador de l’escola del epicureisme

Explicar la felicitat com a l’objectiu de la vida de l’ésser humà és perfectament comprensible per tothom, sense entrar en consideracions que vagen més enllà, però també és igualment comprensible explicar l’interès de la vida humana com a la satisfacció de les necessitats intel·lectuals. Realment no entenem la teleologia -darreres finalitats de les coses- de la vida ni de moltes coses però no arribarem a dir que fa felicitat no és dels objectius de la vida de les persones, però sembla que no és adequat doblegar totes les voluntats a obtenir la felicitat -cosa que poden proporcionar les drogues; furtant un temps que després reclama la substància per a mantenir un mínim estat de benestar-. Per suposat qualsevol és lliure de drogar-se amb el que li semble més adequat, així com a posar-se com a darrer objectiu la felicitat, el dolor, el macramé o el cultiu de alvocats; però el que ací estem discutint és tenir una certa consciència de diversos objectius que donen sentit a la vida d’una forma positiva i satisfactòria; i segons Kant orientar la voluntat cap a l’imperatiu categòric és la llei pràctica pura; aquella que coneixem a priori i que ens ve donada més enllà de les possibilitats de l’enteniment per a sorgir del raonament de les coses sensibles; es a dir de la metafísica.
Última edición por Chimaera monstrosa el 08 Nov 2019, 11:39, editado 3 veces en total.

Avatar de Usuario
amnesiakush
Mensajes: 12
Registrado: 03 Sep 2018, 03:59

Re: Per una Metafísica Radical

Mensaje por amnesiakush » 30 Oct 2019, 05:10

Por que os empeñáis en escribir en catalán en un foro en el que se habla en castellano? Lo pregunto de verdad, a veces veo algunas cuentas con el traductor en link, pero tu ni si quiera tienes eso.
Yo soy de Galiza y podria escribir en galego, pero no le encuentro el sentido a escribir en un idioma diferente al español, todo está en español en el foro y el 99% de los post son en español, menos unos pocos en catalán, debemos ser idiotas o españolistas los galegos y vascos que escribimos en español.
O quizás escribas solamente para los catalanes del foro, yo que se...
Lo que se es que lo que siento al leer de repente un post en catalán es lástima, si estás en un foro en el que se escribe en inglés y de repente escribes en euskera, pues además de parecer gilipollas, parecerá que quieres llamar la atención y lo peor es que no lo vas a conseguir, por que la mayoría no va a traducir tu mensaje por que te haya salido d los cojones escribir en un idioma que no entiende la mayoría de los lectores y
Ya veo que de siempre hubo quien escribe en catalán por aquí, pero nunca he visto un post al respecto ni nada, por eso aprovecho tu hilo en catalán para preguntar y de paso dar mi opinión.

Avatar de Usuario
Chimaera monstrosa
Mensajes: 3070
Registrado: 14 Ago 2004, 17:37

Re: Per una Metafísica Radical

Mensaje por Chimaera monstrosa » 11 Nov 2021, 14:36

La realitat és política

«When a man lies, murder is over the world»
Metallica


Aquesta afirmació de P.K. Feyerabend és una forma adequada i útil d’interpretar la realitat, per més que molts parlen de la fi i la mort de les ideologies, només amaguen el seu interès per fer una reflexió sobre l’esquerra.
El terme «esquerres» prové de la disposició dels diputats populars en el parlament francès prerevolucionari. Tots hem vist plànols en els que la ideologia de la gent o els partits es situa en un eix polític dreta-esquerra i un altre nacionalista, però si fem una enquesta amb unes poques preguntes ja ens pot eixir un model multi-avaluat on reflexa la ideologia o personalitat de cadascú.
En una segona aproximació a P.K. Feyerabend, les ideologies competeixen entre elles per ocupar més espai. Aquest model també està encertat en expressar aquestes entitats abstractes que actuen de forma autònoma. Els qui diuen que la ideologia és un marc estret per a interpretar la realitat, no tenen en compte que la teleologia darrera de les nostres accions és immanentment ideològica.
Aquesta expilació competitivista del comportament de les ideologies és molt encertada, però com hem vist les persones i les entitats s'auto-defineixen -constantment- i això determina el seu moviment i extensió; i ho fem en molts aspectes que podem considerar polítics o no. Aquest aspecte vist per Delleuze li porta a dir que «El sistema fagocita axiomes». Així podem definir amb diversos adjectius, graduats fins tot, la idiosincràsia de les entitats.
Entrant en matèria, s’afirma i amb raó que la CNT és un organisme de síntesi; i ho és en el sentit dialèctic d’una organització que busca la transformació social fins a nous horitzons. En aquest sentit no és només dialècticament materialista si no dialècticament transcendental en el sentit més Hegelià de la paraula; forjada quan l’idealisme alemany narrava els avenços d’una societat on les dones deixaven ja de buscar ingressos extra fora de la casa amb la prostitució i més persones assolien el dret a la paraula.
Un altre exemple serà el socialisme actual que no sobrepassa els límits dels de un organisme de anàlisi. Queda lluny aquell temps en el que els socialistes oferien els seu pit a les bales enemigues per a conquerir una casamata o un niu de metralladores. Ara vivim en democràcia i els votants són responsables fins i tot de les més abjectes promeses electorals buscades en el fons de la misèria humana. El socialisme no s’oposa a que un cabdill realitze les pitjors ignomínies que impedeixen avençar a la societat. La llei mordassa o la reforma laboral són exemples de que abans que un canvi positiu es busca alguna porta giratòria d’algun monopoli de facto.
El socialisme actual està imbricat amb els medis de masses on la seua anàlisi de les possibilitats de la depravació humana nodreixen de mala qualitat l’esperit dels ciutadans. Ja sabem el que pot fer un cabdill, ara els anarquistes ens preguntem «què pot fer el socialisme?»
De vegades l’únic avanç objectiu de l'esser humà com la pràctica desaparició del canibalisme arriba a relativitzar-se guanyant l'embat aquells qui consideren correcte devorar els cervells dels enemics; si més no com a anècdota antropològica de que a l’esser en absolut encara li queden tasques pendents després de milers d’anys d’art i llenguatge

Avatar de Usuario
Chimaera monstrosa
Mensajes: 3070
Registrado: 14 Ago 2004, 17:37

Re: Per una Metafísica Radical

Mensaje por Chimaera monstrosa » 18 Feb 2022, 18:15

El àmbit d’aplicació dels resultats en Biologia

Si li preguntem a un enginyer què és un sistema ens dirà que és tot allò inclòs dins dels límits que nosaltres arbitràriament posem per a determinar l’estudi. I aquesta afirmació és prou vàlida també en els límits o àmbit d’aplicació que posem a uns resultats obtinguts en biologia dels quals volem ampliar les conclusions més enllà dels limitats marges d’uns cubells o unes plaques Petri, no de bades la ciència coneguda com sistemàtica és la que s’encarrega de l’estudi de la classificació i relacions filogenètiques dels éssers vius. Açò no passa en física, on segons el principi de relativitat les lleis de la física són les mateixes en tot l’univers.

En biologia també hi ha alguns principis d’ús universal, com que els essers vius estan determinats per les lleis de la termodinàmica, que tots els essers vius en algun moment del seu cicle vital deuen créixer i també multiplicar-se i també dispersar-se i ocupar altres espais on desenvolupar-se. Si considerem els virus, aquests en general ni creixen ni decreixen i no tenen un metabolisme propi si no que parasiten el metabolisme de les cèl·lules que infecten.

A l’hora de determinar els àmbits d’aplicació d’un estudi determinat que acabem de resoldre, en general a posteriori i en l’apartat de conclusions de l’article publicat on siga i de forma més o menys fiable, ens preocuparem de consultar bibliografia i bases de dades per a veure l’abast del nostre estudi. Com he citat d’un estudi on comparava la posició de les sedes i quetes en els pleòpodes de diversos exemplars d’una mateixa soca d’Artemia i no apareixia cap patró regular, podia concloure que la posició de les setes i quetes en els pleòpodes en algunes soques d’Artemia no tenia valor taxonòmic -exemple que ens servirà per a discutir sobre sistemàtica-. La taxonomia en particular és el mode de ordenar els organismes en un sistema de classificació format per una jerarquia de taxons niuats i ve després de la cladística que determina les relacions filogenètiques entre organismes. En el cas concret que ens ocupa, i sabent que per exemple s’usa el nombre i disposició de les quetes en el cap d’alguns dípters -que també són artròpodes com els crustacis d’Artemia – com a característica taxonòmica que permet separar espècies concretes d’un mateix gènere de insectes dípters, podem veure que l’àmbit d’aplicació comprovat en l’exemple d’Artemia no arriba al de soca i en els dípters s’usa amb èxit en la sistemàtica d’espècies dins d’un gènere. L’èxit d’una característica taxonòmica depèn de la seva conspicuïtat, així és prou fàcil mirar l’esquema de la venació de les tràquees a les ales de les papallones i així determinar família, gènere i espècie; però ja resulta més complicat -cada vegada menys- comparar fragments determinats de l’ADN o tot el genoma com a tècnica de camp. Però tot i això hui en dia és indispensable fonamentar la taxonomia i les seves característiques més conspícues en l’estudi de l’ADN i aquestes característiques fàcilment visibles deuen corroborar els estudis genètics si no tenim registre fòssil.

La conspicuïtat de les característiques taxonòmiques a un determinat nivell de la jerarquia de taxons requereix una escassa variabilitat fenotípica en el recorregut dels taxons a estudiar, com per exemple ocorre en les flors de les plantes que permeten fer taxonomia a gairebé tots els nivells taxonòmics des de gènere fins a superclasse de les plantes amb flors. Com encertadament va fer Linneu en el seu Systema Naturae [1758] sense creure ni pensar en l’evolucionisme i on bona part de la sistemàtica botànica es basa en les característiques més invariants de les disposicions florals. Resulta paradigmàtic que la sistemàtica Linneana siga una de les majors corroboradores de la teoria de la Evolució. En botànica resulta que és molt més freqüent la variació fenotípica de tijes i fulles -que a més presenten poca diversitat de característiques mesurables a diferència de les flors- on fins i tot dins d’una mateixa espècie i subespècie, per exemple entre un ecosistema fred i un més caluròs presenten diferències notables que ens fan confondre la mateixa espècie com distintes o també diverses espècies com la mateixa. A mesura que arribem als nivells menys generals i més particulars de la taxonomia, les característiques més variables comencen a tenir major utilitat.

Imagen

En sistemàtica, com hem dit, l’àmbit d’aplicació es determina majoritàriament a posteriori; una vegada tinc una nova espècie mesurada fenotípicament o una seqüència genètica determinada, passe a buscar bibliografia i bases de dates que me permeten fer biologia comparada. Per exemple si obtinc la seqüència de la hormona de creixement d’una espècie de vertebrat, aquesta presenta uns 151 aminoàcids; així que podré comparar-la amb altres espècies i fer un dendrograma i donada l’abundància de dades disponibles podré fer un dendrograma on la separació entre grups indica una distància genètica comparable a una distància evolutiva. Açò és possible amb les seqüències genètiques, com per exemple les extretes en diverses poblacions del peix ciprinodòntid Aphanius iberus en la regió de Múrcia, com es veu a la imatge següent:

Imagen

Si les característiques disponibles per a separar i classificar taxons són més limitades i a l’hora d’obtenir característiques definitòries que permeten separar una taxó de l’altre de forma relativament fàcil i clara, ens calen unes poques característiques crítiques i el resultat serà un cladograma on cada característica crítica resulta en una dicotomia que separa dos taxons.

Imagen

En darrera instància els resultats del dendrograma o el cladograma i en general la taxonomia i sistemàtica han de ser coherents amb una explicació evolutiva on s’infereix de forma més o menys fonamentada que dos branques relacionades s’ajunten en un antecessor comú a les dos on una branca conserva la característica i l’altra la modifica. Si tenim un registre fòssil que ens permeta corroborar o reinterpretar l’arbre evolutiu els resultat és una historia evolutiva; com veiem en la història evolutiva dels dinosaures:

Imagen

El fet evolutiu té un parell més d’implicacions que voldria discutir en la sistemàtica. Si considerem els rèptils com tetràpodes amb ous amniotes -suporten la sequedat- i volem que siga un grup natural monofilètic deurem incloure les aus en el grup i així anomenarem Sauròpsids a aquest grup. Si excloem les aus, anomenem rèptils als representants amb sang freda i pell escamosa d’aquest grup, llavors els rèptils és un grup parafilètic, on no estan tots els descendents de l’avantpassat comú al grup. I el que no té cap valor sistemàtic són els grups polifilètics, formats per diversos taxons sense avantpassat comú exclusiu, com les denominacions de «animal volador» o «animal amb sang calenta», però encara són comuns en grups cada vegada menors d’organismes poc estudiats on les relacions estan poc establertes. La seqüenciació de l’ADN ha donat sorpreses gens esperades com la estreta relació filogenètica entre rotífers de vida lliure i els paràsits acantocèfals -que es consideraven un filum independent - i que només compartien la poc indicativa característica de tenir l’epiteli sincitial -format per la unió de cèl·lules que mantenen separats els nuclis-. Ara els acantocèfals es consideren uns rotífers molt especialitzats i el filum dels rotífers s’anomena també Syndermata. En la imatge següent el resultat d’excloure les aus dins dels sauròpsids i quedar-nos amb només els rèptils de sang freda:

Imagen

Una altra definició cada vegada menys problemàtica donades les seqüències genètiques i la abundància de dades comparables que solen aportar; és la de parsimònia, on per a fer un cladograma considerem donades diverses característiques, aquella disposició que presenta menys canvis en total. Si només considere una característica dins dels tetràpodes com és la sang calenta, l’explicació parsimònica és que rèptils i amfibis estan units en una branca i aus i mamífers en una altra branca; així el fet de tenir la sang calenta només apareix una vegada en la història evolutiva dels tetràpodes. A mesura que afegim característiques, com l’estudi dels ossos del crani i pelvis descartem aquesta classificació primitiva i tenim la moderna molt més coherent amb el registre fòssil. En aquest cas la navalla de Ockham no ha encertat.

Avatar de Usuario
Chimaera monstrosa
Mensajes: 3070
Registrado: 14 Ago 2004, 17:37

Re: Per una Metafísica Radical

Mensaje por Chimaera monstrosa » 28 Nov 2022, 20:16

Els conceptes que sorgeixen de la diferenciació

El resultat final de la diferenciació és l’aparent, els conceptes importants són els que venen de l’origen de la diferenciació; aquells que son genuïnament originaris. Si ens preguntem per l’origen podem imaginar el moviment des d’on les més fonamental dóna la surgència de conceptes i crea el propi moviment de l’esser. Entenem l’esser com el que sorgeix del conjunt els ens; és a dir; d’allò que poden anomenar. Podem anomenar fins i tot la inferència que és el procés de pensar l'ésser com la surgència de pensar el tot i el seu origen; i com hem vist en aquest pensament està implícit la dinamitzitat intrínseca al ser.

Podem remuntar-nos a conceptes originals en el mateix si de la diferenciació i no podem si no remuntar-nos a altres conceptes més primigenis dins de la pròpia surgència del ser; es a dir; dins de la pròpia diferenciació. No arribem al propi inici de la diferenciació, fins i tot un concepte tant ample com inferència implica posar en marxa la surgència de conceptes que diferència els ens que conformen el ser per a donar forma a l’aparent que en cada moment podem captar. No deixa de ser més originari del que pot ser el concepte i els seus moments consecutius.

En la diferenciació no hi ha cap mal; no es pensen aquests conceptes. La realitat és tal i com es sense tenir el bé o el mal en el seu fonament. Les categories de bé i mal són un producte de la moral de les persones i les societats però l’origen de les coses actuals no és si no conforme a physis; existeixen per si mateixes per la necessitat d’existir; sense possibilitat de conceptes morals associats i absoluts (absoluts per haver sorgit de l’origen).
La diferenciació és un procés continu on les coses que venen de l’origen; o al menys d’un origen anterior -com no pot ser d’altra forma- ; van prenent la forma actual i els objectes susceptibles de judicis morals van categoritzant-se com a bo o roín o com a bé i mal si són accions humanes. El bo i roín és propi dels objectes per el seu benefici o perjudici a les persones; però bé i mal com ja hem vist és propi de les accions humanes; no dels conceptes ni dels seus orígens en continua diferenciació de nous conceptes. Aquests no són susceptibles de categories morals perquè no tenen cap finalitat més que la pròpia formació del concepte i la seva necessitat propedèutica (servir a l’ensenyament del concepte el diversos moments consecutius on segons Delleuze és singularitza de forma entenedora el concepte amb les diferents moments i distensions que el conformen) i com podem pensar, és desitjable un subjecte capaç d’entendre i filosofar per a fer ús dels conceptes i el seu sorgiment; encara que no és imprescindible per a la physis; moralment és cabal buscar la millora de l’ésser humà , però dotar de categoritzacions morals com bé i mal no és aplicable a la diferenciació del concepte. Podem descriure aquesta diferenciació en moments consecutius com substància, moviment, origen, diferenciació i concepte però ací no són aplicables si no conceptes de l’objecte com obert, tancat, llibertat, degeneració, entropia o physis.

Sartre en el seu llibre «El ser i la nada» reprèn l’esquema de Heidegger en «Ser i Temps» i capbussant-se una i altra vegada en l’origen de les coses vol demostrar o pensar que el bé està en l’origen dels conceptes i que el mal és contingent al bé; és el mínim necessari per a poder existir el seu contrari i aquesta surgència del bé deixa a l’home en la possibilitat de trobar-se amb el mal en el seu desenvolupament posterior. És impensable per a ell que el concepte en si no siga si no el bé; un objecte moral pensaríem nosaltres en la seua contradicció.

Pensar la diferenciació abans de les categories morals no és un acte de immoralitat si no un eixamplament de les possibilitats de la llibertat que no està circumscrita a unes lleis de mínims. Podem afirmar que l’ésser en la seva posterior interacció amb l’ésser humà té consideracions morals de tota mena. Més bé podríem dir que aquestes consideracions morals que veiem desenvolupades al llarg de la Història de la humanitat són la demostració pràctica de la llei natural; una llei que aprèn de la experiència i que ens troba en la nit més fosca i sense estels abans de demostrar la llei natural en la seva pròpia aplicació pràctica. A més també, malauradament l’home és l’únic animal que tropeça dos vegades amb la mateixa pedra.

La diferenciació és un moment simultani a les altres experiències del sorgir com el concepte, encara que poden enumerar-les en un continuïtat implícita on uns són fonamentalment necessaris per als altres; que al mateix temps venen deprès; i açò és possible de concebre si considerem el temps com incommensurablement divisible. La diferenciació és una categoria fonamental en la creació del concepte; és el pas definitiu d’on sorgeix la diversitat de l’objecte; la variació en l’aparent i la pluralitat dels ens. Abans de nit i dia hi ha la rotació de la terra i fonamentalment a aquest el ímpetu que la mou en un sentit o altre. També participa d’aquesta diferència la llum que ens arriba del sol i molts conceptes bàsics per al fenomen que observem com la transició dels dies. La formació d’aquest concepte va aparèixer i desaparèixer en la Història de la humanitat; fins que Galileu amb les seves observacions astronòmiques va demostrar de forma fefaent la rotació de la terra al voltant del sol. Hi ha implícites moltes demostracions com l’observació del canvi del diàmetre aparent i lluminositat dels planetes i el seu avanç i retrocés relatiu respecte als fons estelat. I d’altres més senzilles com observar la rodonor i les fases de la lluna.

Llavors, prenent les observacions de Galileu; una observació lògica i senzilla és la rotació de la terra al voltant del sol. Si ens compliquem amb la moralitat de l’ésser, és més difícil considerar la explicació senzilla pensant que l’home és el centre geomètric de la creació. Després el concepte es pot complicar amb Kepler que acurant les mesures dedueix òrbites el·líptiques; amb Newton descrivint unes lleis de gravitació que encaixen amb les observacions i la teoria de Einstein que també s’adequa a unes posteriors observacions i fa moltes prediccions encertades de posteriors experiments que ell dissenya on es veu la diferència entre el model clàssic i el relativista.

Imagen

Avatar de Usuario
Chimaera monstrosa
Mensajes: 3070
Registrado: 14 Ago 2004, 17:37

Re: Per una Metafísica Radical

Mensaje por Chimaera monstrosa » 07 Dic 2022, 23:57

La diferenciació en el temps

El problema de la divisió del temps en passat, present i futur; i fins i tot la pròpia noció del temps com per exemple la tracta Kant en la CRP; és problemàtica i sense cap solució satisfactòria. El tractament que vol ser contemporani; com el de Bergson; es retrau a la fisiologia de les neurones per a explicar la seva aprehensió i confon passat com percepció del passat. Verbalment i de poques formes més ens podem apropar al passat com un continu amb el present i que en un futur deixarà de ser amb el temps verbal del present; que una cosa és en present implica que manté llaços amb un passat recent i que deixarà de ser en un futur més o menys llunyà. Que una cosa ha estat, en passat perfecte; implica que en un temps passat però posterior a un altre temps més llunyà, una cosa ha estat i posteriorment però encara en el passat del temps actual, ha deixat de estar. Que una cosa estava; en passat imperfecte significa que va ser i va deixar de ser en el passat sense cap referència temporal més que el propi present en el qual ja no és. Encara més el passat plusquamperfet indica que una cosa o fet havia estat i havia deixat de ser abans d’un altre fet temporal posterior al plusquamperfet però anterior al moment present. Així que la continuïtat i la discontinuïtat dels fets passats respecte al present i respecte a altres fets passats que conservem en la memòria ens permeten parlar de l’entrellat del temps com una successió de fets consecutius que neixen, existeixen i moren juntament amb altres fets que usem de referències.

Però hi ha un fet cabal i és que podem parlar de l’ésser humà en tant que tenim un coneixement del seu passat que el diferència de l’entitat animal; igual que nosaltres recordem hi ha uns documents interpretables del nostre passat que conformen la Història en la que pròpiament tenim reflectit el pensament del passat; i d’altres objectes artístics que ens retreuen a l’origen de la consciència de l’ésser humà on apareix un fet cabal en la humanitat, el desig de transcendència que implica l’art en la seua creació; que aproximem amb les nostres interpretacions particulars (com les de qualsevol obra artística) i que diferència la seva aparició d’un abans a un després antropològic on el desig de transcendència que venia de lluny amb els rituals mortuoris; que impliquen una necessitat de conservar eixe passat que desapareix en finar la persona que mantenia el record del seu passat (si volem de forma Bergsoniana); deixa de referir-se exclusivament a la mort per a referir-se a la transcendència del moment de la creació artística; ben apartat del final de vida humana particular. Així l’art respecte del passat i el seu record és una celebració de la vida i del moment; una fletxa ben encertada, una cacera fructuosa que se’n deriva d’aquest moment o la celebració d’un festeig que permet aquesta cacera ens apareixen actualment perquè l’artista va voler transcendir el moment fins als límits del suport de la pròpia obra artística pintant-la ben arrecerada en el lloc de més difícil accés que va poder assolir. Expressament volia que la seva obra durara en el temps el més possible. Progressivament veiem que l’art; resultat dels corrents artístics anteriors segueix buscant eixa transcendència en el temps però vol fer-se per altra banda visible i conspicu; o almenys eixa conclusió podem treure vista la duració en el temps de les obres artístiques que han arribat a hui en dia; cada vegada menys quan més temps fa que es va fer la obra.

Així sí que podem afirmar que el temps és i que el passat també és; gràcies al record, a la Història i a l’art; encara que també ens referim al passat com un temps que era; existia en el passat. Però verbalment; que és la forma que tenim de imaginar-lo i parlar-ne d’ell; arriba fins al present i el sobrepassa fins a un futur més humà o més astronòmic amb la pròpia existència dels fets que el conformen i que ocupen un temps determinat. Aquest temps contemporàniament va des dels femto-segons d’alguns fenòmens que s’han pogut mesurar fins a l’escala figurada de duració de l’univers fins ara i fins i tot es poden estimar duracions del passat amb fenòmens radioactius, sedimentaris, de creixement dels organismes i tot el conjunt d’eines de la cronologia a la geologia i biologia o astronòmics per altra banda, que permeten des d’aproximar l’edat -i distància- dels objectes visibles i de l’univers mateix, a mesurar fenòmens transitoris; per tant la matèria també conserva un record interpretable del seu propi passat estimable per la vida mitjana dels elements radioactius primàriament o per la successió del registre fòssils una vegada determinada la seua temporalitat, entre d’altres tècniques de la cronologia; com els anells diaris, lunars i anuals de creixement dels coralls fòssils que permeten afirmar que progressivament hi ha menys dies a l’any; i com el moment angular entre la lluna i la terra es conserva es dedueix que els dies progressivament duren més temps -com una ballarina que dona voltes; si apropa els braços al cos girarà més ràpid que si els estira en horitzontal-. Alguns coralls generen en el seu esquelet fines estries a causa de les interrupcions diàries (dia-nit) del seu creixement. Aquestes estries, possiblement degudes a les variacions de profunditat del mar per efecte de les marees, s'agrupen en estretes bandes que corresponen a cada mes lunar. Alhora, les bandes mensuals s'agrupen en altres, més amples, amb una periodicitat anual. S’ha vist que hi havia uns 400 dies a l’any en el Devonià inferior.

Imagen

Fòssil de Calceola sandalina on es poden apreciar estries de creixement.


Astronòmicament allò que es pot observar actualment ens dona diversos mètodes per a estimar la seva aparició en la Història de l’univers i la antiguitat del fenomen que observem; dons astronòmicament sempre observem un passat més o menys llunyà donada la velocitat de la llum i que cap informació ni fenomen pot ser més ràpida que aquesta. Així el passat existeix en el seu record i d’alguna forma pot tornar a repensar-se el passat si tenim una memòria d’ell. Aquesta memòria geològica o astronòmica d’alguna forma es una entitat física que podem aproximar amb una antiguitat, de la mateixa forma que amb Bergson ens cal fixar la memòria amb les neurones; dons els avenços en fisiologia van determinar que eren aquestes les depositàries de una cosa tant important com la consciència; i indissolublement lligada a aquesta el record del passat -la memòria-. Així tant en el subjecte com en l’objecte el passat té una entitat que ens permet tornar al present l’evidència de l’existència passada i referint unes datacions a d’altres, estimar amb millor o pitjor encert; -cada vegada més relatiu quan més abans ens situem en la història natural-, l’origen cronològic del fenomen observat. El passat és un temps que va ser i que pot referir-se des del present la seva existència passada ( el seu ser en un moment anterior a l’actual) gràcies a que tenim un record d’ell i gràcies a que arriben fins al present ens que tenen llavors el seu origen i que serveixen de testimoni més o menys indirecte d’un fet que va ser en el passat i que va fundar fins al present el record del origen de l’ens. En astronomia aquestes referències a distàncies i temps en el passat comencen en el més immediat mesurant les distàncies als objectes més propers per paral·laxi (canvis mínims en el angle relatiu d’un astre des de la terra en posicions oposades de l’òrbita terrestre) i gràcies a aquestes mesures més fiables estimar en distàncies més grans progressivament diversos fenòmens amb referència temporal successivament menys precisa; fins a estimar per el desplaçament al roig de la llum que ens arriba dels astres llunyans, la seva distància i l’antiguitat de l’observació actual de l’astre. Si el passat immediat es pot determinar en la seua totalitat, el present està predeterminat, no existeix la llibertat en sentit físic ni figurat. Si en canvi com des de Heisenberg coneixem hi ha una indeterminació intrínseca, encara i sobretot a nivell de les partícules elementals, la llibertat és possible i davant d’una diversitat d’opcions, la opció que finalment triem serà feta en llibertat i per tant serem responsables dels nostres actes; sobretot perquè en repetir-se una decisió podrem optar per una resposta o una altra en funció del nostre coneixement i la nostra voluntat. Heisenberg va formular el principi de incertesa en 1927, segons el qual s’afirma que és impossible mesurar simultàniament i de forma precisa la posició i la velocitat d’una partícula; i no és un efecte de la mesura si no que aquesta relació és intrínsecament indeterminada. Si amb un conjunt de números AxB no és igual a BxA, apareix una indeterminació al considerar el moment inicial i el posterior. Si considerem com entrades del conjunt de números la posició i la velocitat en una partícula, aquests es troben en un estat de superposició i tenen atribuïts diferents valors a l’hora per a cadascun. A l’intervenir sobre la partícula i obligar a prendre un valor en una de les magnituds de forma més precisa, en l’altra magnitud augmenta la seua indeterminació. Aquest és un axioma habitual en la mecànica quàntica i explica multitud de fenòmens; com la grandària dels detectors dels col·lisionadors de partícules.

Què és el temps?; ja ens hem trobat unes respostes i afirma Kant que és preeminent al espai. Però fins i tot han aparegut físics que qüestionen l’existència del temps; afirmant que si no esdevé de cap partícula com les estudiades recentment, podria no existir en absolut. Podem arribar a fer el raonament cartesià i no podrem negar l’existència del temps; dons el temps s’ordena entre les causes prèvies i els efectes posteriors; en els nostres raonaments i en l’aparent que alguna entitat deu de tenir; per més virtuals que ens posem. Estem posant el carro davant del burro si volem que els models de la realitat siguen més certs que la realitat mateixa. Si la física s’ha originat i ha avançat fructuosament és perquè ha pres com a punt de partida l’existència de l’espai i el temps; la gent que vol fer de la seua vida un performance arriscat millor farien dedicant-se a una altra cosa que no a contrariar irrefutables.

Del passat es pot dir que va existir -indicant la forma verbal perifràstica un continu en el passat-, que és en la relació temporal entre els objectes i que «era» és la seua forma de ser; un ser abans del temps present. Podem recordar o portar el passat al present perquè d’alguna forma podem destriar l’empremta del temps en els textos, els records o les coses que el temps al passar marca amb els seus canvis sobre els objectes. El temps passat on algú va fer alguna cosa té implicació moral;- i legislativa si es pot demostrar que efectivament en un passat algú va fer una cosa en contra de la norma- . La moral és personal i intransferible, per tant no li cal demostrar al subjecte les seves accions si és capaç de recordar-les. La moral s’aplica sobre aquelles coses que vàrem fer i podem recordar perquè si no podem recordar-les de res serveix moralitzar sobre una cosa que no se sap si ha ocorregut. Si mai he matat un ocell ningú podrà alliçonar-me per haver-ho fet. El passat ja no és un conjunt de possibles si no en la seua reinterpretació històrica, són en si fets ocorreguts fefaentment -són coses que han ocorregut actualment en-si i en el seu moment històric per-a-si -, plasmacions concretes d’un ventall de possibilitats hagudes de les quals en la nostra llibertat es van concretar unes o altres. Altra qüestió és que una reinterpretació del passat puga ser errònia o inadequada en interpretar els fets passats respecte als fets que indefectiblement van ocórrer; o ja amb mala fe, rebutjar els documents històrics per a fer negacionisme en el sentit de rebutjar les fonts històriques. El passat respecte als possibles és un ser en-si; un acompliment de la totalitat de la llibertat i en aquest ser en-si és independent de la posterior reinterpretació dels fets que fem amb un quantes pistes del passat; aquest passat reinterpretat per nosaltres és un esser possible; verbalment en lloc de ser les formes indicatives; pertanyen al passat del subjuntiu: un seria o fos que porta implícita la possibilitat d’haver ocorregut o no; encara que per a nosaltres siga no només creïble si no cert, puix tendim a pensar que és la explicació correcta; així el passat reinterpretat és un ser per a nosaltres.

Segons Feyerabend se’ns voldrà fer responsables de les darreres interpretacions que dels nostres textos facen qualsevol persona; i açò pot ser d’una certesa punyent quan més falten les llibertats. En un sentit moral només som responsables de la literalitat del que diem; però en un sentit polític se’ns pot voler involucrar en tal o qual desfeta, cosa que podem ignorar o podem reafirmar-nos en la nostra llibertat positiva que vol eixamplar els horitzons de les persones o almenys dirimir sobre qüestions importants i del nostre temps fent ús de la raó i el sentit comú fins allà on ens siga possible. Les nostres afirmacions sobre la realitat ja pertanyen a la hermenèutica. Buscant en la diferenciació la surgència del present podem dir que el present pròpiament és, mentre que el passat conserva en el pressent eixa forma de ser en passat que és «era». El ser és el instant present d’on sorgeixen els possibles futurs i que deixa enrere en el seu ser el passat.

El ser és llavors el ser ara, un ser per-a-si i no per a dimensionar-lo en la seva totalitat, es a dir, per a no encabir-lo en la moral o altre constrenyiment que vulguem aplicar. El bé i el mal es funden en pensar el temps del ser-ahí; ja que el ser en el seu instant sempre demorat és ser-ahí per al subjecte, El ser és de la mateixa manera que el passat era, de forma a cada instant diferenciada i el subjecte som nosaltres que vivim en un aparent més o menys substancial i conformable a l’ús de la raó; raó que té la seua necessitat en adequar-se a allò observable -raó pràctica- i uns raonaments sobre el ser del qual sorgeixen uns pocs principis metafísics dels quals no podem pensar que siguen falsos de cap manera. Però al final resulta que fer metafísica és parlar de poesia, cosa que de moment no pertoca ara tractar en tota la seua dimensió. Fer poesia, per dir alguna cosa, és fixar-nos fortament a les restriccions del llenguatge poètic com fer la rima al final de cada vers per a eixamplar per altra banda el significat normatiu de les paraules i amb la metàfora expressar amb eixes paraules encadenades un significat extens que no cap en la prosa ordinària i que deixa la llibertat de l’enteniment al lector amb la musicalitat del poema. Per tant el poema novament interpretat a cada lectura és un capbussar-se en els possibles significats per a extreure’n cada vegada un; per tant el poema és i es fa a cada lectura.

A semblança del ser que és resultat de la llibertat immediata; es destria del moment en cada ocasió present els conceptes que crea en la seua diferenciació. Una música que de sobte envaeix l’espai simplement és sense cap altra pretensió però genera en el seu deteniment un llenguatge que dansa. Nosaltres som coexistents en el ser en la seua presència immediata i subjectes a la physis amb la seua llibertat ontològica que dóna possibilitat i existència a la moral. La moral no és immediata al ser, en el nostre deambular per les estàncies de l’esser -posant-nos postmoderns- trobem que hem fet algunes coses bé, que aporten algun element positiu a les persones i d’altres que hem fet mal, i també aprenem dels errors dels altres que està bé i que està mal, això sí de forma individual dons la moral pertany a les persones en particular i no hi ha dos experiències vitals iguals de la mateixa forma que no hi ha dos morals iguals. La moral de la comunitat només pot tenir el sentit de la norma legislativa però la seva natura és diferent de la moral i no sorgeix de la llibertat del ser perdut en la nit sense referents si no en la voluntat de poder de qui legisla o exerceix. De la mateixa manera que aprenem el be i el mal, aprenem que hi ha NO-espais on fundar una moral resulta una tasca difícil però necessària per al nostre passat personal que no només era si no que és un amb nosaltres per a la nostra constitució com a subjectes i ens imposa una tasca moral en la seua conformació a una moral de les possibilitats de la existència humana. Sempre sorgeixen nous problemes en la llibertat originària del ser que acaben reclamant la nostra atenció per al seu establiment moral; amb la nostra cura per el ser-ahí que ens diferència del despreocupat que acaba indefectiblement rebent el mateix premi que nosaltres.

Avatar de Usuario
Chimaera monstrosa
Mensajes: 3070
Registrado: 14 Ago 2004, 17:37

Re: Per una Metafísica Radical

Mensaje por Chimaera monstrosa » 20 Mar 2023, 20:18

La diferenciació en l’èsser

Sartre fa un exercici de realisme quan discuteix que cal buscar a l’altre per a eixir del solipsisme al que condueix la reflexió cartesiana. Sartre tracta de demostrar l’alteritat a partir de l’aparent i saltant-nos els seus dubtes en aquest aspecte afirmem sens dubte que som els uns amb els altres, que hi coexistim, que tenim un forma de co-estar-els-uns-amb-els-altres; quan ens emocionem amb una obra d’art d’algun autor o amb un raonament d’una altra persona per la seva formulació, sentit i coherència, estem de forma compartida resseguint l’èsser per a buscar la representació de tots el seus aspectes. Més immediat que l’alteritat és raonar sobre l’abundància i necessitat de l’èsser en allò viu i darrerament li afegirem a allò viu l’èsser d’allò que pot ser transcendent. Sobre l’èsser d’una pedra, ben poca cosa podem dir, si ens esforcem un geòleg podria escriure un article sobre una pedra, si la trencara, llimara i la polira fins poder apreciar els minerals que la formen baix el microscopi petrogràfic, podrà dir més cosses. Sobre cada mineral i sobre cada element podem dir moltes coses, però sobre l’èsser de la pedra ens podem estendre en explicar la barreja dels diversos minerals que la formen i cada vegada ens allunyem més del veritable ésser de la pedra per a buscar on poder escriure coses que devenen del seu èsser.

L’univers en la seua immensitat el podem escrutar amb telescopis i treure molts models, hipòtesi i observacions, però es en la seva totalitat a la que ens referim. Si no existirem essers vius -en la seva indestriable complexitat difícil d’entendre com sorgida del no_res -, l’èsser tindria menor entropia; es a dir la complexitat de la probabilitat dels seus estats, per dir-ho d’una forma entre d’altres possibles. L’aparició de la vida va suposar un augment de l’entropia de l’univers i és una llei fenomenològica que l’entropia augmenta en tots els sistemes, marcant també així l’avenç del temps com a desordre. Podem veure un exemple paradigmàtic si en un got d’aigua llencem grans de sal un per un cauran com es d’esperar en vertical però si llencem uns pocs a l’hora en caure es distribuiran per tot el got.

Els èssers vius compleixen, pateixen, requereixen i se’n aprofiten en allò que poden de les lleis de la física, però el seu ésser és molt més complex que els fenòmens físics, els quals són molt predictibles en el seu èsser. Es pot estimar la evolució d’una galàxia però molt més impredictible seria el resultat de la diversificació artropodiana en la era ediacariana, o el resultat de l’extinció massiva del final del cretàcic. Seria possible concebir un esser amb complexitat sense la aparició dels èssers vius, però és molt més complex i enriquidor un èsser que puga considerar el fenòmen de la vida i la seua complexitat assolida. Un èsser viu no només està en l’èsser universal si no que participa de l’èsser en una forma particular amb un èsser auto-contingut mentre que presenta vida. Dels animals es diu que tenen ànima que és una forma de percebre l’entorn i poder reaccionar de forma adequada. Un èsser exclusivament inanimat és molt més uniform que el resultat de l’evolució orgànica, i un èsser transcendental que puga raonar i actuar front a la percepció de la seva inferència de l’èsser dona lloc a la possibilitat de l’art i el llenguatge.

L’èsser humà no només es transcendent en considerar els altres i el seu raonament del noümen, si no que les seves possibilitats manipulatives l’han portat a un lloc preeminent amb el desenvolupament de la tècnica. És en moltes coses un èsser preeminent i la seva possibilitat de tenir una moral en el co-estar entre ells dóna lloc a la possibilitat de judicis morals sobre el seu actuar del dia a dia, som capaços i responsables del bé i mal del nostre obrar. La llei natural potser no siga lògica en tots el seus aspectes de forma que siga accessible al raonament sense experiència, però açò no evita que siga indefugible.

En la concepció pre-inferencial de l’esser es pren per bona la definició de l'ésser com allò que regeix el canvi en les cosses. En a dir, coincideix amb la definició de la física com la ciència que estudia el canvi en les coses; per altra banda la química seria la ciència que estudia el canvi en les molècules i compostos químics. Per tant es concebis la física com a moviment i canvi; ja Kant en el seus primers escrits considerava que havia escrit l’obra definitiva sobre el moviment. Llavors amb aquesta concepció, una pedra que roman inalterada és però no pertany a l’esser. Es pot dir que una pedra és dura o blanda, verda o blava, cristal·lina o granular; però no diria aleshores qualsevol que una pedra pertany a l'ésser dons no regeix en ella el canvi, en tot cas estaria sotmesa a l'ésser en el moment en que un canvi actua sobre ella, com descompondre’s, reaccionar químicament o trencar-se. Així l'ésser és moviment, en el seu aspecte de adquirir una velocitat i canviar de lloc i en el seu aspecte de canvi en la seva estructura. El moviment implica i és indestriable de la diferenciació; que descriu el canvi continu que esdevé a l'ésser. El moviment que va de un postulat a un altre, de líquid a gas, el pas de veritat a mentida , de be a mal, de estar d’acord a estar en contra i també per suposat, el canvi d’anar d’un lloc a un altre en un sentit físic o figurat. La diferenciació per tant té lloc en el present; repensem-ho; l'ésser té lloc en el present que és el instant sempre demorat on el temps i els seus fets esdevé passat. El ser és pròpiament en el present; que és un ésser en-si; i el passat és un ésser que ja no és -dons ser pertany al present- i seria un ser per-a-si; contenidor de la veritat i mentida dels fets històrics que es deu de destriar amb els signes que el passat conserva dels fets que en un moment van ser presents, van pertànyer a l’esser i en eixe moment es on es dona la diferenciació que sorgeix de la llibertat, es on les coses poden canviar i créixer, trencar-se o brollar i a on ens referim quan afirmem alguna opinió sobre un fet històric. La diferenciació també pot fer canviar la opinió d’un mateix fet com a bé o mal i amb el pas del temps marca el fi del que brolla en un instant i permet que coses noves tornen a sorgir en el espai limitat que es comparteix fins que acabe el seu ésser.

La diferenciació com a sorgiment

Hem dit que el present és el ser-en-sí, on ocorren els canvis i el passat és el ésser per a si, que conserva la memòria del que fou present i permet rastrejar en molts casos la seua veritat escrutant els seus signes. El que és futur serà passat respecte a un present que el supera. Es en el present on les coses poden canviar i on els fets que poden ser moralitzats prenen el seu valor de bé o mal; és el present on tenen llocs els canvis i per tant d’on tot sorgeix, un brollar continu que reclama el fonament i la fi de les coses que esdevenen per a poder sorgir sempre de noves, per a ser sempre sorgiment i canvi que nodrisca allò nou i pose fi al que per justícia li pertoque deixar de ser. El sorgiment seria un instant on el indiferenciat passa a diferenciar-se com un magma que qualla o una font que brolla l’aigua que prompte passarà a tenir la calma del riu, en el precís moment del present sempre demorat. El present dona lloc al canvi per tot arreu, encara que només tenim coneixement del que canvia quan ens arriba la llum que ve de l’esdeveniment, donada la limitació de que no hi ha cap sistema de referència absolut.

Tota la intensitat del canvi es dona sempre en el present, però hi ha objectes temporalment sotmesos a molt o poc de canvi, per exemple un estel que explota i nosaltres percebem quan ens arriba la seua llum està sotmès a un canvi total que acabarà la seua constitució com estel i en poc de temps romandrà un núvol, segons ens diuen els astrofísics, després d’haver estat llarg temps consumint-se com a un estel. També un ser viu de forma constant està en el seu propi sorgiment, es manté creixent o en un equilibri homeostàtic on inverteix energia en mantenir el seu estat d’equilibri, consumint energia del medi per a fer les seves funcions deixant un entorn més desordenat que el ordre que ell aconsegueix extreure del medi. La pèrdua d'aquest estat d'equilibri homeostàtic és un procés irreversible.Aquest desordre el devem mesurar com a energia, per exemple l’envelliment progressiu del sol on l’energia es genera en la fusió de dos hidrògens, l’aprofiten les plantes per al seu creixement i funcions i progressivament en la cadena tròfica la biomassa que es pot obtenir del nivell inferior és sempre menor que la biomassa del nivell posterior. El mite del que vol fer una empresa de pells de gat alimentant els gats amb rates i les rates amb les despulles dels gats, sense cap més inversió en menjar topa amb les restriccions de les lleis de la termodinàmica.

Responder